Mostra totes les entrades de amadeu10

Tunísia (2): Quan el Res ocupa el Tot

Plou. Són només 4 gotes, però plou. Surto desconcertat de la tenda pensant en que poder cauen coses de les palmeres, al cap i a la fi, estic a un oasi. Però no, és pluja. Fa menys d’una hora veia caure el sol sobre les dunes de sorra fina del Sàhara, assegut a dalt de tot de la duna més gran que he trobat, i ara plou. Surto a buscar algú que em pugui dir si això és normal. Al bar hi trobo un home jugant a escacs contra l’ordinador. Té el rei amenaçat, motiu pel qual ni tan sols gira el cap per dir-me amb tota la desgana “is normal is normal”. Surto a sopar, què bo de tant en tant viure al ritme que marca el sol, deixar-se caure al llit quan la foscor absoluta s’apodera de tot i obrir el ulls quan la claror guanya la batalla del matí. A Barcelona, com a gairebé tot arreu, la foscor mai aconsegueix penetrar l’escut que forma la il·luminació de la ciutat, vivim sense mirar el cel, aïllats de l’univers. Aquí, però, el cel es fa gran, enorme, i s’apodera de tot i es fa impossible no mirar-lo. I vius segons el que ell digui, i et resignes a acabar el dia quan la llum va desapareixent.

Un cop sopat, pregunto al cambrer del bar si en algun lloc es poden trobar cerveses. Res em fa més il·lusió que compartir-ne una amb el silenci de l’oasi, envoltat de palmeres i sorra. Deixar passar els segons, els minuts i fondre’m amb la velocitat de la vida al desert. El cambrer em recorda com vesteixen els tuaregs. Em comenta que allà no hi ha cervesa però que si vaig amb ell en podem aconseguir. Pugem al cotxe. Les llums penetren uns metres en la densa foscor absoluta mentre condueixo per camins de sorra, a vegades entre palmeres, a vegades envoltats de petites dunes de sorra fina. En el trajecte m’explica que prové d’un poble a l’oest de Douz. La seva família té l’hostal i el restaurant del poble, però ningú va a dormir allà ja que no té cap atractiu, així que des de fa 4 anys viu a l’oasi guanyant-se la vida. I cada vegada li costa més marxar d’aquell lloc, on els amics són la seva família i la feina el seu dia a dia. Treballa moltes hores, tot el dia de fet, però a un ritme relaxat. Als hiverns una foguera serveix per reunir-se amb els amics a les tardes. Als estius, quan hi ha més turisme, contracta camells.

Arribem a un petit aparcament. Dos homes vestits com el cambrer xerren enmig de la foscor. En trobar-se tots tres, es saluden inclinant el cap fent una reverència fins que els dos caps es toquen. Aleshores mantenen la postura uns segons fins que es separen. M’ho miro amb certa gràcia, hi ha costums que no són importables de cap de les maneres. Entrem a un petit bar, un dels homes treu cerveses per tots quatre. Ells es tomben als sofàs i comencen a xerrar en algun dialecte berber. Aprofito per donar un tomb. El bar forma part d’un petit càmping totalment buit. El silenci és trencat per un generador llunyà que s’esforça per donar llum durant uns minuts més abans de que tot quedi en el més absolut dels silencis. Sec de cara a l’infinit. La foscor es transforma en un mur impenetrable. Passen els minuts. Sembla que el món s’hagi aturat. Passen els minuts.

6,30 del matí. Surto de l’oasi en direcció a enlloc. Camino esperant que surti el sol. Camino esperant girar el cap i no veure res, sentir-me part del paisatge, difuminar-me i no ser Res. La sortida del sol no és tant maca com esperava degut als núvols. Tot i això, poc a poc hi ha més llum, un vermell difuminat que va pujant per l’horitzó. Silenci. Rastres d’animals nocturns, qui diu que al desert no hi viu res? Petjades, forats a la sorra. Em giro, l’oasi ha desaparegut fa estona, miri on miri veig sorra i dunes. I silenci. Resto quiet uns segons. De sobte, crido. Crido amb totes les meves forces l’alegria que sento per estar aquí. Crido sabent que ningú m’escolta. Crido perquè aquí és on volia arribar i hi he arribat. És gratificant aconseguir un objectiu i quan ho fas s’ha de celebrar!

