Colònia Güell

La Colònia Güell

La terraza del Ateneu está vacía. El antiguo salón-bar de la Colònia Güell resiste el paso del tiempo y observa pasar la historia desde su posición privilegiada en la plaza Joan Güell. Se respira modernismo por las calles estrechas de esta antigua colonia textil de finales del siglo XIX, situada a escasos 20 minutos de Barcelona. Edificios diseñados por algunos de los mejores arquitectos del modernismo, patrimonio histórico en muy buen estado de conservación y un túnel del tiempo ideal para descubrir cómo se vivía en una colonia textil hace cerca de 100 años. Y la cripta de Gaudí, claro, icono modernista y para algunos considerado el mejor edificio del arquitecto.

Unos niños vuelven a casa después del colegio, saludan a unos vecinos que, habiendo colocado las sillas en el medio de la calle, disfrutan charlando del invierno más primaveral. Un padre enseña a patinar a su hija y la anima a que llegue hasta el final de la calle, donde su abuelo regresa del paseo diaria a la masía de Santa Bàrbara con los colegas del domino. No se escucha el rumor de coches ni el ruido de la ciudad, solo las risas de los niños y algún grito de alegría lejano procedente del campo de fútbol. Dos turistas caminan despistados admirando las calles y las casas. Los veo cruzar la plaza en diferentes direcciones, haciendo fotografías y soñando en vivir aquí algún día. A todos nos pasa. Tras un rato se dan cuenta de que habían venido a ver la cripta de Gaudí y han acabado descubriendo un pequeño tesoro bien cerca de Barcelona. Regresarán el domingo. Para el vermut.

Colonia Güell
Colonia Güell

*Este escrito forma parte del post “10 llocs màgics de Catalunya recomanats per 10 bloggers” del blog www.viatgespedraforca.cat Puedes leer el post clicando aquí

Colònia Güell

La Colònia Güell

La terrassa de l’Ateneu està buida. L’antic saló-bar de la Colònia Güell resisteix el pas del temps i observa passar la història des de la seva posició privilegiada a la plaça Joan Güell. Es respira modernisme pels carrers estrets d’aquesta antiga colònia tèxtil de finals del segle XIX, situada a escassos 20 minuts de Barcelona. Edificis dissenyats per alguns del millors arquitectes del modernisme, patrimoni històric en molt bon estat de conservació i un túnel del temps ideal per descobrir com es vivia a una colònia tèxtil fa prop més de 100 anys. I la cripta de Gaudí, és clar, icona modernista i per alguns considerat el millor edifici de l’arquitecte.

Uns nens tornen a casa després de l’escola, saluden a uns veïns que, havent col·locat les cadires al bell mig del carrer, gaudeixen xerrant de l’hivern més primaveral. Un pare ensenya a patinar a la seva filla i l’anima a que vagi fins al final del carrer, on el seu avi arriba del passeig diari a la masia de Santa Bàrbara amb els de la colla de dòmino. No s’escolta el rumor de cotxes ni el soroll de la ciutat, només les rialles dels nens i algun crit d’alegria llunyà provinent del camp de futbol. Dos turistes caminen despistats tot admirant els carrers i les cases. Els veig creuar la plaça en diferents direccions, fent fotografies i somiant en viure aquí algun dia. A tots ens passa. Després d’una estona se n’adonen que havien vingut a veure la cripta de Gaudí i han acabat descobrint un petit tresor ben a prop de Barcelona. Tornaran diumenge. A fer el vermut.

Colònia Güell
Colònia Güell

* Aquest escrit forma part del post “10 llocs màgics de Catalunya recomanats per 10 bloggers” del blog www.viatgespedraforca.cat que pots llegir clicant aquí

 

“Volver con la frente marchita”

Reflexiones en el ferry entre Montevideo y Buenos Aires en un viaje por el Río de la Plata tras 9 años desde mi última visita.

