” La revolució dels jazmins”: el miracle tunisià del màrtir Mohamed Bouazizi

17 de desembre de 2010. Sidi Bouzid, un tranquil poble de l’interior de Tunísia. Els nens corren per l’avinguda Mohamed V en direcció a l’escola mentre alguns homes prenen el te després de la visita a la mesquita Abu Bakr Assedik. Sembla un divendres normal. Un home i una nena petita surten de casa seva. Ell, Mohamed Bouazizi, 26 anys, enginyer informàtic, i ella, la seva germana petita que va a l’escola. Mohamed és el més gran de 7 germans i l’únic que aporta diners a casa després de la mort del seu pare quan ell tenia 10 anys. Ha estudiat informàtica, però com per la majoria de joves tunisians això no significa absolutament res. Diàriament dotzenes de joves de Sidi Bouzid van als centres de governació amb els títols sota el braç per demanar una feina que mai arriba, així que Mohamed viu de la venda ambulant de fruites i verdures. Sembla un divendres normal.

Sidi Bouzid (Demotix Images)
Sidi Bouzid (Demotix Images)

Tunísia ha estat governada des de 1987 per Zine El Abidine Ben Ali. Després d’un inici en el qual va limitar el nombre de mandats i va exercir una política social basada en la creació d’un fons destinat als més pobres i en un sistema de seguretat social, amb el pas dels anys el seu poder va en augment fins a no conèixer límits. La prohibició dels partits d’esquerra i dels no afins al règim posen en dubte els resultats electorals obtinguts, en els que Ben Ali iguala o supera sempre el 90% dels vots. Augment del preu dels aliments bàsics, pujada de l’atur que manté moltes famílies amb ingressos gairebé inexistents, arrests multitudinaris als crítics amb el règim, perpetuïtat en el càrrec, domini de la premsa i dels sindicats…la dictadura tunisiana.

Mohamed col·loca la seva parada. Situa les verdures i neteja la fruita perquè llueixi. Els ingressos a tot estirar permeten mantenir tota la família, però no hi ha altra cosa a fer més que anar dia rere dia a la seva trobada amb el carret i les seves fruites i verdures. Sembla un divendres normal. Tot i això, el dia comença a complicar-se amb l’arribada de dos policies, volen saber si Mohamed té llicència per a la venda ambulant. No la té. Després d’una forta discussió al carrer, la policia li confisca el carro. Mohamed sap que sense carro no hi ha diners per a la seva família, així que decideix presentar-se a l’ajuntament per reclamar que li tornin les pertinences. Davant la negativa, Mohamed Bouazizi, fart de viure a un país sense feina, sense justícia i sense llibertat, a un país governat per una dictadura corrupta que no ofereix futur als joves, i desesperat per haver-se sentit humiliat, decideix cremar-se públicament davant de l’Ajuntament. Convertit en una torxa humana, fa unes passes abans de caure de genolls, recolzant les mans a terra. Finalment, es desploma.

Mohamed Bouazizi (autor desconegut)
Mohamed Bouazizi (autor desconegut)

Mentre és traslladat a l’hospital, desenes de veïns protesten als carrers en solidaritat amb Mohamed. Aquí podria haver acabat la història, però la veritat és que precisament aquí és on tot comença. Aquell 17 de desembre de 2010, aquell divendres normal a Sidi Bouzid va començar a canviar la història de Tunísia i de tot el món àrab. La primavera Àrab ha arribat.

Primavera Àrab (www.madrilonia.org)
Primavera Àrab (www.madrilonia.org)

(afegit el gener de 2012)

Viatjo a Tunísia el desembre de 2011. Mohamed Bouazizi és venerat en eslògans, pintades i banderes per tot el país. Compro unes postals. La cara de Mohamed i el seu carro de fruites i verdures són els protagonistes dels segells, amb el títol de “Revolució de la Dignitat”. Mai hi haurà segells suficients per homenatjar a tots els sacrificats d’aquesta revolució. Gràcies a tots ells i elles avui milions de tunisians i tunisianes gaudeixen d’un país més lliure, menys corrupte, més digne.