De tornada cap al nord em paren a un dels incomtables controls militars que hi ha a la carretera. Baixo la finestra, entrego el passaport. L’escopeta és vella. Molt vella. I la tinc davant dels morros. El militar em saluda mentre crida al seu superior. Un home baixet apareix davant la meva finestra. Se li nota que té més rang tot i que impressiona molt menys que l’altre. Em diu si puc apropar dos companys a Douz. No és la meva direcció tot i que compartim un tram de carretera, així que un minut més tard dos militars pugen al darrere. Veuen estranyats la tovallola taronja mullada i les xancletes assecant-se a un dels seients, però somriuen. No parlen gaire. Provo de parlar una mica de futbol, això sempre funciona, però sembla que no els agrada. Un dels dos, el més jove, em parla una estona però no entenc res del que em diu. De la parrafada només entenc “Bora-Bora”. No sé si es refereix a alguna discoteca o a les illes paradisíaques, sigui com sigui em sembla que estem molt lluny de qualsevol de les dues. L’altre, un pèl més gran, parla una mica d’anglès. Em comenta que és nascut a la capital però que porta més d’un any al desert. Quan en compleixi 4 podrà escollir destí, i ell vol tornar a Tunísia perquè li sembla la ciutat més maca del món. Li pregunto pels controls. Diu que estan atents als rebels libis que de tant en tant apareixen per aquelles terres, però que tot està tranquil. 80km més al nord, i després de dos controls militars més, arribem a la carretera principal. Allà ens acomiadem. El més gran dels dos em dóna la mà. Al pujar al cotxe em comenta:

– Don’t go fast, this road is dangerous.

Què maco que l’exèrcit es preocupi per tu! En realitat la carretera no és perillosa, poder no l’ha convençut com condueixo. Són kilòmetres i kilòmetres de sorra, arbustos i poca cosa més. Cartells anuncien el perill de topar amb camells que creuen la carretera. Per sort, els que em trobo pel camí caminen al costat de l’asfalt amb aquella tranquil·litat. De tant en tant, una caseta ven aigua i benzina o apareix algú caminant com si res. Em pregunto què fa algú caminant per aquí a més de 40km del poble més proper. Es diu que al desert sembla que no hi ha ningú però en realitat està ple de gent. Deu ser veritat. Tot i això, jo només faig que pensar en no punxar o tenir una averia greu allà. Passen els kilòmetres i el paisatge canvia poc.

El sud de Tunísia és preciós. Les curses de camells a Douz reuneixen a centenars de persones cada any per veure quin dels camells és el més ràpid o el més resistent. Els joves del poble es llueixen davant el públic reunit prop del palmerar amb les seves motos petites i sorolloses mentre sona la música tradicional i creix l’expectació quan el primer dels participants s’apropa al final. El guanyador és felicitat per tothom i el camell és recompensat durant tot l’any. El llac salat de Chott el-Jérid impressiona, et fa sentir petit, minúscul davant la immensitat. La caiguda del sol sobre la superfície infinita de sal, les ciutats centrades en els oasis, els autoestopistes, els camells creuant la carretera. El sud de Tunísia és preciós. La seva gent ha après a viure en un ambient difícil, sabent que per molt complicat que sigui el camí cal seguir avançant. Sabent que, per molt gran que sigui la següent duna, sempre sempre hi ha una manera d’esquivar-la i seguir endavant.