“Vivir

con el alma aferrada

a un dulce recuerdo

que lloro otra vez”

(Carlos Gardel)

Nunca el regreso al purgatorio fue poco celebrado. Viejos tangos de letras arrugadas, el humo de asados entre amigos que nunca más conoceré. Un café de voces graves y risas profundas, de largas historias de la Pampa más gauchera. Besos que duran 6 meses en boliches oscuros de San Telmo, caminar sin mirar, nunca sentirse de aquí. Eras y eres.

Qué placer fue escucharte, Buenos Aires.

El 29 no para, ¡nunca para! y la Avenida Colón es solo un Luna Park donde Calamaro regala sus mejores noches a quien decida olvidarse del gallego. Qué locura. Pronto olvidé qué hacía yo aquí y aprendí que lo que tocaba era vivir. La risa y el mate, las tardes sin horarios y sin saber dónde ir, gritar sin importar en qué estadio, un alfajor, un chorizo, un bife, un sin vivir!

Un asado con tequila, ese fue mi año aquí.

15 de noviembre de 2015

Buenos Aires-Puerto Madero
Puerto Madero
Mónaco desde el mar

Mònaco des del mar

Olora a costelles de porc al punt acompanyades de pebrots escalivats recent fets. Des de la coberta oxidada i trista del vaixell observo la ciutat apropar-se sense pressa. És molt aviat al matí i el fred vent de febrer agita testarrut un vaixell que, segons explica el seu capità, va tenir un passat molt més gloriós navegant pels cabalosos rius africans. Al passeig marítim de Mònaco algunes llums mandroses es resisteixen a deixar d’il·luminar una ciutat que somia més que viu. L’escenari és menys glamurós del que es podria pensar. Alts edificis rectangulars que recorden més als d’alguna ciutat de l’extraradi que no a la gran meca europea del luxe i el glamur, edificis amuntegats que es tapen els uns als altres. Jardins confinats als terrats que intenten sobreviure a l’eixam de cotxes i turistes que es passegen, àvids d’observar vides alienes més luxoses que les seves, com turistes de safari, fotografiant cotxes, cases i botigues. A les muntanyes que envolten la ciutat, algunes cases més luxoses que boniques gaudeixen d’unes vistes privilegiades del Mediterrani. Vista des del mar, Mònaco és menys Mònaco del que pretén ser.

Mònaco des del mar
Mònaco des del mar

Les meves sospites es compleixen. No hi ha costelles de porc ni pebrots escalivats per dinar. Després de gairebé dues setmanes en aquest vaixell, l’olor de coberta a primera hora del matí mai coincideix amb el del dinar. Tot i això, el cuiner prepara un menjar excel·lent que compartim amb la tripulació, entre taules de formatges que ballen entre les taules a tall de postres i històries marineres del passat tenyides amb un punt de nostàlgia.

Un iot navega lent i harmoniós davant de la costa. De color blanc i amb les finestres negres, és d’un luxe que salta a la vista. Es passeja davant de la ciutat sense rumb fixe aparent, com si volgués mostrar-se per a què tot el món pogués admirar-lo. A popa descansa un petit helicòpter. De tant en tant el veig enlairar-se i perdre’s entre els edificis de la ciutat uns minuts abans de tornar i aterrar suaument de nou damunt del iot. A prop seu, alguns iots més petits, uns alumnes practicant windsurf, un home amb una taula de surf motoritzada que avança de peu i amb gran dignitat davant del passeig marítim, un veler de competició en hores baixes.

Aquest matí ens sorprèn la majestuositat d’un creuer que acaba d’arribar a la ciutat. És blanc i blau. Domina el paisatge amb orgull i supèrbia davant dels petits vaixells que naveguem prop seu. Diverses embarcacions carregades de passatgers apareixen disgregades i es dirigeixen al port. Són petites nous de color taronja pàl·lid, asfixiants i incòmodes, carregades de turistes desitjosos de contemplar de primera mà la llegenda de la ciutat dels somnis. Quina paradoxa, visitar la ciutat més luxosa d’Europa en un creuer i arribar en aquestes velles i claustrofòbiques nous taronges!