Segell de Mohamed Bouazizi
Segell de Mohamed Bouazizi

El Djem

Les tropes de l’emir Hasan es refugien de l’implacable sol als voltants del monumental coliseu de El Djem. Cansats i avorrits, observen pacientment els murs impenetrables d’aquella meravella, exageradament alta i sòlida respecte qualsevol edifici que hagin trobat des de la llunyana Cartago. Pedra i cendra, oliveres i sorra. Tot és calma aquest matí de l’any 701. Allà on gladiadors van guanyar la vida i la mort a mercè del capritx d’uns pocs 200 anys enrere, avui es refugia la princesa berber Kahena i el seu poble guerrer.  Lluiten contra la invasió àrab del nord d’Àfrica, deixen enrere camps cremats, batalles, mort i tota esperança de victòria.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Més de 1300 anys després, poso el peu a l’estació de louage de El Djem. Pols i soroll, desenes de furgonetes mal aparcades i crits i empentes a cada racó: el caos habitual de les estacions de louage tunisianes. Arribo a El Djem gairebé de casualitat, sense grans esperances de trobar sorpreses, després d’uns dies agradables a Kairouan. Al nord de la majestuositat colpidora del desert i de l’esperança cinèfila dels oasis, prop de salars i ciutats sagrades, entre camps d’oliveres i vies de tren es troba el municipi de El Djem, parada obligatòria per aquells amants de l’arquitectura romana, i molt recomanable per als que, como jo, simplifiquem o ens obsessionem de tant en tant per viure un paisatge que, tot i ser colpidor, no mereix ocultar les altres belleses del camí.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

L’estació de tren està gairebé deserta, ningú a les oficines ni a les portes, només un parell de nois fumant asseguts amb els peus a les vies. Poc diàleg i comunicació per senyes, alguns riures i gesticulacions nerviosos, els costums primitives que sempre funcionen. La seguretat dels nois de les vies està més que justificada, no s’espera cap tren fins d’aquí a dos dies. Tot i que en diverses ocasions m’han recomanat viatjar en tren per Tunísia, ja sigui per comoditat o velocitat, no hi ha dubte que la rigidesa dels horaris i la poca freqüència de pas fan que viatjar en louage o autobús sigui més recomanable.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Tots els carrers porten al coliseu. Així, com a mínim, sembla haver estat dissenyada aquesta ciutat de cases baixes i blanques, carrers abarrotats de mercats i gent per tot arreu. No, no és una ciutat bonica en realitat. El carrer principal acaba a l’entrada del coliseu, una petita esplanada on un parell de camells pacients esperen que  a algun turista li vingui de gust pagar per una foto. Ni tan sols em miren, ni ells ni els venedors ambulants, potser tan mandrosos que ni l’esperança de vendre un collar els anima a aixecar-se de la cadira. Potser ja m’hagi mimetitzat en berber, i aquella camisa i sabates estranyes només siguin una frivolitat de qui ha hagut d’emigrar a Europa per a guanyar-se la vida, o potser no s’animin a vendre a un sol turista a primera hora del matí. Ja vendran als grups, deuen pensar.

Vista panoràmica de El Djem
Vista panoràmica de El Djem

És 24 de desembre al matí. Els pocs grups de turistes que arriben al coliseu ho fan gairebé 40 minuts després que jo, així que tinc temps de gaudir d’aquesta meravella amb el silenci i la tranquil·litat que es mereix. Tot i que més petit que el de Roma, el coliseu està molt millor conservat. Entrar a l’arena per una de les portes laterals i deixar volar la imaginació, somiar que l’estructura desapareguda reneix i que els 4 nivells de graderies s’omplen de gent famèlica de sang i mort, de crits i olor de por, de gladiadors, de feres i de curses de carros. Sense cap dubte no té el pedigrí d’altres temples, però a pocs llocs un se sent tant aprop l’alè de la història.

