Viatjar en tren per Xina

S’obren les portes del tren i una fila de xinesos amb maletes entra en silenci i amb cara de son. Son les 4 de la matinada i estem a algun lloc entre Pingyao i Xi’an. Sense poder dormir observo als nous companys de vagó, no sé on poden encaixar entre la multitud, ja no dic seure perquè no hi ha cap seient buit ni possibilitat d’apretar-se més, ni tant sols queden gaires forats lliures a terra, ocupat per gent dormint, més maletes i brossa. El tren es posa en marxa i poc a poc els nous van encaixant, un sota un seient, un altre movent a un dormit troba lloc a terra, i la gran majoria de peu.

Comprar un bitllet de tren pot ser més complicat del que sembla, com a mínim si el que es vol és tenir un llit on dormir i no compartir vagó amb centenars de persones (els trajectes acostumen a ser força llargs). Els bitllets surten a la venda pocs dies abans del viatge, i els que ofereixen un llit on dormir s’esgoten ràpidament, o sigui que és possible que s’hagi de resar perquè quedin, com a mínim, bitllets amb seient, ja que sinó s’haurà de fer el viatge de peu (és a dir, amb sort tirat a terra si es vol dormir de nit). Existeix l’opció de comprar els bitllets per internet, a risc de pagar el doble del valor real, però si es té tendència a patir atacs d’ansietat als espais tancats abarrotats de gent és una solució molt recomanable.

Viatjar en tren per xina. Autor desconegut
Viatjar en tren per xina. Autor desconegut

Al vagó viatgem amb una representació de les mil-i-una Xina que existeixen: des de la família que viu a una cabana i que es dedica al cultiu de l’arròs, cara cremada per anys de sol, mans dures com closques i esquena doblegada, fins els joves moderns àvids d’alta tecnologia, just recent sortits de la perruqueria i vestits amb roba d’última moda. Entre aquests extrems, una infinitat de possibilitats, un mar de realitats en un sol país, com trens que avancen en paral·lel però  a velocitats molt diferents. Mentre uns viatgen pel món, aprenen idiomes i expandeixen amb orgull el seu país, els altres segueixen visquent a la bombolla xinesa, a la que res de l’exterior entra si no ho vol el govern, a aquella Xina que es diu comunista però que és ultra-capitalista, on a Tian’anmen mai va passar res dolent i la Revolució Cultural maoista va ser “un gran projecte d’educació nacional”.

Revisant els llibres que vaig llegir a Xina trobo un escrit a llapis i amb molt mala lletra entre els espais en blanc de diverses pàgines de “China para hipocondríacos” de José Ovejero. Recordo buscar desesperadament algun lloc on escriure, més que per inspiració per necessitat de mantenir la ment pensant en una altra cosa que no fos intentar dormir o mirar els companys de vagó. Donada la impossibilitat de moure’m per agafar la llibreta, a risc de despertar no només a la Natàlia sinó a diversos funàmbul de la nit, vaig decidir escriure a qualsevol racó que vaig trobar. Diu així: “Els seients van plens de gent, on hi ha 3 seients normalment hi seuen 4, a vegades inclús més. Viatgen famílies que treuen ampolles i plats de fideus xinesos per tot arreu. L’aigua calenta l’obtenen d’una aixeta al costat del lavabo. A vegades guardes els recipients buits, a vegades els llencen a terra, així com les pipes i els papers. De tant en tant passa el revisor escombrant el passadís, recollint uns quants quilos de plàstic i paper de cada vagó. També passen amb un carret venent fruita, fideus o caramels, cridant per el passadís com si fos un mercadillo, gairebé atropellant als que dormen a terra. Són les 2 del matí, la gent que està desperta actua com si fos de dia: un escolta la música amb els altaveus del telèfon al màxim, altres riuen i fan bromes sense baixar la veu. Altres es desperten, els miren i tornen a dormir, ningú es queixa o protesta. L’home davant meu dorm damunt la taula amb un braç estirat, que queda a un pam de la meva cara. Porta així com a mínim 2 hores. Ara la Natàlia dorm, veurem fins quan. Té un home dormint al terra amb el cap recolzat als seus peus, i un home de peu que li roba el poc espai vital cada vegada que es descuida. S’ha tapat les cames amb una manta perquè anaven bojos mirant-li la faldilla, d’aquella forma tant directa i molesta, sense pestanyejar. Hem estat un entreteniment pel personal durant diverses hores, sobretot ella, però poc a poc la gent deixa de mirar-nos. L’home davant la Natàlia allarga el coll com una girafa sense dissimular per llegir el que estic escrivint ara mateix. El miro i ell em mira. No fa cap gens, ni pestanyeja ni riu ni desvia la mirada, només mira amb curiositat què fa un occidental rallant un llibre amb lletres estranyes

Terra d'un vagó de tren a Xina. Autor desconegut
Terra d’un vagó de tren a Xina. Autor desconegut

A l’arribar a Xi’an es desperta el meu veí de davant. És un home d’uns 45 anys, ulls molt rasgats, dents grogues i somriure molest. Obre els ulls, s’estira una mica, es concentra i deixa anar un pet enorme. Ja fa dies que estem a Xina i no ens sorprèn ni que es tirin pets ni que ningú reaccioni davant el so alegre. Em mira, somriu, i em dius diverses vegades el mateix fins que se n’adona que no entenc res del que em diu. Mira el llibre, l’agafa, el llegeix i somriu. Aquell somriure groc, aquelles mans brutes, tant aprop durant tota la nit, aquella multitud de gent tancada a un vagó, sense poder-se moure, sense poder dormir, amb aquell calor d’agost xinès. Ens podem de peu i recollim les maletes, finalment hem arribat a Xi’an després de 7 hores. El meu veí deixa anar un rot a l’aixecar-se, es frega la panxa amb les mans i somriu orgullós. De sobte, baixa la mirada i escup a terra. En aquell instant reso perquè les meves albarques quedin lluny de la trajectòria.

