23 de setembre de 2001

Algú una vegada em va dir: “La teva mare t’estima tant i tant que et pariria cada dia si pogués”. D’això ja fa molts anys i des d’aleshores les coses han canviat molt. Ara ja fa deu anys d’aquell 23 de setembre de 2001 en el que els teus ulls van brillar per darrera vegada i amb les meves pròpies mans te’ls vaig tancar, des d’aquell instant en el que vaig sortir corrents de l’habitació per buscar el papa i dir-li la notícia, amb el cor apunt d’explotar de nervis i la sensació de que allò no podia estar passant. Deu anys és molt de temps per algunes coses però no per oblidar-te, ni per evitar que cada dia hagis aparegut al meu cap. I estic segur que així serà fins al final.

Des d’aleshores poques coses, mai suficients com per tenir el convenciment de que estàs orgullosa de mi. T’imagino asseguda a un banc agafada de la mà del papa, somrient veient com la Laura i jo anem fent de la millor manera possible, sabent que el poc temps que vas estar amb nosaltres vas fer les coses molt bé. Amb 19 anys ja en vaig tenir suficient per saber que eres les millor de totes les mares possibles, perquè passen els anys i tot allò que em vas ensenyar volent o sense voler segueix present i em segueix ajudant dia a dia.

Siguis on siguis espero que el que vegis no et desagradi del tot, si més no procuro fer les coses el millor que sé. Canviaria tot el que tinc per una abraçada teva, ja ho saps, si no pot ser ara doncs no et moguis de lloc que algun dia jo també hi aniré. Mentrestant em conformo en tenir-te al meu cap i donar-te vida amb els meus records, casi sempre els mateixos, massa pocs pel meu gust, però que et mantenen viva com sempre, alegre com sempre, lluitadora com sempre. Que en vinguin deu més, que per molts anys que passin tu sempre hi seràs.

Sant Boi-Vilanova pels camins d’Eramprunyà

Hi ha dies que surts al jardí de casa i et sorprèn lo poc que l’havies caminat. No recordaves haver vist aquella ermita ni aquell castell abandonat, ni havies imaginat que amagades entre muntanyes menys pelades del que pensaves hi hauria tantes vinyes i masies medievals. I així, assegut a la sorra de la platja del Garraf fent vespre, veient els pescadors observar la negra mar en calma, entre escarafalls de trens malsonants, sona música instrumental d’èpoques passades, de cavalls ascendint a Eramprunyà entre camins pedragosos, de pirates ganivet en mà matant per robar el botí, d’indians tornant a casa amb les butxaques ben plenes.

sant boi-vilanova

Dedicat a aquell parell que inexplicablement van entusiasmar-se amb una idea espontània no gaire suculent, que van llençar-se al camí sense mapes ni res planificat, tenda en mà i a l’aventura, i que tot i això van complir amb l’objectiu d’arribar a fer un arròs per dinar a la platja de Vilanova. Al que camina a tota velocitat i al que semblava que tornava ferit de guerra, gràcies!

IV Concurs de Fotografia Social i Solidària Kassumay

Pujada de l’IVA, parlamentàries sense vergonya que criden “que se jodan” quan el govern baixa la prestació als aturats, pujada descontrolada de la ja massa familiar prima de risc, borses a la baixa, rescats, retallades en drets socials, crisi i més crisi. Les notícies al mes de juliol són terribles, la ràdio llença ganivets que es claven a l’estómac a cada notícia, com si tot al món fos a pitjor i el futur no volgués existir. Quan sonen els esports apago l’aparell, ja en tindré sobredosi en els propers mesos. Com gairebé sempre faig tard, així que surto disparat cap a la moto deixant enrere primes de risc i fons patriòtics, incendis i corrupció.

Una estona més tard una reunió, una pluja d’idees, una cervesa i cap a casa per seguir la feina. Organitzar un concurs de fotos no és tant senzill com podria semblar, però per sort fora de grans desastres econòmics, (gairebé totes) les persones segueixen sent igual que abans, amables, solidàries, sensibles. Piquem moltes portes i totes s’obren, gent amb somriures i idees, amb ganes de donar un cop de mà i participar. Per sort, a cada mala notícia que he escoltat, he conegut una persona nova que m’ha ajudat, a cada pujada de la prima de risc una nova idea. Contra l’economia, les persones. I el resultat de tot plegat és un concurs humil però il·lusionant, amb ganes de ser un èxit i implicar a tothom que vulgui participar. Ara ho veig clar, res fa més feliç que organitzar alguna cosa i tenir resposta. Ja està llesta la web del concurs, ha costat molt d’acabar, però fa prou goig! (autor de la foto: Ismael Fernández)

http://concursokassumay.photosforfreedom.es/

Moltes gràcies a la gent de la Fundació Kassumay i a la Carme en particular, als companys de PhotosForFreedom, al Víctor per la web, a tots i totes els que ens han ajudat i a tots i totes els que participaran!