Detall de El Djem
Detall de El Djem

La llegenda explica que un túnel secret unia el coliseu amb el mar, 30 km a l’est, així que els berbers van poder sobreviure els 4 anys que va durar el setge pescant al mar. No està clar com va acabar la guerra, hi ha qui diu que la princesa Kahena va ser assassinada pel seu amant, altres diuen que es va suicidar amb verí al veure imminent la derrota. La gent de El Djem inclús sosté que la princesa va viure més de 120 anys i que era molt bella. Fora de llegendes berbers, qui viatgi a Tunísia buscant vestigis de les Guerres Púniques i es decebi amb les poques restes de Cartago, és molt recomanable viatjar unes hores al sud, on l’arquitectura romana assoleix el major esplendor al continent africà, on el soroll d’espases i lleons encara ressona a les graderies buides, aviat al matí, quan els camells i els venedors ambulants encara descansen, quan trepitjar l’arena et transporta en el temps a una època de sang i guerres. Potser, amb sort, inclús es pugui veure a Kahena i les seves tropes berbers segles després, tancades al coliseu gairebé 4 anys, viatjant en aquell misteriós túnel que connectava amb el mar, resistint davant les tropes de l’emir Hasan, a una de les darreres batalles pel control del nord d’Àfrica.

Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)
Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)

World Press Photo 2013

Un beetle blanc desafia orgullós els carrers foscos de la Barcelona hippie. Gairebé tot és silenci en aquesta freda matinada de febrer de 1973. Ella llueix les seves millors gales, un enlluernador vestit vermell i blanc per damunt dels genolls, pèl ros recollit amb clips florals, somriure entremaliat. Està preciosa. Ell vol passar per cada per a canviar-se la camisa verda i afaitar-se l’espesa barba. Els pantalons acampanats potser serveixin també per avui, pensa. La conversa és animada tot i les hores de viatge, “L’últim tango a París” s’intueix històrica per transgressora i sorprenent. Parlen de l’escena de la mantega, “això s’hauria de provar no?” pregunta ell. Ella el mira i somriu, “què guapo està el Marlon Brando!”, contesta. El franquisme segueix censurant el cinema eròtic i el viatge a Perpignan és una bona opció per aquells àvids de cinema sense fronteres.

40 anys després, una vegada superada la censura franquista i deixats enrere a José Luís López Vázquez i Alfredo Landa, entre altres, perseguint sueques, peregrinem de nou a Perpignan cada setembre per a delectar-nos amb el “Visa Pour l’Image”, un meravellós festival de fotoperiodisme.

World Press Photo 2013
World Press Photo 2013

La cosa va de desgràcies disfressades de realitat, d’això no hi ha cap dubte. Conflictes al Congo, carrers destruïts a Aleppo, nens víctimes de l’esclavitud a Haití, violència als carrers d’Istanbul, dones maltractades a tot arreu. Dolor, guerra, mort. És el món que està fet un desastre o és que el fotoperiodisme es fixa només en algunes realitats, a vegades pecant de forma discreta de cert morbo?

Perpignan es vesteix de llarg aquests dies, exposicions a llocs històrics oberts per a l’ocasió, descobriments sorprenents a espais inesperats, una manera diferent i original de visitar la ciutat. A l’interior, art en majúscules. I gratis, per qui vulgui prendre nota. És migdia. Hores de peu veient imatges cansen les cames i l’esperit, però no tanquen l’estomac. Potser sigui un insensible, potser estigui insensibilitzat. Després d’anys de veure fotos de guerra i destrucció, un mira de buscar detalls diferencials que despertin alguna cosa a l’interior, una lleu flamarada de vida i sensibilitat que duri més que el temps de visita, alguna cosa que mesos després segueixi apareixent a la memòria i influeixi en la seva manera de fer. I és que un cop admès el desastre en el qual vivim tot és més dolç i fàcil de digerir, i això és perillós. La necessitat d’anar cada vegada més enllà no acostuma a acabar bé.