Nota

Reconec que si llegís aquestes línies d’alguna altra persona mai a la vida viatjaria en tren per Xina. Tot i això, em sembla una experiència molt interessant per entendre una mica més com funciona la societat xinesa. Si viatjar és mirar de fusionar-se al màxim amb la vida de la gent sense semblar, en la mesura del possible, un bitxo estrany, aleshores viatjar en tren és una experiència de gran intensitat i veracitat

Les fotos no són meves però se semblen força al que vam poder viure nosaltres. No he aconseguit trobar el nom de l’autor.

Instants de felicitat irlandesa

Low lie the Fields of Athenry
Where once we watched the small free birds fly. 
Our love was on the wing we had dreams and songs to sing
It’s so lonely ’round the Fields of Athenry.

Recolzo l’esquena suaument a la butaca i, glop a glop, sense pressa i amb certa felicitat, em deixo transportar a petits pobles envoltats del verd més intens que he vist mai, a siluetes fosques de creus celtes en cementiris semi-abandonats, a pubs alegres i hospitalaris on el so de les gaites il·lumina les fredes nits irlandeses.

Cementerio celta
Cementerio celta

A l’Slattery Pub de Capel Street tot és calma. La pluja diària fa acte de presència i un molest vent agita els abrics dels dublinesos que acaricien les vores del riu Liffey. A la casa on m’allotjo un indonesi avariciós i un anglès estirat es fan silenciosa companyia al sofà a l’espera impacient de tornar a la feina el dia següent. Pel que sembla, llur companyia no satisfà la necessitat de simular sentir-se com a casa, i una actitud poc complaent a sentir-se part d’allò que els ha adoptat impregna la casa. Ofegat de tanta buidor anímica em refugio al pub creuant el carrer, on les parets són decorades amb instruments i pòsters de Guinness i la música irlandesa sona sense parar. Un trompetista pèl-roig guarda la trompeta a la funda, en silenci, resignat. De braços incòmodament llargs tapats per una camisa de colors cridaners, barret negre, orelles sortides i una finura magnificada per l’alçada, cara trista i mirada fixa a la porta del pub, l’observo imaginant-me’l donant classes a alguna universitat o venent llibres a domicili.

And it’s No, Nay, never, 
No, nay never no more 
Will I play the wild rover,
No never no more

The Wild Rover contextualitza l’entrada de nous membres de la banda. Un a un, el degoteig de més persones vestides amb camisa de colors cridaners i barret negre sembla calmar la desesperació del trompetista pèl-roig, que amb un somriure confiat saluda als benvinguts. Un saxo, el bateria, un violí, un altre saxo…la sala va omplint-se de músics i instruments mentre miro al meu voltant sentint-me estrany entre tanta coloraina. No hi ha ningú més a la sala, i això em fa sentir poc digne de tanta activitat pre-musical. Els 12 músics de la banda, tots ells vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, afinen els respectius amb delicadesa i concentració. Poc a poc aixequen la vista i observen la tragèdia, tant sols un sofà resta ocupat per algú que sembla més concentrat en escriure i llegir que en la seva música. La pluja i el vent continuen fent de l’Slattery Pub un fort amb poc interès per ser assaltat, així que assumint la derrota i amb molta professionalitat, una flauta inicia la melodia d’un instant de felicitat irlandesa. Another pint of Guinness!!

Serà gairebé una hora de música irlandesa, de clàssics mil i una vegada escoltats als pubs plens de Fleet Street, entre càntics emotius i cambreres amb edificis de gots de pinta buits camí de la barra. Música que et desperta de l’angoixa i et fa volar fins als camps preciosos de l’interior d’Irlanda, on el temps sembla edulcorar-se i simplificar una existència mil·lenària. Alguns vam anar a Irlanda amb la il·lusió d’aprendre a entendre què diuen i, sense imaginar-nos-ho, vam tornar amb un trosset menys de la nostra ànima. Per tot allò que vaig viure i veure, per aquell país tant meravellós i per aquells 12 músics vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, “Sláinte!!”

How can I leave the town that brings me down
That has no jobs
Is blessed by god
And makes me cry

Dublin

And at sea with flowing hair
I’d think of dublin
Of grafton street and derby square
And those for whom I really care and you

In Dublin

Amadeu Deu Olivan

Amadeu Deu Olivan. El meu besavi. Sastre emprenedor que va marxar a Londres a comprar unes gavardines, les va descosir i les va començar a fabricar i vendre a Barcelona. S’expliquen moltes històries a la família sobre aquest Amadeu Deu. La iaia diu que no era guapo però tenia “ello”, i que les dones el perseguien. Com la meva besàvia ho sabia no el deixava sol en cap moment. Jo no el vaig arribar a conèixer, però n’he sentit molt a parlar. No el vaig veure mai viu però el veig cada matí al quadre que tinc el menjador. I cada vegada que el miro em recorda a algú, com si en realitat hagués estat sempre amb mi, com si aquest nas i aquest bigoti els hagués vist abans.