Tunísia (1): Rumb al sud per camins inesperats

Surt el sol a Houmt Souk. Em llevo, preparo les coses i marxo a la dutxa. Els lavabos són bastant humiliants, les parets que separen els lavabos i les dutxes són tant baixes que gairebé permeten veure el del costat emmerdat en les seves històries. Per no parlar de les olors, una fortor que no tinc paraules ni voluntat per descriure. L’hostal és preciós, això si. És un edifici de construcció típica de la zona, de més de 400 anys segons em comenta el propietari. De secció quadrada, està format per un pati interior i dos pisos que el voregen, amb arcs davant de cadascuna de les habitacions que donen al pati. Les parets estan pintades de color blanc i les portes i les finestres de color blau. El pati està molt ben cuidat. Al centre, una palmera impregna de caràcter mediterrani l’ambient mentre que les enfiladisses florides grimpen per les parets. El responsable de l’harmonia de tot plegat és un senyor molt vell, de cara arrugada i ulls petits però intensos, vestit amb gel·laba¹ marró, que camina gairebé a la velocitat que creixen les seves plantes. Em va fascinar quan el vaig veure i vaig dir que si sense dubtar-ho. En part per l’edifici, en part perquè val 6 dinars la nit, uns 3 euros, esmorzar inclòs. Evidentment, dels lavabos no en vam parlar. Mentre perdo el temps buscant l’aigua calenta, penso en que segons la meva idea inicial de viatge  avui hauria de ser a uns 30km d’Algèria i, en canvi, estic a menys de 100km de Líbia. Els cartells a les carreteres indicant la direcció per anar a Trípoli em recorden la sensació que tens al viatjar de que les coses que tant has llegit o vist es converteixen en realitat, apareixen davant teu i les pots tocar. Quan has tingut la sort de viatjar a algun lloc una petita part de tu s’hi queda per sempre més, com si la teva ànima es dividís en petites porcions i a cada lloc on t’has sentit viu i lliure hi deixés una part de record, per recordar-te que aquest jo viu i lliure existeix per molt que la vida diària l’obligui a amagar-se dins teu.

Llevar-me avui aquí i no allà és el resultat de la combinació de molts factors. Quan viatges sol i sense rumb fix qualsevol cosa et pot fer desviar del camí: una conversa interessant, bones sensacions a algun lloc o el simple estat d’ànim amb el que et lleves. Cada dia i en cada moment tens la possibilitat de moldejar el viatge per fer-lo encara més teu. Aquesta llibertat t’obliga a estar pensant sempre en on dormiràs, on aniràs i com hi aniràs. I és aquesta indefinició total i aquesta improvització diària la que aporta més intensitat a tot plegat. Viatjar no és sinó viure amb tota intensitat la quotidianitat de la vida d’altres persones.

Viatjo acompanyat d’una guia, indispensable en aquests casos, i dos llibres, La lección tunecina, de Sami Naïr i Los caminos perdidos de África, de Javier Reverte. El primer intenta explicar la dictadura mafiosa que va governar el país i les raons per les quals la revolució al món àrab va començar precisament aquí, a un dels països musulmans més avançats, i no a altres amb on les llibertats individuals estan més restringides. El segon, és la tercera part de la més que recomanable trilogia dels viatges de l’autor per Àfrica. En aquest cas, el viatge transcorre per Etiòpia, el Sudan i Egipte seguint el riu Nil. Llegir Javier Reverte no fa sinó adonar-te de que el teu viatge és una minúcia i que la solitud que puguis sentir en alguns moments és més que relativa. Així que en els moments més baixos el llegeixo i li faig companyia viatjant més sud seguint els camins imprevisibles de l’Àfrica més intensa.

A Tunísia molt poca gent parla anglès, i molta menys encara parla castellà. A l’autobús entre la capital i Kairouán, la quarta ciutat santa pels musulmans, vaig conèixer en Mongi, un personatge entranyable. Vestit amb gel·laba fosca, llarga barba i mirada penetrant, l’atzar ens va asseure junts a l’autobús, ell amb el seu fill als genolls i jo amb la motxilla sota les cames. Vam xerrar durant les més de dues hores que va durar el viatge. Home de profunda espiritualitat i totalment entregat a l’islam, parlava un anglès deliciós i un castellà més que respectable. Vam parlar de l’Islam, del país i la revolució, de Mohamed Bouazizi, de l’espiritualitat i dels seus dos viatges a La Meca. Quan parla de la ciutat santa li brillen els ulls i li canvia la veu. Això si, detesta els radicalismes i es confessa home de món i servidor de Déu. Arribem a destí quan comença a fer-se fosc, l’estació està a les afores de la ciutat, on els carrers són de sorra i la brutícia guanya protagonisme. Les afores de les ciutats acostumen a ser lletges i impersonals, el que passa és que no sempre hi arribem. En Mongi em fa 4 petons, tal i com fan els homes aquí, i em diu somrient:

– Estic content, Alá m’ha enviat el meu germà català per trobar-nos avui al bus.

Té un somriure simpàtic. Encantat li hagués dit que si i hagués marxat, però no sempre he tingut la oportunitat de parlar amb tanta sinceritat amb un musulmà tant devot. Penso que la conversa es mereix alguna cosa més que un si impersonal, així que provo sort contestant:

– Em sap greu, a mi no m’ha enviat Alá, m’ha portat Tunisair.

Riu i fa que si amb el cap. De sobte, torna el posat seriós i contesta, com si fos una obvietat i jo fos el culpable de no haver-ho entès abans:

– I qui creus que pilota els avions?

A l’acomiadar-nos, li demano pel camí per arribar a la medina. Em diu que n’hi ha dos, el curt i l’espiritual. Així que carregat amb la motxilla i ja fent-se fosc recorro els carrers de Kairouán pel camí més espiritual i, evidentment, molt més llarg. Passo per davant d’una petita plaça mal cuidada, on hi ha el mausoleu d’algú que no he acabat d’entendre si és el besnét de Mahoma o el rebesavi d’en Mongi. Dos nens em persegueixen pel carrer dient-me coses que no entenc, quan em giro i els espanto s’amaguen darrera el primer que troben sense poder amagar les riallades, i tornen a sortir en quan em giro i segueixo el meu camí. Una estona més tard, dels minarets de les mil i una mesquites de Kairouán ressonen els càntics dels muetzins cridant a resar, mentre enfilo els últims metres fins a l’hostal, just davant de l’entrada a la medina, on em refugio dels nens, del soroll de les motos i de l’espiritualitat del camí.

Viatjant més al sud, des de la finestra del louage² observo paradetes de venda de benzina i de menjar en mig de la infinitat dels camps d’oliveres. Als pobles, les ovelles pasturen pels carrers i els camps mentre les seves amigues i familiars pengen d’una pota obertes en canal dels sostres de les terrasses dels bars, on la gent pren tè amb menta i fuma cachimbes de poma. Dos homes netegen a bastonades una estora que desprèn una llengua marronosa que, junt amb el fum dels cotxes i els autobusos, salpebra les ovelles llestes per ser transformades en chawarma. El louage s’atura uns metres més enllà. Un home baixa i es perd entre els carrers del poble. Passats uns minuts sense cap moviment, comencen les discussions entre els passatgers. Parlen en àrab i es discuteixen amb el conductor, suposo que per l’espera a qui ha marxat i encara no ha tornat. La gent de Tunísia té una certa tendència a la discussió. Sovint, ja sigui a bars, pel carrer o als louages he vist discussions, mai he entès els motius perquè no entenc què diuen, però no crec que necessitin masses motius per iniciar una conversa pujada de to. Torna el passatger amb dues bosses enormes plenes. Les col·loca entre els pobres passatgers de la última fila i prosseguim el camí amb els ànims més calmats. Abans, però, una dona llença el bolquer brut del seu fill per la finestra davant la mirada desinteressada dels vianants.

Esmorzo al pati de l’hostal observant la calma que s’hi respira sense altres clients que jo mateix. El sol comença a aparèixer rere els murs blancs del segon pis. Es va fent tard i tinc molt camí per endavant. El desert resta impassible a les visites, segur de ser un dels llocs més inhòspits on anar, cruel amb qui hi viu i tant gran que dilueix les persones dins seu i les transforma en Res. I aquest sentiment de ser Res enmig del desert, ni que sigui per un instant, és el meu objectiu d’aquest viatge.

