Colònia Güell

La Colònia Güell

La terrassa de l’Ateneu està buida. L’antic saló-bar de la Colònia Güell resisteix el pas del temps i observa passar la història des de la seva posició privilegiada a la plaça Joan Güell. Es respira modernisme pels carrers estrets d’aquesta antiga colònia tèxtil de finals del segle XIX, situada a escassos 20 minuts de Barcelona. Edificis dissenyats per alguns del millors arquitectes del modernisme, patrimoni històric en molt bon estat de conservació i un túnel del temps ideal per descobrir com es vivia a una colònia tèxtil fa prop més de 100 anys. I la cripta de Gaudí, és clar, icona modernista i per alguns considerat el millor edifici de l’arquitecte.

Uns nens tornen a casa després de l’escola, saluden a uns veïns que, havent col·locat les cadires al bell mig del carrer, gaudeixen xerrant de l’hivern més primaveral. Un pare ensenya a patinar a la seva filla i l’anima a que vagi fins al final del carrer, on el seu avi arriba del passeig diari a la masia de Santa Bàrbara amb els de la colla de dòmino. No s’escolta el rumor de cotxes ni el soroll de la ciutat, només les rialles dels nens i algun crit d’alegria llunyà provinent del camp de futbol. Dos turistes caminen despistats tot admirant els carrers i les cases. Els veig creuar la plaça en diferents direccions, fent fotografies i somiant en viure aquí algun dia. A tots ens passa. Després d’una estona se n’adonen que havien vingut a veure la cripta de Gaudí i han acabat descobrint un petit tresor ben a prop de Barcelona. Tornaran diumenge. A fer el vermut.

Colònia Güell
Colònia Güell

* Aquest escrit forma part del post “10 llocs màgics de Catalunya recomanats per 10 bloggers” del blog www.viatgespedraforca.cat que pots llegir clicant aquí

 

Mònaco des del mar

Olora a costelles de porc al punt acompanyades de pebrots escalivats recent fets. Des de la coberta oxidada i trista del vaixell observo la ciutat apropar-se sense pressa. És molt aviat al matí i el fred vent de febrer agita testarrut un vaixell que, segons explica el seu capità, va tenir un passat molt més gloriós navegant pels cabalosos rius africans. Al passeig marítim de Mònaco algunes llums mandroses es resisteixen a deixar d’il·luminar una ciutat que somia més que viu. L’escenari és menys glamurós del que es podria pensar. Alts edificis rectangulars que recorden més als d’alguna ciutat de l’extraradi que no a la gran meca europea del luxe i el glamur, edificis amuntegats que es tapen els uns als altres. Jardins confinats als terrats que intenten sobreviure a l’eixam de cotxes i turistes que es passegen, àvids d’observar vides alienes més luxoses que les seves, com turistes de safari, fotografiant cotxes, cases i botigues. A les muntanyes que envolten la ciutat, algunes cases més luxoses que boniques gaudeixen d’unes vistes privilegiades del Mediterrani. Vista des del mar, Mònaco és menys Mònaco del que pretén ser.

Mònaco des del mar
Mònaco des del mar

Les meves sospites es compleixen. No hi ha costelles de porc ni pebrots escalivats per dinar. Després de gairebé dues setmanes en aquest vaixell, l’olor de coberta a primera hora del matí mai coincideix amb el del dinar. Tot i això, el cuiner prepara un menjar excel·lent que compartim amb la tripulació, entre taules de formatges que ballen entre les taules a tall de postres i històries marineres del passat tenyides amb un punt de nostàlgia.

Un iot navega lent i harmoniós davant de la costa. De color blanc i amb les finestres negres, és d’un luxe que salta a la vista. Es passeja davant de la ciutat sense rumb fixe aparent, com si volgués mostrar-se per a què tot el món pogués admirar-lo. A popa descansa un petit helicòpter. De tant en tant el veig enlairar-se i perdre’s entre els edificis de la ciutat uns minuts abans de tornar i aterrar suaument de nou damunt del iot. A prop seu, alguns iots més petits, uns alumnes practicant windsurf, un home amb una taula de surf motoritzada que avança de peu i amb gran dignitat davant del passeig marítim, un veler de competició en hores baixes.