World Press Photo 2013
World Press Photo 2013

El Visa Pour l’Image és un estrafalari resum del que ha succeït al món, un recordatori que l’actualitat canvia però que els problemes es queden, una selecció de fotografies impactants que acompanyen històries de tot arreu. Per als fotoperiodistes, una cita ineludible, per als que gaudim de la fotografia, un lloc on buscar aquella mirada, aquell contrast, aquella espurna de vida al paper immòvil, aquella fotografia que romandrà gravada a la nostra memòria. Per als somiadors, aquell festival al que ens agradaria penjar les nostres fotos, aquella sala amb les teves obres, on poder descriure el que vas veure, on poder transmetre les teves sensacions, on intentar canviar alguna cosa a la ment de tots aquells i aquelles que s’apropin. O potser millor que no, millor gaudir cada setembre del festival sense la desesperació del fotògraf que observa el món avançar sense masses canvis. Ho confessava Don McCullin, trist i fart de la situació després d’anys d’esforços i compromís, “al cap i a la fi, considero que els meus treballs no hauran servit per res”.

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més

Artista en convertir les coses quotidianes en preciosa poesia, iaia de mans arrugades i cor fort, somriure infantil i caminar segur. La iaia dels macarrons i dels iogurts de vidre, la de les històries repetitives i aventures de la guerra, la que somiava en arribar viva a les Olimpíades de Barcelona, avui fa 100 anys.

De petit em deia: “Agafa’m del bracet, que la iaia està molt velleta i li costa caminar”, inclús em va fer guardar un bastó “per quan la iaia no pugui caminar sola”. Avui, més de 20 anys més tard, el bastó acumula pols al fons de l’armari, mentre nosaltres gaudim, amb certa sorpresa i admiració, com la iaia envelleix cada dia més riallera, més penques i més desenfrenada.

Iaia 100 anys

Parlar amb ella és escoltar històries en blanc i negre, històries de repúbliques, de guerra i de fam, però també d’esperança, de lluita i de superació. És riure escoltant com canta els Segadors i l’himne del Barça, o sorprendre’t mentre recita algun poema d’infància. És reviure les històries de Macià i del general Batet, o tornar als balls d’abans de la guerra on va conèixer el meu avi. Tant bon punt t’explica com vivia de petita al Poble Sec com que ara, que està velleta, li fa mandra planxar.

Iaia, t’estimo i t’admiro com a poques persones he estimat i admirat. Em fa feliç veure’t riure amb la teva filla, amb els teus néts i besnéts. Em sap greu tenir-te lluny, però quan tinc ganes de parlar amb tu sé que només he de trucar. Seuràs a la cadira davant del telèfon, i m’explicaràs coses de quan eres petita, de la guerra, del “General persiana” o dels meus pares. Ploraràs un moment recordant el teu fill i em preguntaràs perquè ell i no tu, però de seguida canviaré de tema i parlarem de l’avi i del teu germà, de Barcelona, de quan vas anar a París i del Poble Sec. Després de tot això, és possible que tornem a començar.

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més.