Port de Mònaco
Port de Mònaco

Després de dues setmanes de feina tornem a casa. Els motors desperten d’una curta letargia i iniciem el viatge de tornada direcció sud per la preciosa Costa Blava. Des de coberta observo allunyar-se la ciutat. Els seus iots de luxe, els seus petits cotxes veloços i els seus enormes edificis van difuminant-se en una costa que no mereix una ciutat així. La façana menys coneguda del Museu Oceanogràfic domina l’escenari solemne, com si només volgués mostrar la seva cara més preciosa a qui tingui l’oportunitat de contemplar-la des del mar. No hi ha hotel a Mònaco, ni el més car ni el més luxós, que pugui oferir les vistes que ha gaudit jo aquests dies des del vaixell. A coberta olora a unes delicioses sardines a la planxa amb all i julivert que estic segur que no menjaré. Em consola saber que en unes hores sabré amb quina delícia em sorprèn el cuiner per última vegada.

Museu Oceanogràfic
Museu Oceanogràfic

Mónaco desde el mar

Mónaco desde el mar

Huele a costillas de cerdo al punto acompañadas de pimientos escalibados recién hechos. Desde la cubierta oxidada y triste del barco observo la ciudad acercarse sin prisa. Es muy pronto por la mañana y el frío viento de febrero agita testarudo un barco que, según cuenta su capitán, tuvo un pasado mucho más glorioso navegando por los caudalosos ríos africanos. En el paseo marítimo de Mónaco algunas luces perezosas se resisten a dejar de alumbrar una ciudad que sueña más que vive. El escenario es menos glamuroso de lo que se podría pensar. Altos edificios rectangulares que recuerdan más a los de alguna ciudad del extrarradio que no a la gran meca europea del lujo y del glamour, edificios amontonados que se tapan los unos a los otros. Jardines confinados en las azoteas que tratan de sobrevivir al enjambre de coches y turistas que se pasean, ávidos de observar vidas ajenas más lujosas que las suyas, como turistas de safari, fotografiando coches, casas y tiendas. En las montañas que rodean la ciudad, algunas casas más lujosas que bonitas disfrutan de unas vistas privilegiadas del Mediterráneo. Vista desde el mar, Mónaco es menos Mónaco de lo que pretende ser.

Mónaco desde el mar
Mónaco desde el mar

Mis sospechas se cumplen. No hay costillas de cerdo ni pimientos escalibados para comer. Tras casi dos semanas en este barco, el olor de cubierta de primera hora de la mañana nunca coincide con el la comida. Aun así, el cocinero prepara una comida excelente que compartimos con la tripulación, entre tablas de quesos que bailan por las mesas a modo de postre e historias marineras del pasado teñidas con un punto de nostalgia.

Un yate navega lento y harmonioso frente a la costa. De color blanco y con las ventanillas negras, es de un lujo que salta a la vista. Se pasea frente a la ciudad sin rumbo fijo aparente, como si quisiera mostrarse para que todo el mundo pudiera admirarlo. En popa descansa un pequeño helicóptero. De vez en cuando lo veo despegar y perderse entre los edificios de la ciudad unos minutos, antes de regresar y aterrizar suavemente de nuevo sobre el yate. Cerca suyo, algunos yates más pequeños, unos alumnos practicando windsurf, un hombre con una tabla de surf motorizada que avanza de pie y con gran dignidad frente al paseo marítimo, un velero de competición en horas bajas.

Esta mañana nos sorprende la majestuosidad de un crucero que acaba de llegar a la ciudad. Es blanco y azul. Domina el paisaje con orgullo y soberbia frente a los pequeños barcos que navegamos cerca suyo. Varias embarcaciones cargadas de pasajeros aparecen disgregadas y se dirigen hacia al puerto. Son pequeñas nueces de color naranja pálido, asfixiantes e incómodas, cargadas de turistas deseosos de contemplar de primera mano la leyenda de la ciudad de los sueños. ¡Qué paradoja, visitar la ciudad más lujosa de Europa en un crucero y llegar en estas viejas y claustrofóbicas nueces naranjas!