Aquest matí ens sorprèn la majestuositat d’un creuer que acaba d’arribar a la ciutat. És blanc i blau. Domina el paisatge amb orgull i supèrbia davant dels petits vaixells que naveguem prop seu. Diverses embarcacions carregades de passatgers apareixen disgregades i es dirigeixen al port. Són petites nous de color taronja pàl·lid, asfixiants i incòmodes, carregades de turistes desitjosos de contemplar de primera mà la llegenda de la ciutat dels somnis. Quina paradoxa, visitar la ciutat més luxosa d’Europa en un creuer i arribar en aquestes velles i claustrofòbiques nous taronges!

Port de Mònaco
Port de Mònaco

Després de dues setmanes de feina tornem a casa. Els motors desperten d’una curta letargia i iniciem el viatge de tornada direcció sud per la preciosa Costa Blava. Des de coberta observo allunyar-se la ciutat. Els seus iots de luxe, els seus petits cotxes veloços i els seus enormes edificis van difuminant-se en una costa que no mereix una ciutat així. La façana menys coneguda del Museu Oceanogràfic domina l’escenari solemne, com si només volgués mostrar la seva cara més preciosa a qui tingui l’oportunitat de contemplar-la des del mar. No hi ha hotel a Mònaco, ni el més car ni el més luxós, que pugui oferir les vistes que ha gaudit jo aquests dies des del vaixell. A coberta olora a unes delicioses sardines a la planxa amb all i julivert que estic segur que no menjaré. Em consola saber que en unes hores sabré amb quina delícia em sorprèn el cuiner per última vegada.

Museu Oceanogràfic
Museu Oceanogràfic

M’encanta fer ràdio

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio i, tot i que de petit no vaig ser un gran aficionat, des de fa un temps em declaro un gran enamorat d’aquest mitjà. Quan puc escolto la ràdio mentre treballo, mentre cuino i mentre em dutxo, m’agrada veure-la en directe quan tinc oportunitat i, el millor de tot, m’encanta participar-hi.

Des de fa uns mesos Ràdio Sant Feliu (105.3 FM) em dóna la oportunitat de parlar una estona de viatges al seu programa matinal. M’agradaria molt poder-hi passar més hores, participar en més programes i parlar de molts més temes, però de moment em permeto disfrutar d’aquests breus minuts parlant del que més m’agrada. Aquí hi ha el link dels primers 4 dies que hi vaig parlar.

Bòsnia

Xina 

Tunísia

Chiapas (Sud de Mèxic)

Feliç Dia Mundial de la Ràdio!

 

Històries de Londres

Plou i fa fred a Londres. Un home toca Imagine amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street. Ningú sembla escoltar-lo ni tan sols adonar-se que existeix. Potser tocar Imagine a Londres estigui ja massa vist tot i que a mi em sona com si Serrat toqués Mediterráneo només per a mi.

Al vestíbul de l’estació de Victoria centenars de persones es creuen en totes direccions seguint el seu propi camí en l’anonimat de la ciutat. Un noi i una noia que no es veuen des de fa molt de temps es troben de sobte, cara a cara, per sorpresa, i sense dir-se res s’enreden en una forta i llarga abraçada. I allà queden, quiets, enmig del vestíbul de l’estació, envoltats de desenes de persones al seu voltant que caminen a tota velocitat mentre els miren àvids de viure alguna vegada una trobada similar.

Big Ben
Vista del Big Ben

Entre desenes de restaurants iraquians i siris trobo el típic pub britànic que buscava. Per no ser menys demano fish & chips acompanyat d’una (crec que al final han estat dos o tres) pintes de cervesa. Durant el sopar veig les notícies de la CNN. Després de parlar durant 10 minuts de la crisi de l’èbola i donar la sensació que aquí no quedarà ningú de peu, el presentador explica que a Espanya hi ha hagut una manifestació i una recollida massiva de signatures per salvar al gos d’una afectada. Acaba la notícia amb un mig somriure i un irònic: “Sorprenent”.

Un home toca una bateria improvisada amb cubells de plàstic i uns vells plats a terra. Sona impressionant. Un grup de nois ballen davant seu, com si haguessin elevat el seu cos a una altra dimensió i no existís res més que aquella música que els impulsa irremeiablement a ballar. I com ballen!! Paro una estona a envejar-los des d’una cantonada, però tinc fred i marxo a l’hotel.