Retrat d'Amadeu Deu Olivan
Retrat d’Amadeu Deu Olivan

Aquest retrat forma part d’un quadre que tinc penjat al menjador de casa, amb una inscripció feta a mà que diu:

A nuestro querido jefe Sr.Deu. Sus operarios. 30/10/1918

La iaia m’ha explicat mil i una vegades la història del meu besavi, però mai seran suficients com perquè el seu nét la recordi tal i com ella l’explica. A cada generació es perd una part de la història, i no som conscients de la importància d’aquesta història fins que desapareix quan la única persona que la coneix i la explica mor. La meva iaia cada dia m’explica les mateixes històries, com va conèixer el meu avi, els balls al Casal, com vivia a Tremp, el taller del Poble Sec, com van morir els meus pares i com m’agafava la mà al sortir de l’escola perquè no m’escapés corrents. La meva iaia viu dels records i els manté vius, i que així sigui molts i molts anys. T’estimo iaia.

“[…] Y un día, sin darnos cuenta,
el viejo, con sus historias, se consumió
Y en la memoria de su nieto
sólo una huella, un leve borrón,

de aquella lejana batalla,
donde pudo morir,
en una guerra no ganada
donde luchó por ti.

Donde luchó por ti.”

                                                                 I.S.

1er premi al 3er Concurs de Relats Breus de Voluntariat

Aquesta setmana s’han entregat els premis del 3er Concurs de Relats Breus de Voluntariat a Barcelona, convocat per la Federació Catalana de Voluntariat Social. Va ser una gran sorpresa, però d’una setantena de relats breus presentats, el jurat va escollir el meu com el primer premi!

Ja som un més

Els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana. El sol cau tant ràpid com les ombres allargades escalen pels blocs de pisos, mentre surto del metro camí de Montjuïc. És finals de tardor i hi ha poca gent pel carrer, les terrasses són buides i el vent forma remolins amb les fulles caigudes dels arbres. Fa fred, però en Kantha observa impassible el pas del temps des de la porta del supermercat. És dijous, i com cada dijous pujo pel carrer Roser amb la satisfacció de fer allò que em fa feliç, sabent que durant una estona em sentiré útil i ajudaré als demés. Sóc voluntari, no cobro diners per fer-ho, però ja fa temps que sé que hi ha coses que els diners mai em donaran. Em sento humà quan ajudo als demés, em sento ple quan arrenco somriures i desperto mirades, em sento orgullós quan rebo un “gràcies”. Si, n’estic segur, els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana.

En Kantha em mira i desvia la mirada, cada dijous la mateixa escena, cada dijous la mateixa sensació de no saber què vol de mi. No sé res d’ell, ni a què es dedica ni on viu, només sé que m’observa amb curiositat quan camino carrer amunt i quan, una estona més tard, ajudo a la senyora Lluïsa a pujar les bosses amb menjar fins al tercer pis del bloc de pisos. M’observa en silenci, però els seus ulls reflexen la necessitat de dir-me alguna cosa.

Avui la senyora Lluïsa camina amb dificultat. L’ajudo mentre carrego dues grans bosses amb menjar per tota la setmana. Hi ha qui sense ajuda no se’n sortiria. Arribem a la porta d’entrada. La senyora Lluïsa busca les claus. De sobte, una mà em toca l’espatlla. Em giro trasbalsat. En Kantha em mira somrient mentre examina la meva cara de sorpresa. Em dóna la mà i es presenta. Amb un fil de veu afegeix:

-Si no et sap greu, a partir d’ara l’ajudaré jo.

Somric. Ara ho entenc tot. Entenc les trobades de cada dijous, entenc les mirades desesperades, entenc que el que en Kantha volia era ajudar, sentir-se humà, ple, orgullós. Ara ho entenc tot. Ja som un més.

Amadeu Deu Lozano – Voluntari de Bona Voluntat en Acció (Poble Sec, Barcelona)

Entrega de premis del III Concurs de Relats Breus de Voluntariat
Entrega de premis del III Concurs de Relats Breus de Voluntariat

La resta de relats finalistes estaran disponibles durant tot un any al blog Val la Pena!

San Telmo, tangos i alfajores. Emiliano, YPF i les Malvinas

Un dijous d’abril de 2005, 20:00 del vespre a la preciosa i encantadora Buenos Aires. Bufa una suau brisa amb sabor a cafè quan poso el peu a l’avinguda Colón de camí a casa. La Universitat està lluny, però no tinc pressa per arribar, l’estrès i la necessitat de no parar de fer coses van quedar a casa ja fa uns quants mesos, i no em sembla que es visqui pas malament així. El 29 passa accelerant direcció Santa Fe. Sense preocupacions em rasco la butxaca buscant un peso. Creuo el carrer i compro un “alfajor” Águila. Beneïda rutina, beneïts “alfajores”, quant us trobaré a faltar!!!

San Telmo apareix com un somni, en el que el tango s’escapa por sota les portes dels bars como el fum del tabac, mentre els carrers s’omplen de cultura i història en forma de converses i pintures abstractes. Passejar per Sant Telmo es un èxtasi indescriptible, més quan et sents d’aquí i camines sense pressa, sense data de tornada, sense bitllets de vol o monuments que visitar. Ho va escriure Ernesto Rondo a un fabulós tango:”

“Me preguntan muchas veces
porque causa canto el tango
y que quieren que les cante?
si en San Telmo… yo nací!
soy de un barrio milonguero
que fue cuna del candombe…
y es allí que me hice hombre,
por eso yo canto así”

Emiliano em rep a la cafeteria fumant, como fuma aquest paio! Però què interessant es parlar amb ell, com fa ballar les paraules per a que semblin dolces. Mai una subordinada em va semblar més preciosa que quan les entona l’Emiliano en alguna de les seves tardes xerraires. I és que l’argentí profund, ben parlat, amb la gravetat d’un tango és un poema per les orelles, i el que cregui que només serveix per lligar se’n pot anar a pastar. Com sempre, parlem una mica de tot. em sento poc esplèndid amb les meves frases curtes i obvietats castellanes, així que gaudeixo escoltant les reflexions d’algú molt més audaç i interessant. Quant et trobaré a faltar a tu també Emiliano!