Puerto de Mónaco
Puerto de Mónaco

Tras dos semanas de trabajo regresamos a casa. Los motores despiertan de un corto letargo e iniciamos el viaje de vuelta dirección sur por la preciosa Costa Azul. Desde cubierta observo alejarse la ciudad. Sus yates de lujo, sus pequeños coches veloces y sus enormes edificios van difuminándose en una costa que no merece una ciudad así. La fachada menos conocida del Museo Oceanográfico domina el escenario, solemne, como si solo quisiera mostrar su cara más preciosa a quien tenga la oportunidad de contemplarla desde el mar. No hay hotel en Mónaco, ni el más caro ni el más lujoso, que pueda ofrecer las vistas que he disfrutado yo estos días desde el barco. En cubierta huele a unas deliciosas sardinas a la plancha con ajo y perejil que estoy seguro que no comeré. Me consuela saber que en unas horas sabré con qué delicia me sorprende el cocinero por última vez.

Museo Oceanográfico
Museo Oceanográfico

M’encanta fer ràdio

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio i, tot i que de petit no vaig ser un gran aficionat, des de fa un temps em declaro un gran enamorat d’aquest mitjà. Quan puc escolto la ràdio mentre treballo, mentre cuino i mentre em dutxo, m’agrada veure-la en directe quan tinc oportunitat i, el millor de tot, m’encanta participar-hi.

Des de fa uns mesos Ràdio Sant Feliu (105.3 FM) em dóna la oportunitat de parlar una estona de viatges al seu programa matinal. M’agradaria molt poder-hi passar més hores, participar en més programes i parlar de molts més temes, però de moment em permeto disfrutar d’aquests breus minuts parlant del que més m’agrada. Aquí hi ha el link dels primers 4 dies que hi vaig parlar.

Bòsnia

Xina 

Tunísia

Chiapas (Sud de Mèxic)

Feliç Dia Mundial de la Ràdio!

 

Històries de Londres

Plou i fa fred a Londres. Un home toca Imagine amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street. Ningú sembla escoltar-lo ni tan sols adonar-se que existeix. Potser tocar Imagine a Londres estigui ja massa vist tot i que a mi em sona com si Serrat toqués Mediterráneo només per a mi.

Al vestíbul de l’estació de Victoria centenars de persones es creuen en totes direccions seguint el seu propi camí en l’anonimat de la ciutat. Un noi i una noia que no es veuen des de fa molt de temps es troben de sobte, cara a cara, per sorpresa, i sense dir-se res s’enreden en una forta i llarga abraçada. I allà queden, quiets, enmig del vestíbul de l’estació, envoltats de desenes de persones al seu voltant que caminen a tota velocitat mentre els miren àvids de viure alguna vegada una trobada similar.

Big Ben
Vista del Big Ben

Entre desenes de restaurants iraquians i siris trobo el típic pub britànic que buscava. Per no ser menys demano fish & chips acompanyat d’una (crec que al final han estat dos o tres) pintes de cervesa. Durant el sopar veig les notícies de la CNN. Després de parlar durant 10 minuts de la crisi de l’èbola i donar la sensació que aquí no quedarà ningú de peu, el presentador explica que a Espanya hi ha hagut una manifestació i una recollida massiva de signatures per salvar al gos d’una afectada. Acaba la notícia amb un mig somriure i un irònic: “Sorprenent”.

Un home toca una bateria improvisada amb cubells de plàstic i uns vells plats a terra. Sona impressionant. Un grup de nois ballen davant seu, com si haguessin elevat el seu cos a una altra dimensió i no existís res més que aquella música que els impulsa irremeiablement a ballar. I com ballen!! Paro una estona a envejar-los des d’una cantonada, però tinc fred i marxo a l’hotel.

Al matí m’espera el clàssic i poc saludable English breakfast acompanyat d’un enorme cafè amb llet molt calent. Fa molt bon dia. Per la finestra veig Hyde Park d’un color verd intens com mai abans l’havia vist. Em quedaria alguns dies més a aquesta ciutat.