Al matí m’espera el clàssic i poc saludable English breakfast acompanyat d’un enorme cafè amb llet molt calent. Fa molt bon dia. Per la finestra veig Hyde Park d’un color verd intens com mai abans l’havia vist. Em quedaria alguns dies més a aquesta ciutat.

……

En realitat estic parat a les escales d’una estació de metro. Fa una hora que deambulo entre túnels i estacions subterrànies, però des de fa una estona estic quiet en mig de l’escala. Els combois arriben i marxen (quina freqüència!), però aquí ni avancem ni retrocedim. Fa més d’una hora i mitja que hauria de ser a l’hotel, però aquí segueixo collat entre dos italians que parlen de futbol i un senyor anglès bastant nerviós. Fa molta calor. De fons sona la cançó de Titanic tocada amb un vell violí molt desafinat (fins i tot jo me n’he adonat). No és Imagine tocat amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street, però a mi em serveix.  Ara que ho penso, no estic segur si tot el que he viscut avui ha estat real o ho acabo de somiar.

 

Fins aviat, iaia

Antic cine Rex, Gran Via 463, Barcelona. 22 de setembre de 2014.

Avui la porta tapiada de l’antic cine està més trista que mai. Fa anys que no vius a la teva Barcelona, però per mi mai vas marxar del tot. Per tot arreu on vaig veig els escenaris de les teves aventures que tantes vegades em vas explicar, fragments protagonistes de la història explicats d’aquella manera tant teva i que tant trobo a faltar de sobte. De tots ells he volgut venir a escriure’t aquí, davant el vell cine Rex a la Gran Via, antic casal on venies a ballar i on vas conèixer l’avi, allà on tot va començar.

T’estimo tant que no imagino la vida sense escoltar mai més les teves històries mil-i-una vegada repetides, ni les teves cançons o poemes a l’altra banda del telèfon, la teva rialla infantil, els teus consells d’àvia patidora. T’imagino sovint asseguda a la teva cadira amb algun gat damunt les cames, renyant a la Mercè o donant-li una ullada tendra a les fotos de l’habitació abans d’anar a dormir. Et trobaré tant a faltar…

Osti iaia, ha estat tant fàcil estimar-te!! La senzillesa feta grandesa, la humilitat per bandera, deixant un record imborrable a qui va tenir la sort de tractar-te. La teva consogra et va definir com “una de les millors persones que coneixeràs a la teva vida” i això, dit per una consogra, parla molt bé de tu i d’ella. Tant de bo fos la meitat de fort i de bona persona del que tu has estat, tant de bo visqui tant bé fins l’últim dia, i acabi així, consumint-me sense patir, envoltat de qui més estimo. Com desitjo tirar enrere i demanar-te que m’expliquis, una última vegada, la història dels balls al casal, del general Persiana o de la proclamació de la República. Va iaia, una última vegada…

El dia que vas cumplir 100 anys
El dia que vas cumplir 100 anys

Ja estàs de nou amb el teu marit, aquell home que mai vaig conèixer però del que vas estar enamorada tota la vida, i amb el teu fill, del que ens hem passat hores parlant des de que va marxar fa uns anys. Ja estàs amb ells. Espera’m allà on siguis si us plau. No cal que posis a bullir la pasta encara, ni que treguis de la nevera els iogurts de vidre, deixem que el pas del temps ens uneixi de nou quan toqui, sense pressa, gaudint cada dia de la senzillesa de les coses, com sempre vas fer.

Les mans arrugades de centenària, la palleringa del colze que tant m’agradava agafar, les rialles sinceres i tendres, les històries repetides, l’amor incondicional pel teu fill, una abraçada de tant en tant, els diners d’amagatotis, la guerra i la gana, Tremp, el teu viatge a París, l’olivera de casa que sempre em farà pensar en tu, les teves filles que tant estimaves, el venir-me a buscar a l’escola, un poema de vés a saber quan, la teva lletra divertida, les nostres converses, el mirar-te i somriure. Tu.

I és aquí, davant l’antic cine Rex, escenari del primer acte de la teva gran història, on vull acomiadar-me de tu iaia. T’estimo i ja et trobo a faltar, bon viatge i records. Fins aviat.