(escrit entre el 25 i el 26 de desembre de 2011)

 ¹ “chilaba” en castellà

² furgoneta que s’utilitza per desplaçaments més o menys curts com a servei alternatiu a l’autobús. No tenen horari, quan s’omplen marxen.

Bon nadal al Nadal, i fins l’any vinent

Deixo el llibre damunt el mostrador. La caixera l’agafa i llegeix el títol mentre passa el codi de barres. Cap expressió al seu rostre. No és nou, no compro res que no hagin comprat centenars de persones abans. Mentre pago, tafanejo unes Moleskine i uns clauers de goma en forma de bola del món, en els que Espanya és un triangle mal fet que apunta directament cap a Àfrica. Jo diria que això més aviat és contra-direcció, però tant se val. Em torna el llibre embolicat amb un sobre, però no espero ni tan sols arribar a la porta per començar-lo a fullejar. Abans de sortir, un últim cop d’ull al taulell dels anuncis de viatges: voltes al món, ruta de les espècies, uns mesos per Austràlia o informació sobre Mongòlia. En fi, hi ha coses que són una tortura mirar-les però no les podem deixar de fer una vegada rera l’altra. Somio en penjar jo alguna vegada un anunci així en aquest taulell. Abans de que em comenci a posar nerviós i a evidenciar el fracàs estrepitós de la meva vida giro el cap. Avui no toca, avui si que tinc llibre nou. Surto a la Gran Via, guardo el llibre a la moto i enfilo cap a casa. Giro per Rambla Catalunya fins la Plaça Catalunya. A l’esquerra, el Corte Inglés ja està disfressat amb el vestit de llums des de fa dies, però més curt i amb menys llums que altres anys, sembla que la crisi afecta però no tant com per desvestir-se del tot. Deixo el Nadal a l’esquerra i uns minuts després arribo a casa, deixo el llibre al menjador i pujo les escales  fins les golfes. Vaig fins al mapa del món enganxat sobre una placa de suro, trec la xinxeta vermella de Tunísia i en poso una de blanca. En unes setmanes serà blava. Fi del ritual. Felicitat.

Quan una rutina es converteix en ritual? Com bé diuen, “la felicitat està amagada a la sala d’espera de la felicitat”, així que des del moment en el que pitjo el botó “comprar” el bitllet d’avió fins que la xinxeta blanca és col·locada al seu lloc, es generen un seguit d’accions successives i ben estudiades, un ritual no tant freqüent com m’agradaria, que es desenvolupa en un context de felicitat previ al viatge. Això si, aquesta sensació és gairebé contrària quan la visita a l’Altair es produeix només per tafanejar o perdre hores llegint guies, llibres o mirant mapes. La meva tieta Mari em va ensenyar aquesta llibreria, i gràcies a ella he descobert una felicitat tant intensa al comprar una guia com una depressió tant desesperant quan només faig d’espectador dels que ho fan. Sigui com sigui, moltes gràcies.

Aquest any li faré una finta al Nadal, quan més intens sigui més lluny seré d’aquí, faig un pas al costat per guanyar perspectiva de tot plegat i escollir el camí més adient. Diuen que els anys imparells acostumen a ser pitjors que els parells. No és gaire creïble però en el meu cas és cert. Així doncs, arreveure 2011 i benvingut 2012, estic segur que començaré l’any sense ressaca ni grans promeses impossibles, però no per això amb menys ganes d’exprimir-te al màxim. A tota la resta, una abraçada ben forta i que passeu uns magnífics dies. No tingueu cap dubte: el 2012 serà el nostre any.

Premis Sajarov 2011 per la Primavera Àrab

Minut de silenci al Parlament Europeu. A l’acabar, aplaudiments, llàgrimes i mirades al cel, sentiments d’orgull, valentia, sacrifici i llibertat. Revolució.