Abans d’arribar a Argentina no coneixia la passió amb la que la seva gent viu la història. Em va sorprendre el relat subjectivament nacionalista que en fan d’ella, però què fascinant és observar com una societat culta coneix el seu passat i reflexiona sobre ell! Beneïda cultura que floreix plaers en boques alienes! Malvinas, peronisme, Aerolínias Argentinas, corrupció, YPF, quin plaer tractar temes de tal calibre a una cafeteria amb qualsevol “porteño” amb un Clarín sota el braç. I és que si alguna cosa no han oblidat els argentins és que les Malvinas eren seves i que YPF ho hauria de tornar a ser. Els anglesos són uns “pelotudos” que els van robar les illes (si, aquelles illes on Argentina va enviar a la mort segura xavals sense experiència i mal equipats) però Maradona els va donar el seu merescut al Mundial del 86. La bandera argentina espera a l’aeroport d’Ushuaia per a ser hissada de nou a les seves illes més cobdiciades. Lo d’YPF era d’esperar, la passió amb la que els argentina viuen la sort de les seves companyies contrasta amb la fredor amb la que nosaltres tractem a les seves. I és que està el peronisme clar. I el populisme, que també. Què malament anem quan confonem un estat amb una empresa, i titllem de traïció al poble espanyol una expropiació i no ho fem quan ens estan enfonsant encara més a la misèria en la que vivim. Així som, així fan que pensem, i així ens va.

L’altre dia una “porteña” m’explicava la teoria de que cada 10 anys més o menys, i generalment a finals d’any, Argentina pateix una crisi. Sense cap dubte sembla que aquest any toca, com a mínim anem pel camí. M’ha sorprès que Argentina s’hagi atrevit amb una empresa espanyola, tot i que YPF sempre va estar al cor dels argentins. Però està el peronisme, clar. I el populisme, que també. Ai Espanya….què gran eres o pensaves que eres en aquells temps en els que posaves els peus damunt la taula amb Bush, i treies pit i et creies immortal. Quan treies el cap al G-8 i volies jugar a ser rica i poderosa com ells. I mira’t ara, què sola estàs, com bordes como gos tancat, quin mal fa veure el desert més enllà de les muralles. Tant sola i pobra que ningú t’ha defensat, tant sola i pobra que els que fins fa poc miraves entrar de reüll i malpensant ara no et fan cas. Pregunta’t per què a tu i no a altres, per què YPF i les Malvinas, potser has estat la nena repel·lent de la classe, aquella que treu pit i crida més que les demés, però que quan necessita ajuda es descobreix sola.

Juguen al pòquer i no van de “farol”. Joc, màfia, blanqueig de diners, poca feina i moltes mentides: Eurovegas

– “Aquí tenim els tomàquets, els gira-sols i els pebrots, allà les pastanagues, els raves i cogombres. Tu saps quan puc collir els melons francesos?”

Camino amb tres pagesos pel camp recent cultivat, parlen d’eines que desconec i de varietats de verdures diferents, de com no danyar el sòl i com aprofitar millor l’aigua. M’ho miro com un nen que descobreix un món nou, som al mig del parc agrari i em sento un privilegiat. Poc a poc van arribant cotxes que voltaven pel delta despistats, no som lluny del poble però sembla un altre món, un paisatge meravellós, un silenci alegre només trencat pel rum-rum d’algun tractor que acaba la jornada i pels xiscles dels trens amunt i avall. Qui digui que la Renfe no passa per Sant Boi és que no ha estat mai al parc agrari.

Mentre alguns preparen enganxines i altres comenten les notícies, anem seient i comencem a treballar. Som a principis d’agost i el calendari ens obliga a estar més atents que mai i a descansar menys del que voldríem. Parlem de com millorar la nostra feina, de com arribar a més gent, de quins passos hem de seguir i de com reaccionar quan sapiguem la notícia. Com tot en aquest procés obscur i allunyat de la gent, a pocs dies de la sentència seguim sense saber cap detall del projecte, només filtracions, indicis, rumors. Quina vergonya, tant els que no volen informar com els que diuen que no saben i menteixen, quanta por al poble, quants interessos amagats.

Coses que perdríem amb Eurovegas
Coses que perdríem amb Eurovegas

Tants anys vivint a Sant Boi i tant poble per descobrir. El parc agrari és un gran desconegut, una extensió enorme de camps, un món aliè a la majoria de població que no sap el que té i, per tant, no ho valora ni lluita per defensar-ho. Durant molts anys se l’ha protegit, segurament amb bon criteri. Ara, però, està amenaçat, i necessita que entre tots el salvem dels casinos i els hotels. Però com hem de lluitar per alguna cosa que no coneixem? Per què hauríem de mobilitzar-nos per alguna cosa que ens sembla llunyana i no ens l’hem feta nostre?