El tresor de Safi

19:00. Cafeteria Bahía. Plaça de la Independència de Safi

Bec els darrers glops de te amb menta, amb molt de sucre i molt calent, sota l’ombra calorosa d’un para-sol amb dret a jubilar-se. Les cadires d’aquesta cafeteria, encarades a la plaça, permeten ser espectador de luxe del bullici de gent, paradetes i cotxes que cada tarda apareix puntual als carrers al voltant de l’antiga medina de Safi. Aquí hi ha una mica de tot, roba, sabates, trastos per la casa, utensilis sense utilitat aparent, joguines, telèfons….tot amanit amb aquella música marroquí que em provoca indicis d’epilèpsia provinent de les paradetes de cd’s pirates i amb venedors amb micro cridant les ofertes cada un més alt que l’anterior.

Mercat de Safi
Mercat de Safi
Uns metres més enllà, el tresor de Safi. Camino el centenar de metres que separen la cafeteria Bahía dels penya-segats de la ciutat, on el mar apareix de sobte, immens i possessiu, salvatge. Pel camí em creuo amb algun dels meus nous amics, el vell mariner que cada dia vol vendre’m trastos cada vegada més estranys, l’alt i sec que em segueix en silenci fins que, per alguna raó desconeguda, decideix marxar sense avisar, el vell hippie que em va convidar a prendre te a casa seva per mostrar-me les fotos del seu viatge a Lanjarón, o qualsevol del grup que sempre estan per aquí fent alguna cosa i caminant cap a algun lloc. Algun dia els seguiré jo, a veure què passa.
Penya-segats de Safi
Penya-segats de Safi
Busco un lloc on seure prop del penya-segat, on pugui veure les onades de l’Atlàntic colpejar tossudes les parets inestables de roca. Com més brau i sorollós estigui, més atracció i respecte em provoca. Uns metres més enllà, un fila de petits restaurants manté tot el dia enceses unes velles i eclèctiques barbacoes on cuinar el peix fresc que arriba, puntual, dos vegades al dia. I just darrera, poc abans de l’entrada principal de l’antiga medina, un castell construït pels portuguesos al segle XVI, en ple procés d’ensorrament pel retrocés imparable del penya-segat, com si el mar hagués decidit esborrar de Safi qualsevol símbol de colonització europea.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
Un grup de noies amb hijab negre observen l’horitzó en silenci, un parell d’amics caminen pel passeig agafats de la mà mirant de reüll a les noies, un matrimoni carrega dues bosses plenes de taronges, ella amb burka violeta i ell amb cara de pomes agres, el venedor de crispetes busca clients amb cara d’avorriment. La vida deté la seva velocitat a l’ocàs a Safi, i es mostra relaxada i dolça. L’enrenou de cotxes, crits i soroll de la Plaça de la Independència sembla aturar-se en sec aquí, ajupir el cap i sumar-se en un respecte silenciós i amable a qui assisteix a contemplar una de les postes de sol més boniques que recordo.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
El sol desapareix mandrós en el buit de l’horitzó. Olora a mar i a sardines a la brasa. Potser m’animi a menjar-ne algunes, o potser segueixi el meu passeig  fins a la medina, o més enllà. No tinc pressa. És aquí i ara quan Safi més m’agrada.

Somnis de Kyoto

Poso el peu a Kyoto imaginant un món de samurais i castells japonesos, de petites cases de te a carrerons estrets i obscurs, on el caminar d’una geisha travessa el temps i llisca entre les traïdores ombres de les cantonades afilades del barri de Gion. Un món de jardins perfectes, ambientats amb el rumor harmònic i bell de l’aigua i el vent, amb el so de katanes i dongs, de les paraules fetes poesia per les orelles curioses i desafinades dels estranys. Tot i això, amples i il·luminats túnels em transporten al magnífic vestíbul de la estació de tren, una meravella arquitectònica moderna d’11 plantes, envoltada d’amples carrers plens de cotxes i alts edificis d’aquell gris formigó tant fred i tant de tot arreu.