……

En realitat estic parat a les escales d’una estació de metro. Fa una hora que deambulo entre túnels i estacions subterrànies, però des de fa una estona estic quiet en mig de l’escala. Els combois arriben i marxen (quina freqüència!), però aquí ni avancem ni retrocedim. Fa més d’una hora i mitja que hauria de ser a l’hotel, però aquí segueixo collat entre dos italians que parlen de futbol i un senyor anglès bastant nerviós. Fa molta calor. De fons sona la cançó de Titanic tocada amb un vell violí molt desafinat (fins i tot jo me n’he adonat). No és Imagine tocat amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street, però a mi em serveix.  Ara que ho penso, no estic segur si tot el que he viscut avui ha estat real o ho acabo de somiar.

 

Fins aviat, iaia

Antic cine Rex, Gran Via 463, Barcelona. 22 de setembre de 2014.

Avui la porta tapiada de l’antic cine està més trista que mai. Fa anys que no vius a la teva Barcelona, però per mi mai vas marxar del tot. Per tot arreu on vaig veig els escenaris de les teves aventures que tantes vegades em vas explicar, fragments protagonistes de la història explicats d’aquella manera tant teva i que tant trobo a faltar de sobte. De tots ells he volgut venir a escriure’t aquí, davant el vell cine Rex a la Gran Via, antic casal on venies a ballar i on vas conèixer l’avi, allà on tot va començar.

T’estimo tant que no imagino la vida sense escoltar mai més les teves històries mil-i-una vegada repetides, ni les teves cançons o poemes a l’altra banda del telèfon, la teva rialla infantil, els teus consells d’àvia patidora. T’imagino sovint asseguda a la teva cadira amb algun gat damunt les cames, renyant a la Mercè o donant-li una ullada tendra a les fotos de l’habitació abans d’anar a dormir. Et trobaré tant a faltar…

Osti iaia, ha estat tant fàcil estimar-te!! La senzillesa feta grandesa, la humilitat per bandera, deixant un record imborrable a qui va tenir la sort de tractar-te. La teva consogra et va definir com “una de les millors persones que coneixeràs a la teva vida” i això, dit per una consogra, parla molt bé de tu i d’ella. Tant de bo fos la meitat de fort i de bona persona del que tu has estat, tant de bo visqui tant bé fins l’últim dia, i acabi així, consumint-me sense patir, envoltat de qui més estimo. Com desitjo tirar enrere i demanar-te que m’expliquis, una última vegada, la història dels balls al casal, del general Persiana o de la proclamació de la República. Va iaia, una última vegada…

El dia que vas cumplir 100 anys
El dia que vas cumplir 100 anys

Ja estàs de nou amb el teu marit, aquell home que mai vaig conèixer però del que vas estar enamorada tota la vida, i amb el teu fill, del que ens hem passat hores parlant des de que va marxar fa uns anys. Ja estàs amb ells. Espera’m allà on siguis si us plau. No cal que posis a bullir la pasta encara, ni que treguis de la nevera els iogurts de vidre, deixem que el pas del temps ens uneixi de nou quan toqui, sense pressa, gaudint cada dia de la senzillesa de les coses, com sempre vas fer.

Les mans arrugades de centenària, la palleringa del colze que tant m’agradava agafar, les rialles sinceres i tendres, les històries repetides, l’amor incondicional pel teu fill, una abraçada de tant en tant, els diners d’amagatotis, la guerra i la gana, Tremp, el teu viatge a París, l’olivera de casa que sempre em farà pensar en tu, les teves filles que tant estimaves, el venir-me a buscar a l’escola, un poema de vés a saber quan, la teva lletra divertida, les nostres converses, el mirar-te i somriure. Tu.

I és aquí, davant l’antic cine Rex, escenari del primer acte de la teva gran història, on vull acomiadar-me de tu iaia. T’estimo i ja et trobo a faltar, bon viatge i records. Fins aviat.