S’han entregat els premis Sajarov 2011 a cinc activistes que han lluitat per la democràcia i la llibertat als seus països. Només són cinc entre milions, però representen aquesta explosió d’energia anònima que ens ha sorprès a tots i totes els que ho hem vist des de la distància. Mohammed Bouazizi, el màrtir que va iniciar la Primavera Àrab a Tunísia, Asmaa Mahfouz, periodista egípcia, Ahmed al Zubair Ahmed al Sanusi, del Consell Nacional de Transició de Líbia,  Razan Zaitouneh, advocada siriana que es manté amagada per por al règim i  Ali Farzat, caricaturista també sirià, al qual van trencar els dits de la mà per criticar la repressió del president Baschar al Assad i que ara viu a Kuwait. Aquesta caricatura és la causant de la repressió contra Ali Farzat.

 

Se’m fa especialment cruel la història de Ahmed al-Zubair Ahmed al-Sanusi, conegut com el pres que més temps ha passat a la presó. L’any 1970 (1970!!!) va participar en un intent per derrocar el règim del coronel Gadafi. Va ser empresonat en cel·les d’aïllament i torturat sistemàticament durant més de 30 anys. Avui és membre del Consell de Transició.

“M’agrada” que la Unió Europea reconegui la lluita i la repressió de milions de persones contra els seus règims, al cap i a la fi, som nosaltres, els europeus, en part responsables de que això hagi estat així fins ara. Ens ha sorprès la valentia dels ciutadans i les ciutadanes per enderrocar règims perennes i repressius, potser és que mai ens hem preocupat de girar una mica la vista cap al sud i descobrir que també hi passen coses. No només a Brussel·les es construeix un nou món. I ben pensat, ara per ara, mentre que uns van embalats cap a la democràcia i les llibertats, altres anem cap a les retallades, la pèrdua de llibertats i la vulneració de drets. Un periodista amic meu desplaçat a El Cairo em deia que els europeus no tenim cap dret a jutjar les democràcies àrabs ni els seus resultats, durant anys no hem mogut ni un dit contra els dictadors ni a favor del poble, més aviat al contrari. Estic d’acord. Això si, ara que tenen la oportunitat, jo només els demanaria que no ens agafin com l’exemple a seguir.

Sèrbia i la Unió Europea

A finals de juliol de 2011, tropes de la OTAN es van desplaçar als passos fronterers de Brnjak i Jerinje, entre Sèrbia i Kosovo, com a conseqüència de les tensions provocades pels intercanvis comercials i per les pròpies relacions “delicades” entre ambdós països. Tot i que Kosovo es va independitzar de Sèrbia a principis de 2008 mitjançant una declaració unilateral d’independència, no és fins a  principis del 2010 que el Tribunal Internacional de Justícia dóna per bona la declaració però cedeix a cada estat la possibilitat d’acceptar o no Kosovo com a nou país. Només una vuitantena de països l’han acceptat fins ara. Altres, com Sèrbia, Espanya o Rússia, evidentment no. Deia Churchill que hi ha països que generen molta més història de la que poden absorbir, i crec que els països dels Balcans en són un clar exemple (per a més referències llegir Sarajevo i la Guerra dels Balcans (1): el setge de Sarajevo i Sarajevo i la Guerra dels Balcans (2): el túnel de la vida).

A principis d’agost de 2011 vaig rebre un mail de l’Ambaixada Espanyola a Belgrado en el que desaconsellava que entréssim a Kosovo degut a la intervenció militar de la OTAN. Deia el mail que “Un sello kosovar en su pasaporte puede hacer imposible su transito hacia Serbia. Como sabe, Serbia considera Kosovo parte de su territorio y no reconoce su independencia (tampoco España reconoce esa independencia) y no acepta por tanto sellos o autoridades aduaneras kosovares. Le reitero que, en las presentes circunstancias, no es aconsejable transitar por la línea de demarcación entre Kosovo y Serbia“. D’això fa poc més de 5 mesos. Avui llegim que Sèrbia ha complert els últims requisits per a formar part de la Unió Europea: entregar els últims fugitius de la guerra i gestionar de forma més pacífica les fronteres amb Kosovo. Per tant,  a la propera trobada de Caps d’Estat del mes de març entrarà a la Unió com a membre de ple dret.