Vestíbul de l'estació de tren de Kyoto
Vestíbul de l’estació de tren de Kyoto

A l’enorme panell electrònic de l’estació, bells símbols japonesos es mesclen amb nombres sense sentit per mi. Una dona diminuta s’apropa somrient, porta una petita llibreta vermella entre les mans arrugades i fràgils. Un gris fosc treu el cap del seu somriure gairebé buit de dents, cabell descuidat, ulls diminuts de mirada divertida. Tira de la motxilla per atraure la meva atenció. Sembla molt vella, mil·lenària, entranyable. Parla nerviosa mentre assenyala el panell de l’estació, indicant-me alguna cosa sense sentit per mi. Intento marxar al·legant no entendre-la però em segueix amb la mà agafada a la motxilla uns metres, fins que desesperada es col·loca davant meu i obre la llibreta, assenyalant una de les pàgines. Amb belles lletres escrites per mans tremoloses i arrugades aconsegueixo llegir:

どういったご用件ですか?// Can I help you?

Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion
Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion

Fa fred a la terra dels cirerers mandrosos de primavera, el blanc latent dels quals dirigeix un país mil·lenari. De camí a l’hostal, enormes avingudes envoltades de centres comercials i petits restaurants, carrerons bulliciosos d’estudiants camí de casa, un tímid rierol silenciós entre petits palaus de fusta, les plantes del qual mosseguen desafiants l’asfalt més desgastat. Cau la nit quan arribo al riu Kama-gawa, les llums dels carrers més comercials s’il·luminen a la velocitat a la que s’enfosqueixen els carrerons estrets de Gion i Higashiyama. Aquí està la Kyoto de les geishes i els fanalets vermells, la Kyoto dels petits restaurants a carrerons banyats pel fum del vapor i la dolçor del sake, la de les cases de te amagades als ulls massa poc subtils dels estrangers. Aquí està la Kyoto que estava buscant.

Fanalet al carrer Ponto-cho
Fanalet al carrer Ponto-cho

En Yusuke em serveix un sake. He de reconèixer que és el primer que provo, i és el primer dels molts que pendré amb en Yusuke durant la meva estança a Kyoto. Viu a l’hostal, a la mateixa habitació compartida a la que dormo jo. Pels matins atén als turistes i serveix esmorzars, a les tardes descansa a l’habitació llegint o veient sèries japoneses fins la nit, quan baixa de nou al bar a beure sake i parlar amb estranys i amb una petita comunitat americana que es reuneix allà. Les converses al bar de l’hostal seran molt agradables, compartint el viscut amb qui ja ho ha vist abans, a vegades decebut al veure les seves reaccions d’avorriment, a vegades feliç de descobrir una ganyota de sorpresa a l’escoltar encants només visibles per a qui camina despreocupat i sense pressa.

Presents de fusta a un temple de Kyoto
Presents de fusta a un temple de Kyoto

El darrer sake el prenc a la terrassa de l’habitació, somiant amb el món preconcebut que la meva ment alberga darrere del mur de restaurants de l’altre costat del riu. Neva a aquesta terra tant allunyada de tot lo meu. Neva a aquesta ciutat de conte, a la que sempre havia somiat estar però mai hagués pensat que seria capaç. Neva, i ara mateix res em sembla més bonic que veure nevar a Japó.

Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji
Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji

Reflexions des d’Iran

Iran, encara no he marxat i ja et trobo a faltar.

Intento recordar i memoritzar alguns dels moments que he viscut durant aquestes dues setmanes, aquí, a les portes de deixar tot això enrere. És una batalla perduda, ho sé, la meva memòria va al seu aire i escull què guardar i què esborrar en funció de paràmetres que desconec i no controlo.

Hi ha països amb mesquites més grans que les iranianes, hi ha països amb deserts més àrids, muntanyes més altes i restes d’antics imperis millor conservades. Hi ha, potser, ciutats amb basars més grans i antics que els d’Isfahan o Teheran, o amb carrerons estrets i laberíntics més espectaculars que els de Yazd. Però Iran té tot això i, a més a més, té els iranians i les iranianes. Una gent que et para pel carrer per preguntar-te si tot et va bé o si necessites alguna cosa, que s’apropa mentre dines o prens un te preocupats per si t’agrada el que veus, curiosos de saber la imatge que tenen a l’exterior, sovint avergonyits dels seus governants. Un país de gent hospitalària fins al punt de semblar sospitosa d’acabar demanant alguna cosa. Però no, ho fan perquè són així, i quan te n’adones et deixes anar i ho gaudeixes encara més. Què poc acostumats estem a un caràcter així! Una hospitalitat que m’ha sorprès i, en alguns moments, totalment superat. Gent amable i carinyosa, gent confident, amb ganes de parlar de tot, que veu en l’estranger, crec, una finestra a l’exterior, una oportunitat de conèixer que hi ha més enllà, algú amb qui parlar clar sense por a represàlies. Un país maltractat per la premsa internacional, pacífic i tranquil, ideal per viatjar sense presses i sense haver planificat res més que les ganes de gaudir del viatge.