Hi ha qui simplifica la defensa de tot un model de territori de forma despectiva amb un “per salvar 4 carxofes”, hi ha qui sorprenentment justifica Eurovegas amb un “de blanqueig de diners i tràfic de drogues ja n’hi ha, no ve d’aquí”. I després hi ha qui està desesperat per trobar feina i veu una espurna d’esperança en aquest monstre. Amb els primers no hi ha res a fer, són els mateixos que somien en cobrir d’asfalt tot el territori, que a tot solar buit hi veuen un edifici nou, com més alt millor. Tant els hi fa el medi ambient, la salut, l’educació o la sostenibilitat. No hi ha res a fer. Tot i la terrible crisi, em temo que alguns dels errors comesos els tornarem a cometre una vegada darrera l’altra. Als segons, sobretot comprensió. Entenc la situació i no desitjo res més que trobin feina i surtin del pou. Els diria que això no és el que sembla, que vinguin a les assemblees, que s’informin i vegin què fa aquest home allà on va, quina classe de treballadors contracta i, sobretot, en quines condicions els contracta. Els diria que pensin en el que perdrem, en el model de ciutat dels nostres fills, en la dignitat de la feina.

En un tema tant complicat hi caben totes les opinions. I doncs, per què no ens donen tota la informació perquè puguem decidir? Per què tanta obscuritat, tanta negociació a la baixa, tantes lleis a modificar? Per què no s’informa sobre un projecte tant enorme que equival a la superfície de tot Girona o tot Lleida? Per què no es debat sobre el model de país que volem? Per què dividim a la població en comptes d’unir-nos en allò que estem tots segurs que ens serà beneficiós? Poder és que saben perfectament que com més informació té la gent més en contra estarà d’Eurovegas, per això és necessària la feina de la Plataforma, per això és vital que la gent conegui el territori on viu, el valori i lluiti per defensar-lo. El delta del Llobregat és un espai meravellós, de debò, qui el descobreix per primera vegada no els voldrà perdre mai més. Encara hi som a temps.

Fa estona que el sol ha desaparegut darrere el Garraf. Els mosquits ens vigilen d’aprop ballant al voltant de les làmpades. La taula és plena de fruita collida allà mateix, uns minuts abans, fruita de debò, amb sabor. És mitjanit i acabem la reunió de feina, és tard però seguim allà, parlant, comentant, pensant, imaginant. No vull que acabi aquest moment, em sento viu i en plena lluita, rodejat de gent implicada, gent amb ideals i principis. No sé si ens en sortirem, però si ens hi posem tots junts no podran amb nosaltres.

Altres articles relacionats

· Pérez-Reverte: “Eurovegas es el futuro, sin duda. Putas y camareros. Empleo a tope”

Descobrint Guissona i el Castell de les Sitges a la Segarra

Tot és silenci en aquest matí fred de finals de primavera. Caminem embadalits gaudint de les portes antigues i dels balcons florits del carrer de Sant Magí camí de Santa Maria, imponent i serena enmig del poble. Es respira tranquil·litat i calma als carrerons estrets i sinuosos del centre del poble. La Gemma de Solà ens parla de Guissona i se la fa seva. Camina per la vella ciutat medieval amb la confiança de qui trepitja sòl familiar. Ens parla dels comerços i de les cases senyorials, d’històries antigues i modernes, del mercat romà, de les fonts de Guissona i de com es viu en un poble sovint conegut només per la cooperativa Bon Àrea i el seu baix índex d’aturats, però que mostra amb orgull el seu patrimoni envejable a aquells que s’aventurin a descobrir-lo.

Arcades de la plaça Major de Guissona
Arcades de la plaça Major de Guissona
Façana a la Plaça Major de Guissona
Façana a la Plaça Major de Guissona

Una dona surt de la pastisseria de la plaça Major amb un pastís embolicat a les mans, es creua amb un home vell que camina pausat sota l’arcada observant un grup de joves amb curiositat. Es saluden amb un “bon dia” i segueixen cadascú el seu camí. Una parella apareix pel carrer de la Font xerrant en veu baixa. Dos nens creuen la plaça amb bicicleta i desapareixen a tota velocitat. La terrassa del bar de la cantonada espera pacient l’arribada d’algú. Observo l’escena mentre busco la llum i l’angle per fotografiar el teatre de Cal Eril sense massa èxit, així que li dono l’esquena i m’uneixo al grup. “Alabado sea Dios / Por dignidad / Por cultura / Hablad Bien” diu la inscripció d’una de les façanes de la plaça. Meravellós exemple dels esforços de la Liga Contra el Mal Hablar per eradicar la blasfèmia i promoure el bon mot entre el poble baix. Esforços, no cal dir-ho, prou malaguanyats i respostos amb el deliciós enginy popular a través de la famosa frase “Parleu bé si us plau, que no costa una puta merda”. (clica aquí per a més info)

Inscripció a la Plaça Major de Guissona
Inscripció a la Plaça Major de Guissona

La Judith i el Ramon no pensen tornar a viure a Barcelona. Sense massa esforç enumeren alguns dels avantatges de viure a Guissona respecte a la gran ciutat. Els escolto amb l’atenció de qui sap que raó no els falta, lluny de voler convèncer a qui parla amb convicció mostrant un somriure de seguretat en les seves paraules. A més a més, penso, no fan pas mala cara. Ara, lluny de trànsit, fums i presses, serveixen un menjar excel·lent al Celler de Guissona, un bonic racó on un s’hi troba còmode només entrar. El menjar és digne de la millor de les sobretaules, ben amanida amb una bona conversa i un tast de cervesa artesana Segarreta.