El poc que un pot palpar d’un país quan el trepitja massa pocs dies pot ser del tot enganyós, així que el que pugui pensar no serà si no el futur qui dictaminarà si és cert o no. Sèrbia és un país a dues velocitats, amb una capital dinàmica i en ple moviment, on es parlen idiomes i s’hi respira cultura, fa l’efecte de convertir-se en una gran capital europea en els propers anys. El barri de Novi Belgrad mostra al món la nova arquitectura sèrbia mentre l’antic tramvia travessa el riu entre els sorolls metàl·lics d’unes vies amb moltes vides. La resta és un altre món, pobles petits i tancats, mirades de desconfiança al desconegut que passeja pel carrer, una fràgil tranquil·litat a flor de pell que constantment ha de recordar un passat bèl·lic amb tots i cadascun dels països del voltant. Fa pocs anys Iugoslàvia iniciava el seu procés de desmantellament de la manera menys pacífica possible. Des d’aleshores, guerres, morts, patiment, odi i rancor. Tot just fa 5 mesos els tancs posaven ordre a les fronteres, passat demà ja estarem tots junts a Europa. Qui es cregui que la pau eterna ha arribat als Balcans s’equivoca, els inflamables sempre estan a punt per a explotar.

Sobre el reciclatge i algunes decepcions

Un recent estudi de l’OCU conclou que menys del 20% dels electrodomèstics que llencem per a reciclar arriba realment als centre de reciclatge corresponent. I això tenint en compte que cada vegada que comprem un producte una part del preu va destinat precisament a que sigui reciclat. Les empreses encarregades de fer-ho, les SIG, són teòricament fundacions o associacions sense afany lucratiu, que reben els diners que nosaltres paguem cada vegada que comprem alguna cosa i els inverteixen en reciclar els productes. I aquest més del 80% d’electrodomèstics que no arriben on tocaria, on van a parar? és un forat negre, poder dóna alguna pista el fet que algunes d’aquestes SIG acreditin en menys de dos anys fons superiors als 30 milions d’euros.

És a dir, nosaltres comprem un producte, al preu del qual ja ve inclòs el cost corresponent a ser reciclat. Un cop li hem donat ús portem el producte on toca, i els que reben aquesta part del preu del producte en fan alguna cosa que no el recicla però dóna grans beneficis. En aquest sentit, es lògic qüestionar-se el perquè del reciclatge domèstic, ja que no només paguem, sinó que també separem, ho portem on toca i altres se’n beneficien doblement. De tant en tant surten notícies relacionades amb empreses que no reciclen i es limiten a pagar multes irrisòries. I així estan els nostres rius i els nostres mars i el nostre entorn. Perquè el major dels mals de tot això és el mal medioambiental, que no es paga amb diners, i és gairebé invisible fins que ja no té solució.

Un exemple molt “graciós” de tot això és el ja anomenat “Vuitè continent”. Una enorme acumulació de brossa que degut a les corrents marines s’ha anat acumulant al Pacífic. Recents estudis calculen que pesa més de 3,5 milions de tonelades i ocupa una superfície major que un terç de tot Europa (de fet, es pot veure en imatges satelitals. Foto:beatriz299). En breu es faran visites turístiques a veure el munt de plàstics als mig del mar. Si no, temps al temps. Com diu el Sr.Chinarro:

“He visto en Google Earth un sexto continente:
botellas, trastos y presentes
flotan en un remolino, creo que es divino,
yo me alegro por mis competidores.
Ay, señores, ¿qué esperaban encontrar?
Vacaciones en los plásticos del mar.”