Basar d'Isfahan
Converses a les portes del basar d’Isfahan

Ara bé, tampoc són tot bones notícies. Iran és un país amb les llibertats i els drets humans profundament retallats, on el “xador” i el mocador imposats per l’islam formen part del paisatge diari, on líders polítics contra el govern són empresonats i torturats, on no es deixa entrar a un acte de la universitat a un estranger per por que sigui un espia espanyol. Un país on la religió mana sobre la política, un país on el poder real està a Qom (centre religiós del país) i no a Teheran, on la religió impregna l’aire que es respira, sobretot a les ciutats petites i pobles. A Iran el valor de la dona és la meitat que el d’un home i els homosexuals són condemnats amb fuetades o, inclús, amb la pena de mort. Així és l’Iran al 2014.

Una parella agafada de la mà buscant algun racó als jardins on tenir una mica d’intimitat. Mirades de desig que es creuen al carrer sense cap experiència per convertir-les en paraules. Una parella es dóna un petó al palmell de la mà i després es donen la mà, simbolitzant un petó. Petits gestos que desafien un règim. Però on està aquell Iran que tothom comenta que 30 anys enrere semblava un país europeu? On són aquelles noies amb banyador i cap descobert? A l’Iran del 2014 segur que no. I com han arribat fins aquí? Per què al 1979 van forçar una Revolució Islàmica que sembla que els ha fet caminar enrere? Preguntes que dia a dia sorgeixen a converses interessants, mentre esmorzo a un hostal o prenc el te a mitja tarda. Ningú sembla entendre per què tot és així i no canvia, ni els estrangers que em vaig trobant ni els iranians als que ho pregunto: “Als iranians no els entenem ni els iranians” em diu l’Alí.

Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan
Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan

90%. La xifra es repeteix allà on vaig. Kerman, Yazd, Shiraz, a l’autobús camí de Teheran o sopan un kebab a Isfahan. 90%. Com si algú hagués anat pregonant aquest número i tothom se l’hagués fet seu, així com la frase tètrica que el segueix: “El 90% de la gent està en contra del govern, però no podem fer-hi res”.

I quan la nebulosa era més densa i opaca, quan menys entenia tot plegat, apareix de la motxilla el darrer llibre per llegir durant el viatge, “El Sha” de Kapuscinski. A “El Sha” s’expliquen les tortures, assassinats, segrests i detencions que va patir la població durant el regnat de l’últim Sha fins l’abdicació d’aquest i l’esclat de la Revolució Islàmica. Poc a poc, a mesura que el llibre avança, la nebulosa densa i opaca va fent-se lentament més transparent, com un cabdell de filferro que va desfent-se, com si tot comencés a tenir una certa justificació històrica. Els iranians no van escollir l’islam perquè no els agradava viure lliures i a un país modern, van refugiar-se en l’islam fugint d’una dictadura criminal, van trobar a les mesquites l’únic lloc on poder-se expressar en llibertat i van escoltar en els missatges dels ayatollah l’únic discurs contrari a tot un sistema corrupte i repressor que els aniquilava si es mostraven en contra.

Ciutadella de Rayen
Ciutadella de Rayen

He compartit estones amb viatgers empedreïts dels de “ho deixo tot per fer la volta al món”, amb els que el meu viatge s’ha anat fent cada vegada més petit, minúscul. He conversat llargues estones amb persones iranianes, he passejat pels carrers de ciutats de les “Mil i una nits” i he viscut festes tradicionals a casa d’un iranià fantàstic. Mesquites, basars, ciutats de la Ruta de la Seda, tombes d’antics poetes perses i històries de catifes voladores. Tes a mitja tarda, kebabs de pollastre, arròs i cervesa sense alcohol. I tot això en dues setmanes.