Ni tu ets Virginie Ledoyen ni jo sóc Leonardo di Caprio

L’Albert fa dies que que somia amb aquest moment. De fet, crec que ha creuat el món només per això. La cara de felicitat i les mirades nervioses em confirmen que estem al punt més important del viatge, mentre la barqueta arriba a l’illa i busca entre les roques l’entrada secreta a La Playa. Abans del viatge l’Albert ha mirat una vegada rera l’altra la pel·lícula, assegut al sofà, amb un somriure cada vegada que en Leonardo di Caprio veu per primera vegada aquesta meravella indescriptible, aquest miracle abandonat fins fa uns anys a una petita illa a dues hores de la costa tailandesa.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

Ja hi som, aquí la tenim, no hi ha tombarella a la platja ni taurons a l’aigua ni tan sols una francesa preciosa al meu costat, només el so de la barqueta, el somriure de l’Albert i una sensació de felicitat indescriptible. Fem el trajecte fins la sorra en silenci, nerviosos. El paisatge és preciós, una platja d’aigües turqueses i sorra blanca, envoltada de gegants calcaris i de selva densa. Posem el peu a l’aigua lentament, com qui no vol que arribi mai el moment, com qui gaudeix de cada segon, com qui no vol trencar el somni i despertar-se.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

El so del motor de les barquetes, amplificat per les roques, trenca el silenci de tant en tant, mentre asseguts a la sorra blanca mirem a l’infinit i bufem de felicitat. Hem creuat el món per viure això, i no ens ha decepcionat. Com sempre en aquests casos, converses sobre deixar-ho tot per venir aquí, somnis que una vegada rere l’altra se’ns apareixen a la vida, tant sovint i intensos com ràpids en desaparèixer dels nostres caps quan trepitgem de nou terra conegut. Què covard em sento temps després quan regiro el cervell buscant aquella sensació de llibertat i valentia, i només trobo promeses no complides i objectius a mig camí. Tot i això, em fa feliç saber que dins meu és viu aquest sentiment, aquesta energia imparable, aquest Amadeu que apareix quan li ve de gust i que quan ho fa pot amb tot i no té límits.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

Sense dir-ho en veu alta deixem que el moment es fagi etern dins els nostres caps, el tacte de la sorra, el soroll de les onades, la roca calcària impassible als nostres somnis, i som feliços. No, ni tu ets Virginie Ledoney ni jo sóc Leonardo di Caprio, però per nosaltres La Playa ha deixat de ser una pel·lícula per convertir-se en un record dolç, preciós, imborrable.

Informació per arribar a Ko Phi Phi Leh

Per arribar a Ko Phi Phi Leh cal primer arribar a l’illa de Ko Phi Phi. Per a fer-ho cal embarcar-se un parell d’hores des de Phuket o Krabi (aquest últim més barat). Un cop allà, qualsevol embarcació local us porta per uns 350 bahts (uns 7 euros). El preu acostuma a incloure una bona estona a la platja i una volta gaudint d’altres racons fantàstics de la illa (molt recomanables).

1er premi al Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla”

El passat divendres dia 13 de desembre de 2013 es van entregar els premis del 1er Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla” organitzat per l’associació Lletraferits de Sant Boi. Aprofito per agrair la feina que fan els lletraferits i per donar les gràcies al jurat del concurs per concedir-me el primer premi!

100 grams de farina

Les mans tremoloses inspeccionen cada racó del manuscrit, no hi ha cap missatge d’un nàufrag desesperat, ni les coordenades d’un tresor amagat ni la composició secreta de cap beguda, tan sols una breu descripció d’una recepta de cuina. Tampoc és l’escenari que havia somiat, pensa, no hi ha sorra blanca sota els peus ni belles palmeres d’ombres allargades, ni tan sols les aigües turqueses dels mars caribenys. Està al jardí de casa seva, al bell mig de la ciutat, lluny de platges i illes desertes.

Seu al sofà amb l’ampolla entre les mans, pensatiu, un pèl atemorit. Sense massa interès llegeix els ingredients i les instruccions per preparar “Marmita a la càntabra”. Cada dia m’ho fa més complicat, pensa. Fa uns dies va descobrir un missatge dins d’una de les ampolles del jardí, prop de la porta del carrer, en el que hi havia descrita la preparació d’un plat típic marroquí. Des d’aleshores, cada matí un nou missatge, una nova recepta. És un joc, va suposar, així que es va dedicar a cuinar cada dia el plat que descobria. Ara, però, ja no vol jugar més, vol saber qui entra cada matí al seu jardí per deixar un missatge, qui li ha proposat aquest joc obscur i per què.