Ressonen els passos de les tropes romanes caminant per la Cardo Maximus de la ciutat romana de Iesso. Som en ple Imperi Romà, època en la que els romans dominen tot el Mediterrani. Al nord est de la Hispania Tarraconensis, Iesso s’erigeix com una de les ciutats més importants de la regió, protegida per una sòlida muralla i d’una extensió gairebé el doble que la Barcino de l’època. A les termes, els generals discuteixen d’estratègies bèl·liques i tanquen acords de comerç entre piscina d’aigua calenta i d’aigua freda. Als edificis dels voltants s’acumulen els cereals i les àmfores plenes de vi. A les fonts de la ciutat s’hi reuneixen els ciutadans per recollir l’aigua dels rius Sió i Llobregós.

Restes romanes de Iesso a Guissona
Restes romanes de Iesso a Guissona

Avui en dia, al jaciment arqueològic de Iesso s’hi poden visitar les restes arqueològiques i el Museu de Guissona on queda explicada la història i funcionament de la ciutat durant l’època romana. En Josep Ros ens guia pel jaciment i ens mostra carrers i cases, les termes i restes de la muralla i dels carrers de Iesso, mentre ens explica com es vivia en aquesta ciutat romana, una bona part de les restes de la qual romanen encara impassibles sota els fonaments de l’actual Guissona, esperant per ser excavades algun dia.

Termes a les restes romanes de Iesso a Guissona
Termes a les restes romanes de Iesso a Guissona

Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges, com fessin les tropes cristianes d’Arnau Mir de Tost en plena Reconquesta durant l’Alta Edat Mitjana. Observem en silenci l’escena, mentre en Jaume Moya (Camins de Sikarra) ens parla d’èpoques de reis i castells, de guerres amb cavalls i fletxes, de fortaleses militars i residències aristocràtiques. Són paraules dites amb passió i energia, per algú que durant 35 anys va viure a l’Eixample de Barcelona i que va trobar a la Segarra, pel que sembla, el seu lloc.

Castell de les Sitges (Segarra)
Castell de les Sitges (Segarra)

El castell és fabulós i està en molt bon estat. Gaudim dels seus racons amb tranquil·litat, recorrem sales i dormitoris, menjadors, la bodega i el pati, escoltem històries de fantasmes i de batalles passades, de senyors feudals, vassalls i lluites territorials. Un surt d’una experiència així amb ganes de visitar tots els castells de la comarca, fascinat per la passió amb la qual en Jaume ens en parla, sorprès pel patrimoni d’un territori orgullós de ser-hi.

A vegades surts de casa i al girar la cantonada el que veus és completament diferent al que recordaves o havies imaginat que hi hauria. No va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, però mai havia gaudit la visita amb tanta intensitat. No, no va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, i de ben segur que no serà la última.

Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges
Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges

p.d. Moltes gràcies a la gent de bcnTB per la fantàstica experiència a Guissona. Va ser el meu primer blogtrip i va ser un plaer compartir-lo amb gent tant apassionada pels viatges. Ja que hi som, una mica de publicitat dels blogs dels meus companys de viatge:

· VerdenVoyage

· Meridiano180

· Un Mundo de Experiencias

· Escapada Rural

· Pepe Pont

· The Backpack Traveller

Arturo Pérez-Reverte: “Eurovegas es el futuro, sin duda. Putas y camareros. Empleo a tope”

No sempre puc estar dacord amb els comentaris d’aquest brillant escriptor que, tot i que no agradi a alguns, parla clar i dispara contra tots. A vegades no m’agrada ni comparteixo la seva opinió, però per mi s’ha guanyat el dret de, com a mínim, reflexionar sobre el que diu i valorar les seves opinions. Ahir es va dedicar a parlar per twitter de l’especulació immobiliària a la costa espanyola i, aprofitant que estava llançat amb el tema, li vaig preguntar sobre Eurovegas, aquest diabòlic projecte que ens volen imposar aquí, al costat de casa, sense consultar-nos ni explicar-nos res. En definitiva, aquí reprodueixo tota la sèrie de tweets relacionades amb el tema:

“Hace treinta años que navego frente a las costas mediterráneas españolas. De noche, paisaje interminable de luces. De día, de cemento. Sólo a veces, de noche, la costa es un perfil oscuro. Y de día, el paisaje que hace mil años fue. Eso sólo ocurre en algunos tramos de costa. De Cabo Palos a Cartagena, por ejemplo. Y de ésta a Almería. También en la costa de Cádiz pasa. Tramos maravillosamente oscuros, de noche. Paisajes naturales de día. El resto es una pesadilla de ladrillo, especulación y poca vergüenza. Fueron décadas de impunidad absoluta. Visto desde el mar, a veces todavía hace bonito .Según. De lejos. Pero en tierra, el putiferio ladrillero es desolador. Noche y día. Me pregunto cuántos alcaldes y concejales se han hecho millonetis a costa de esa pesadilla. En muchos casos no me lo pregunto. Lo sabemos. Pero hay quien no renuncia a eso. A especular y trincar. La crisis les ha dado un pretexto magnífico. Atacan de nuevo. Hay que revitalizar la economía, dicen. Construyamos para generar empleo y tal. Más miles de albañiles. Por el bien de España. Almería,Murcia,Cádiz. Todo está lleno de viviendas sin vender, pero no importa. Dios aprieta pero no ahoga. Quedan los espacios protegidos. Van a por lo que queda. A hormigonar lo poco aún limpio. A colarlo por la cara, ahora que todo cristo está distraído mirando hacia Bruselas. Y ahí están de nuevo. Recuperando proyectos rechazados hace años, urbanizaciones salvajes paralizadas. Golferías pendientes. Ahora le ha llegado el turno a Valdevaqueros, en Tarifa. Ese Pepé abnegado, dispuesto a sacrificarse allí por los ciudadanos. Dispuesto a destruir uno de los últimos rincones bellos, paraíso de windsurfistas. Tanta arena virgen estorba. Hace daño a la vista. Como (qué casualidad, otra vez el Pepé) mis paisanos del gobierno de Murcia en el cabo Cope: 5.000 casas, 20.000 plazas hoteleras. Y por supuesto, muchos campos de golf. Allí precisamente, donde sobra el agua. En aquel secarral. Cómo les gusta golfear a algunos. Luego dicen que España se hunde. Cómo no se va a hundir, con tantas toneladas de ladrillo encima. Y con tantas toneladas de sinvergüenzas que se maquillan la cara con cemento cada mañana. Pero no son los únicos culpables. También nosotros, honrados ciudadanos, queremos aparcar el coche en la misma puta playa. Así acabará esto. Un inmenso Eurovegas para todos los niñatos borrachos de Europa. Eurovegas es el futuro, sin duda. Putas y camareros. Empleo a tope.”