Com tanta gent, jo faig el petit esforç de reciclar tot el que puc a casa. Com que sóc un mandrós, se m’acumulen bosses de colors a rebessar, pots plens d’oli fregit i mobles i neveres antics fins que ja no hi cap res més i m’animo a baixar-ho al contenidor o portar-ho al punt verd. Si, sóc un mandrós, però reciclo el que puc, i ho faig no només perquè em diuen que ho fagi sinó perquè hi crec. Com tothom faig el petit esforç i no demano res a canvi. Vaja, en realitat si. Si jo em comprometo a reciclar vull que qui s’encarrega de fer-ho ho fagi de veritat i no fagi negoci d’això, que qui contamina més es comprometi a fer-ho i no es limiti a pagar les sancions, que no recaigui només en els ciutadans la responsabilitat de cuidar el medi ambient.

Barrejant 2011 a Sant Boi de Llobregat

Imatge del Barrejant 2011
Imatge del Barrejant 2011

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Sant Boi el Barrejant 2011, amb el títol “El món pot canviar però no ho farà sol“. Que el món pot i ha de canviar n’estic conveçut, el que em provoca més mal de cap és pensar cap a on canviarà tenint en compte les persones i els mecanismes que avui en dia podrien dirigir el canvi.

Ah no, calla, llegint una mica més a la web del Barrejant explica que “ les activitats inclouen una crida a la ciutadania perquè prengui consciència de les desigualtats i la pobresa que hi ha a moltes parts de món i adquireixi un compromís clar de treballar per canviar aquesta situació injusta“. Ja fa molt de temps que sentim i veiem per tot arreu les desigualtats que hi ha al món i, francament, com més vegades ho sento més vegades escolto que aquestes desigualtats cada vegada van a més. Vol dir això que per molt que ens esforcem no aconseguim prendre consciència seriosament del problema? S’aconseguirà alguna vegada o “l’entropia insolidària” ens vencerà?

Arcadi Oliveres i Alba Martínez a la presentació del Barrejant
Arcadi Oliveres i Alba Martínez a la presentació del Barrejant

Els actes del Barrejant van començar el divendres amb la conferència de l’Arcadi Oliveres, titulada “Per què cal canviar el món“. Paraules clares, molts exemples, xifres concretes, noms dels culpables i alguna idea un pèl demagògica en un discurs que anava posant els pèls de punts als assistents. L’Arcadi és d’aquelles persones que donen arguments als que no en sabem massa per debatre amb els populistes i rebatre els rumors malintencionats, mirar de donar la volta a les notícies i despertar una energia adormida que ens va fer sortir a tots una mica trempats amb la idea de canviar el món.

El Barrejant és d’aquells actes ben treballats, senzills però molt intensos. Lluny de les grans fires, permet gaudir un cap de setmana rodejat de projectes que intenten millorar un trocet de món, de bones idees i bones voluntats. Nicaragua, Haití, Cuba, Senegal…..quina gran feina que es duu a terme a tots aquests llocs i que poc que ens enterem els que vivim aquí! Fent el tafaner entre les diferents ONG’s recordo les meves experiències com a cooperant i no puc més que reconèixer que trobo necessària una repensada general dels conceptes de cooperació per al desenvolupament i de la feina que les ONG’s realitzen tant aquí com allà.

El Barrejant té la virtut de pujar-nos els nivells de cooperació i solidaritat durant uns dies, d’agafar forces, debatre i pensar idees per millorar el futur, de sentir-nos útils i amb ganes de combatre tot allò que ens sembla injust. Però la gran majoria ens relaxem i el dilluns següent és com el dilluns anterior, fins a la propera ocasió en la que algú ens atura en el nostre dia a dia frenètic i ens recorda que tenim la obligació de fer alguna cosa més que queixar-nos de tot i de tothom. Té això a veure amb l’augment de les desigualtats i la pobresa al món? Poder si tots i totes estiguéssim cada dia al peu del canó amb les idees clares i actuant conscientment tot aniria millor. Mentre alguns seguim desviant-nos del camí cada dilluns, sempre ens anirà bé que de tant en tant ens col·loquin al lloc i ens tornin a administrar la dosi. El dia que això no sigui així no caldrà el Barrejant, però com això queda lluny benvingut siguis, per mi com si cada setmana hi vols ser.