Hauria de trucar a la policia, pensa mentre esmorza. Deu ser un lladre, o un assassí en sèrie, o el de la botiga de queviures. Potser no sigui l’únic que està en perill, potser l’autor dels escrits el vulgui sobrealimentar per alguna raó estranya, o sigui la seva pròpia mare que l’obliga a aprendre a cuinar. Potser hauria de trucar a la policia, sí. O potser, més aviat, hi haurà un dia en el que deixarà de despertar-se somnàmbul a mitjanit, deixarà de copiar alguna de les receptes del llibre del fons de l’armari i d’introduir-la a l’ampolla del jardí. Potser aleshores deixarà de tenir por d’una vegada per totes, potser aleshores deixarà de jugar amb si mateix.

Entrega de premis del concurs organitzat pels Lletraferits de Sant Boi
Entrega de premis del concurs organitzat pels Lletraferits de Sant Boi

p.d. Gràcies Natàlia per anar a recollir el premi!!

Sarajevo i la Guerra dels Balcans: El túnel de la vida

El sol despunta entre les muntanyes de Sarajevo. La nit ha estat llarga i molt freda, com si la ciutat no volgués despertar-se un altre dia, com si ja en tingués prou de tot plegat i preferís quedar a les fosques, quan els tancs descansen i regna un delicat silenci només trencat pel vent gelat entrant pels forats a les cases. Els hiverns a Sarajevo són terribles. Un quadre antic crema a la llar de foc d’una casa abandonada, mentre una família s’apropa a l’escalfor i s’acorrua entre mantes brutes. El nen petit poder no sobreviurà una nit més. Els amos de la casa van marxar quan es va enfonsar part del sostre, i ara la  neu cau directe al menjador, a pocs centímetres de la mare que s’esforça per donar calor al seu fill. La nit ha estat llarga i molt freda, i per la senyora Sida Kola també esgotadora. Pel seu jardí no ha parat d’entrar i sortir gent, i a tots ells els ofereix un tros de pa i un got d’aigua. Soldats, famílies, treballadors, ferits, tothom utilitza la nit per entrar o sortir de la ciutat a través del seu jardí. La família Kola és coneguda a tota la ciutat. Viuen molt aprop de l’aeroport internacional de Sarajevo, però a l’altra costat de la ciutat, a la zona lliure. L’exèrcit serbi controla totes les muntanyes dels voltans de la ciutat excepte l’aeroport, en mans dels cascos blaus, així que no es pot entrar ni sortir de la ciutat sense passar per un control serbi.

Setge de Sarajevo
Setge de Sarajevo

Un home apareix coix i amb la roba sagnada, té un tret a la cama i necessita assistència urgent. Sida Kola el guia a través del jardí fins la sortida de casa seva. Li dóna un tros de pa i se’n torna cap endins. A Sarajevo no hi ha material mèdic i l’hospital està mig derruït, però aquest home salvarà la cama i la vida. Ja fa uns mesos que es va acabar la construcció del túnel de Sarajevo, un passadís subterrani d’uns 800 m. de longitud que, travessant per sota la pista central de l’aeroport, uneix la ciutat amb la Bòsnia lliure. Encara és fosc, l’home ferit puja a un camió amb les llums apagades que marxa silenciosament cap a l’hospital de Butmir, desapareix a la cantonada i silenci. Ni rastre de trets o crits. S’ha salvat.