Altres artícles relacionats

· Juguen al pòquer i no van de “farol”: Joc, màfia, blanqueig de diners, poca feina i moltes mentides: Eurovegas

Imatge de la campanya "Aturem Eurovegas"
Imatge de la campanya “Aturem Eurovegas”

Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

26 d’abril de 1994, 6 de la tarda, Sarajevo. Krljes Nijaz torna a casa després de l’oració a la mesquita Gazi Husrev-beg, al barri de Bascarsija, just al centre de la ciutat. Sap que a cada cantonada es jugarà la vida, però ja n’està acostumat, ja fa més de dos anys que els carrers s’inunden de crits i plors quan la bala d’un franctirador serbi impacta al cap d’algú que corre pels carrers. És un dia molt mogut, els crits de Pazita Snajper! (Compte, franctiradors!) ressonen a cada cantonada, on s’acumula la gent per agafar aire i sortir corrents fins a la següent, amb l’esperança que aquella no sigui la última carrera de la seva vida, que els franctiradors serbis mirin cap a un altre lloc o, simplement, estiguin cansats de disparar.

Marques de bala de la Guerra dels Balcans a la façana d'una vivenda a Sarajevo, avui en dia encara visibles
Marques de bala de la Guerra dels Balcans a la façana d’una vivenda a Sarajevo, avui en dia encara visibles 20 anys més tard

Les cantonades s’han convertit en oasi de supervivència on, ben apretada l’espatlla contra la paret, en Krljes carrega forces i valor per seguir el camí. La ciutat és gris, trista, silenciosa, sense ànima. Una dona creua una mirada de petita satisfacció al arribar esgotada a la cantonada, se sap salvada però insegura, poder demà no tindrà tanta sort. En Krljes creua el pont del riu en direcció sud, alça la vista i contempla les muntanyes. “Allà dalt estan els tancs” pensa. Encara corrents fa  els últims metres fins al portal de casa seva, un temps enrere un esplèndid edifici al barri d’Skenderija, avui un espantós bloc gris mig destruït per l’impacte de foc d’un dels tancs de les muntanyes. Un dia més ha sobreviscut.

El tramvia és el mitjà de transport més usat pels habitants de Sarajevo
El tramvia és el mitjà de transport més usat pels habitants de Sarajevo

Sarajevo va estar setjada per l’exèrcit Srpska de Ratko Mladic durant 1395 dies. Durant aquest temps la població de la ciutat es va reduir més d’un 30% i milers d’edificis van ser destruïts en un dels setges més llargs de la història d’Europa. I tot això va començar aquí mateix, a tocar de Croàcia, davant la mirada de la ONU i de la resta de països, durant aquell meravellós any olímpic de 1992. La última gran guerra en territori europeu, una més en un zona massa destinada al patiment i el dolor. La guerra de Bòsnia s’inicia el 6 d’abril de 1992 per diversos factors religiosos, polítics i socials després de la independència d’Eslovènia i Croàcia de l’antiga Iugoslàvia, i finalitza amb els acords de pau de Dayton el 14 de desembre de 1995. Més de tres anys de guerra, una terrible guerra que va separar famílies senceres i va provocar prop de 100.000 víctimes mortals i gairebé 2 milions de desplaçats.

Sarajevo de nit
Sarajevo de nit

Sarajevo és una ciutat meravellosa, on mesquites precioses comparteixen espai amb esglésies catòliques i sinagogues a la vora del riu, on els cafès i els carrers peatonals procuren fer oblidar el que fa menys de 20 anys eren ruletes russes a gran escala. La gent no entén el que els dius, però somriuen i passen a l’acció dels gestos per explicar-se. Una dona gran camina pel carrer mentre fotografio uns contenidors de brossa molt vells, s’atura i em mira extranyada. Em pregunta si som italians i riu cridant “Rafa Nadal, Rafa Nadal!” quan li dic d’on venim. Té una cara de profunda tristesa, però quan riu sembla que l’alegria li surti de molt endins i que porti molt de temps esperant la oportunitat d’aparèixer. Tot i això, li canvia la cara de cop quan se m’escapa un “Djokovic!”. Em mira, es gira i segueix pel seu camí. Pel que sembla, hi ha temes que és millor no tractar-los de moment.