Compra un bitllet a Iran, deixa a casa tot allò que pensaves que sabies del país, parla amb tants iranians i iranianes com sigui possible, mira d’entendre un país amb una història tant llarga que et farà sentir petit, insignificant. I sobretot, no portis res tancat perquè segur que algun iranià et convida a casa seva, i els teus plans canvien sense remei. Ara que ho penso, si jo pogués ho tornaria a fer ara mateix.

Aeroport de Teheran, 13 de març de 2014, 3:30 am.

Roc Benviure

La Torre de Benviure roman vigilada des de fa mil anys per en Roc Benviure, un curiós cavaller que va quedar atrapat al segle X i que el primer diumenge de cada mes explica de forma divertida com es vivia a la seva època, per què es va construir la torre i com eren els territoris de Sant Boi durant la reconquesta cristiana, deu segles enrere.

En Roc a les escales de la Torre Benviure
En Roc a les escales de la Torre Benviure

En Roc ens vigila tot caminant en cercles pel tercer pis de la torre, observa els visitants que a poc a poc anem seient a les graderies. Són les 11:30 del matí i fa un dia esplèndid d’hivern. Cada vegada que l’escut i la llança apareixen s’escolta un rumor i alguna rialla nerviosa entre el grup de nens, expectants per conèixer el cavaller i veure les armes de més aprop. Finalment, uns minuts més tard, decideix baixar i presentar-se.

La visita, de gairebé dues hores de durada, transcorre pels tres pisos de la Torre de Benviure, així com pel jaciment arqueològic del voltant, de forma amena i molt agradable. Al final, si es vol, es pot fer una petita excursió molt recomanable. És un recorregut històric molt interessant, ple d’anècdotes i secrets desconeguts per la gran majoria, de detalls curiosos i moments divertits.

Un moment de la visita
Un moment de la visita

La Torre Benviure va ser construïda al segle X per defensar la ciutat de Barcelona dels atacs de les tropes del regne d’Al-Andalus. Durant molts anys va formar part, juntament amb altres torres semblants, de l’anomenada Marca Hispànica, la frontera que separava els territoris cristians dels regnes musulmans del sud. La Torre Benviure estava situada al camí reial que unia Barcelona i Tarragona, anomenat camí ral, que resseguia vells camins romans i que va tenir una gran importància pel comerç i les comunicacions.

L’Ajuntament va restaurar la torre juntament amb el jaciment arqueològic que hi ha al voltant a principis de 2011, amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta torre de guaita militar entre els santboians i santboianes i, a més a més, explicar com es vivia a l’època de la reconquesta cristiana (segles X-XII) a Sant Boi.

En Roc al peu de la Torre de Benviure
En Roc al peu de la Torre de Benviure

En Roc ens explica els orígens de la torre, com era aquest territori mil anys enrere, de què es vivia, perquè va ser important i què hi feia ell allà. Mentrestant, em crida l’atenció algú que des de les graderies dibuixa a un quadern. M’hi apropo. És en Daniel Castro, un santboià nascut a Uruguai que dibuixa de forma fantàstica i mostra els seus treballs al blog Dibujos-Croquis-Apuntes. Qui no el conegui val la pena donar-li una ullada.

Dibuix de la Torre Benviure. Autor: Daniel Castro
Dibuix de la Torre Benviure. Autor: Daniel Castro

Un cop acabada la visita a la Torre Benviure, en Roc ens guia pels camins de Sant Ramon fins a un tram original del camí ral, excavat el 2005. Una petita joia amagada per qui no sap on és, on les marques de les roderes dels carros encara són visibles segles més tard, en algun punt entre el camí que puja a Sant Ramon i la carretera de Sant Climent. Un petit viatge en el temps, una mirada fugaç al passat de la mà d’un cavaller del segle X i d’un camí molt ben conservat, res millor per imaginar com era viure al Sant Boi de fa mil anys. El punt exacte on es pot veure el camí ral original no el diré, deixo que sigui en Roc Benviure qui el mostri a aquells i aquelles que s’animin a fer-li una visita. Us ho agrairà, i us agradarà.

Amb en Roc Benviure
Amb en Roc Benviure

Informació pràctica

Dia i hora: Primer diumenge de cada mes, d’11:30 a 13:30

Lloc: Torre Benviure, carrer de Can Paulet núm. 40

Preu: Gratuït

Durada de la visita: Entre una hora i mitja i dues hores

Clica aquí per seguir en Roc Benviure al Facebook

Web del Museu de Sant Boi