"Túnel de la vida" a Sarajevo
“Túnel de la vida” a Sarajevo

El túnel de Sarajevo es va construir per la necessitat de burlar el bloqueig i portar articles de primera necessitat a la ciutat i armes a l’exèrcit que lluitava contra el setge. Fins aleshores, els franctiradors serbis que controlaven l’aeroport eren els encarregats de matar a tot aquell que ho intentés. El túnel va ser construït per voluntaris amb la supervisió de l’exèrcit bosnià durant 6 mesos, en torns de 8 hores, en condicions infrahumanes i sota el risc constant de ser descoberts i assassinats.  Als inicis, unes 4000 persones travessaven diàriament el túnel entre Butmir i Dobrinja, carregant menjar, medicines, armes i benzina en bosses i motxilles. Més endavant, es van instal·lar rails que van permetre transportar milers de persones i tonelades de material entre les dues bandes cada dia. Es podia arribar a trigar dues hores en caminar els 800 metres del túnel, en una atmosfera asfixiant i amb les cames sota d’aigua fins als genolls. Tot i això, el túnel va salvar milers de vides, va portar electricitat i telèfon a la ciutat i va permetre contrarestar el setge tot i l’embargament d’armes. En les pitjors situacions possibles l’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses. Jo ho tinc clar, el 30 de juny de 1993, a les 21:00, finalitzava una obra d’enginyeria humana en plena guerra, un túnel per a l’esperança, el túnel de la vida.

“Mientra la tierra gire y nade un pez, hay vida todavía”

                                                                                                        J.S.

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

· La Guerra dels Balcans 20 anys després

La Guerra dels Balcans 20 anys després

Vam anar a Sarajevo per pura casualitat, per allò dels vols barats i la crisi econòmica, que no ens permetia viatjar a llocs més llunyans. Els Balcans em sonaven a guerra, però aquesta va succeir quan era molt petit i, tot i veure per la televisió xifres de morts, imatges de tancs i gent ferida corrent pels carrers, mai vaig ser conscient del tot de la barbaritat que s’estava vivint aquí al costat just fa 20 anys.

Gairebé un any després del viatge, encara em sorprèn la intensitat amb la que un gaudeix d’un viatge a Sarajevo, del sentiment que perdura després de sentir la crueltat de la història dels seus carrers i avingudes, de l’amabilitat de la seva gent, de la capacitat de superar la duresa i la barbàrie i saber perdonar. Hi ha ciutats que una vegada visitades no es poden oblidar.

Tramvia de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans i en l'actualitat
Tramvia de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans i en l’actualitat

Avui llegeixo amb admiració el que escriu Arturo Pérez-Reverte al seu twitter, recordant les seves experiències a Sarajevo com a reporter de guerra:

“Avui tenia la intenció de recordar els Balcans. Vins anys d’allò. La matança seguia mentre Europa es mirava el melic. Mentre la casta funcionària trincava a Brusel·les, com segueix. Volia recordar la xerrameca inútil dels que van permetre als serbis anys de carnisseria sense control. De violacions i fosses comuns. Volia recordar Javier Solana, negociador que no va negociar res. El recordo bé somrient-li als matarifes. Templando gaitas. Anys de somriures i templar gaites, amb moltes reunions i molta mandanga. Fent-se fotos somrient amb Milosevic i amb Karadzic, per a la premsa. Ell somrient, i nosaltres comptant morts als telenotícies, primer a Croàcia i després a Bòsnia. Solana i la seva vergonyosa i covarda Europa que mirava i mirava. “Estem progressant, etc”, deia el tiu. Aquells odiosos plurals. Recordo aquell TN, quan Elena Sánchez em va dir en directe: “Solana afirma que es fan progressos”. I vaig dir: “Solana no està aquí, a Sarajevo”. La bronca que ens va donar María Antonia Iglesias, aleshores directora d’informatius. La paladí amb potes d’honradesa informativa. “No mostreu a les cròniques tants morts i tants budells”, ens deia. Cabrejada perquè no li fèiem ni putu cas. Després li donaven a ella la bronca a Exteriors. Quina colla. Quants morts i quanta sang per culpa de la passivitat de tanta gentussa. Potser lo de Síria els recorda alguna cosa.”