Riu Miljacka
Riu Miljacka

Tot i això, no és una ciutat molt bonica. Segueix sent una ciutat gris, plena d’edificis amb cicatrius a les façanes. Alguns edificis, inclús ara, mantenen forats de bala a les finestres. La majoria de les cases noves no s’acaben, desafien el fred i el vent amb l’esquelet i 4 parets. Una senyora surt al balcó de casa seva. És un balcó petit, al primer pis d’una casa petita sense acabar. El balcó només té el terra de maó, no té baranes, no té finestres, només té algunes plantes a les cantonades que són l’únic color que desafia el vermells dels maons i el gris del morter. La senyora rega les plantes i se’n torna cap a dins. A la ciutat es respira un ambient positiu, com si la pau hagués estat una onada d’aire fresc que els habitants volen aprofitar per avançar i oblidar aquella guerra tan cruel amb els veïns. Uns dies abans de trepitjar Sarajevo van detenir Ratko Mladic, comandant de l’exèrcit Srpska, per genocidi i crims contra la humanitat, després de gairebé 20 anys fugit. Les detencions d’aquests personatges em deixen un sabor molt agredolç, penso que poder actuant abans no només evitaríem aquest teatre, sinó que s’evitarien milers de víctimes innocents. Al cap i a la fi, quina culpa tenia en Krljes Nijaz i els demés habitants de Sarajevo, si simplement volien tornar a casa després de la feina?

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el túnel de la vida

· La guerra dels Balcans 20 anys després

De Marrakech a Essaouira, un viatge revelador

“Hola amigo, hola mujer”. Així ens rep a Marrakech l’home que ens acompanya fins al riad entre els carrerons foscos de la medina. “Yo no cobro dinero, solo acompaño” ens deia mentre insistíem que no calia que ens guiés per aquell inmens laberint pel qual anàvem perduts feia estona. I és que qui no s’ha perdut alguna vegada per una medina marroquina és que no hi ha estat de debò. A l’arribar al riad, el noi de recepció ens indica que hem de pagar al nostre amic 3 euros pels serveis. I això només és un petit exemple de com funciona tot al Marroc.

Un home molt vell em veu fent fotos, s’apropa i em convida a entrar a les drassanes de Essaouira per ensenyar-me com fan els vaixells, com tallen la fusta i fan els motllos. És un espectacle veure l’esquelet de fusta fet a mà d’aquells vaixells que uns mesos després acabaran plens de peix com tota la resta. A l’acabar l’explicació posa la mà esperant uns quants Dirhams. Un noi esquifit ens acompanya esperant-nos a les cantonades del barri jueu de Marrakech mentre ens fa passar per carrerons fins arribar als carrers més amples i plens de botigues. Ens comenta que li agrada parlar castellà per practicar-lo, però que no vol res a canvi d’haver-nos acompanyat. A l’arribar a la seva feina ens convida a parlar amb el venedor d’espècies just al davant a veure si ens animem a desfer alguna d’aquelles piràmides perfectes de safrà, curry o additius del cous-cous.

El Marroc és una experiència inolvidable, una borratxera de noves sensacions només obrir els ulls i despertar-te en un petit oasi de silenci enmig de la gran urbe caòtica, bruta, sorollosa i alhora mística, fabulosa, de conte. Cada carrer et transporta en el temps fins a una època en la que la ciutat es transforma en un enorme mercat al carrer, on els ases dominen l’espai viari i on els turistes som assaltats per venedors de tota mena i dropos amb intencions que millor no conèixer. El disseny dels seus palaus, els colors dels mosaics, les senefes de fusta fetes a mà….tot evoca a un passat gloriós producte de la venda d’espècies, quan el sucre valia tant que els palaus es cobrien d’or i marbre i quan la terra de saadies era cobdiciada i no rebutjada per Europa. D’aquesta època gloriosa no en queda més que una decadència fabulosa.

El Marroc és això i molt més. També és un país on les dones pateixen una discriminació terrible en drets, on els nens omplen els carrers en hores d’escola i els analfabets superen els que no ho són.  No, no és el paradís. Als barris vells de les ciutats, a les medines, les condicions de vida són medievals i no tots tenen la sort de vendre’s el riad a algun europeu bohemi. Diuen que les coses poc a poc van canviant, que les condicions de vida dels marroquins i les marroquines milloren a bon ritme, que els drets d’uns i altres s’equiparen. Estarem atents. Mentrestant, seguiré gaudint sempre que pugui d’aquesta meravella que tenim al costat de casa, d’aquest salt fabulós en el temps, recomanable, gairebé imprescindible. Cau el sol a Essaouira, em ve al cap aquella cançó de l’Ismael Serrano:

“Ríos de humanidad huyendo
del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos,
quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes
que partían de aquí
cargados con tu esperanza
hacia la vieja Alemania.

Se rompen las cáscaras
de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo
que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante,
enfermo de amnesia.”

Potser si que és així, potser no. Potser això és pintar tot plegat d’un rosa massa llafiscós, poder no és més que el sentiment humà de voler ajudar a qui ens demana ajuda i la necessita. Poder ningú té la raó del tot, poder el millor sigui que ens adonem d’una vegada que no tothom pot viure com nosaltres, i que si volem viure cada vegada millor algú sempre viurà pitjor. Reclamar els béns i després refusar les persones és hipòcrita, però qui més hipòcrita que nosaltres, que gaudim dels plaers del món durant l’agost, tornant al cau on ens trobem segurs durant la resta de l’any  i on no volem que hi vingui ningú més que els que vam marxar.