Millor no es pot expressar.

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el túnel de la vida

Reflexions d’un tiet esperant el seu nebot

Habitació 707, Sant Joan de Déu, Barcelona

Una infermera m’obre la porta de l’habitació i em comenta que esperi dins, que això pot trigar una mica i que millor que em posi còmode. Són les 2 de la tarda d’un dia que havia de ser qualsevol però que acabarà sent inoblidable, si més no pels que fa tants mesos t’esperem. Miro per la finestra i tafanejo per l’habitació, els hospitals em porten mals records i evito trepitjar-los tot el que puc, però avui aquesta habitació em transmet alegria i bones vibracions. Escolto el plor llunyà d’algun nen pel passadís i no puc deixar de pensar en què estarà passant allà baix, si hauràs sortit ja o no, si la Laura està bé, si el Pablo està amb ella. Fins ahir eres una imatge més o menys borrosa a una pantalla, el registre nerviós del teu cor sobre un paper, una alegria continguda, una panxa que creixia i creixia, una esperança, una emoció.

Mario
Mario

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Tinc ganes d’explicar-te qui eren els teus avis i com ets qui ets gràcies, en part, a ells. Tinc ganes d’ensenyar-te fotos i explicar-te com de forta era la teva àvia i com de genial va ser el teu avi, com els dos ens van donar lliçons de lluita i esperança en els moments més durs, com van lluitar perquè tu, algun dia, poguessis estar aquí. Algun dia et veuré cordant els cordons de la sabata i pensaré en la teva àvia i com renyava a la meva iaia quan ens els cordava ella, perquè volia que ho féssim sols. Algun dia et reculliré a la sortida de l’escola i pensaré en aquelles tardes, poques, en les que el teu avi ens venia a buscar per sorpresa i sortíem corrents a abraçar-lo. També et parlaré dels teus pares i de los orgullós que has d’estar d’ells, de com han lluitat per tirar endavant en situacions duríssimes i de lo feliços que són des de que saben que hi ets. Però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa.

Mario
Mario

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Potser algun dia, quan llegeixis aquest escrit, jo sigui el tiet extrany que apareix de tant en tant i amb el que no tens gaire a parlar. O potser sigui aquell tiet amb el que et sents més proper i confident, el que et fa somriure i al que tens ganes de veure. Potser trobarem un espai comú, on tots dos ens sentim a gust i compartim temes i converses, o potser no, i què més dóna?

Si, tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te, però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa. De moment tu encarrega’t de sortir bé i no emprenyar massa a la Laura, que jo t’espero a l’habitació 707 nerviós i il·lusionat, escrivint a un paper tot guixat i amb moltíssimes ganes de veure’t, per fi, en persona. Benvingut Mario!

21 de novembre de 2012, 14:20, habitació 707 de Sant Joan de Déu

p.d. una estona més tard m’avisen que ja has sortit, que tot ha anat molt bé i que tu i la Laura esteu bé. Algú ha dit un “per fi ja s’ha acabat!”, jo el que crec és que, precisament ara, és quan tot comença. Una abraçada del teu tiet Amadeu!

Mario
Mario

Portes d’Ejulve

A mig camí entre mines i tambors, lloc de pas per a molts, dolça llar a la memòria per altres. Allà on la guerra camina mandrosa cap al passat, on el viatger mai passa gana, lluny de tot, orgullós de seguir sent.

Goethita a la pedra, vent d’assecador, cor molt aragonès. Sona Labordeta entre valls sense ombres, entre graners que sobreviuen al silenci dels voltants. Alguna cosa em va fascinar d’aquesta terra no apte per covards ni vegans. No va ser la melocotonada ni la cursa de pollastres, ni tant sols aquell perfum meravellós dels assecadors. Si alguna cosa em va fascinar d’aquesta terra van ser les seves velles i precioses portes.

Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Ejulve
Ejulve