Esforços que tenen premi. Premis Arquímedes 2004.

Novembre de 2004. Oviedo. Final dels Premis Arquímedes d’Investigació. Dos xavals intenten convèncer el jurat de que el seu treball sobre expansions als túnels de l’AVE és més important que els estudis sobre el SIDA, el disseny de nous medicaments o d’altres que es presenten als premis. La meva àvia i la meva tieta Maribel campen per la sala com si fos casa seva. Han vingut des de Santander per veure’m i donar-me ànims…poc s’imaginen que seran elles les que sortiran el dia següents als diaris!

La jugada no va sortir del tot malament, tot s’ha de dir. Eren temps de treballar molt sense esperar res a canvi, de “sacrificar” un estiu per passar hores estudiant un fenomen extrany que encara ara, 8 anys més tard i uns quants doctorats i tesines enrere, encara no està resolt del tot. Eren temps de gran energia i poc cansament, de gran estima pel que estava fent i de grans projectes per endavant, eren temps de mirades d’orgull i de poques preocupacions, més que estudiar i passar-m’ho bé.

Fa uns dies vaig recuperar l’entrevista que ens van fer a la revista de la UPC quan vam tornar:

Com comença aquesta aventura?

Tots: Va començar a dalt de l’avió direcció Oviedo. Dos de nosaltres ja ens coneixíem i veure’ns va ser un indici que a partir d’aquell moment tot aniria a millor.

I l’aventura dels projectes?

Amadeu: El Dani i jo vam fer un treball conjuntament. El nostre té un vessant molt més social. Va començar sent un treball voluntari de classe. Intentàvem donar una solució als inflaments produïts als túnels que s’havien fet a Tarragona pel pas de l’AVE. Fins ara, s’havien estudiat però sense tenir en compte la geologia del terreny.

I vau trobar la resposta?

Dani: Si, es va fer un model de degradació del terreny i sembla que funciona bé. Vam resumir-ho tot en el treball “Consideraciones mineralógicas asociadas a la expansión de argilitas sulfatadas”, i cap a Oviedo. Vam aconseguir el segon premi. Tot un èxit.

Us ho esperàveu?

Amadeu: No. Rebre la carta on se’ns deia que havíem estat seleccionats ja va ser una alegria. Ens havíem passat tot l’estiu treballant en això, sense treballar en res més per guanyar diners.

Dani: Bé, vam estar apuntats a una ETT i, de tant en tant, ens trucaven per fer feinetes. La primera, la més dura. Vam haver de pujar uns vidres fins a un setè pis, per unes escales molt estretes i sense ventoses, a mà, i tot per 20 euros!

Què ha representat guanyar aquest premi?

Dani i Amadeu: Primer de tot, ha sigut una gran alegria per a les nostres famílies que, finalment han estès què és el que havíem estat fent durant tot l’estiu. Per a nosaltres ha suposat una gran satisfacció personal després d’una feina de molts mesos, i a més els diners a mai van malament.

A partir d’ara, Dani Tarragó i Amadeu Deu pensen, primer de tot, a fer el seu projecte final de carrera, on cadascun d’ells tractarà una de les parts del treball guanyador. Amb visió de futur, a l’Amadeu li agradaria poder combinar el treball en una empresa amb la investigació a la universitat. En canvi, el Dani no vol res de tot això: “Jo sóc home de muntanya, a mi m’agradaria passar-me el temps a l’aire lliure fent treballs de camp”, explica.”

Anys més tard i mirant enrere, les coses tampoc han anat com esperàvem, però tampoc ens podem queixar!!

“Envelliran llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resigant, recullis el farcell
d’enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t’ha acompanyat tota la vida.”

                                                 Miquel Martí i Pol

Cassolada contra les mentides, els casinos, l’especulació i l’explotació laboral

Clac clac clac…el so metàl·lic de la cassola em retomba al cervell després de 40 minuts de “melodia”. Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets contra un projecte de nom diabòlic i objectiu aterrador. La gran majoria no ens coneixem, però ens uneixen símbols com la carxofa i ideals com la defensa del territori. Clac clac clac…una dona aixeca una carxofa en direcció a la seu de CiU i crida que el que volem són pagesos i no casinos. Imagino la cara de l’ajudant del Mr.Marshall traient el cap per la finestra, veient uns quants protestant amb cassoles i xiulets, i una dona histèrica amenaçant-lo amb una carxofa. Imagino el seu somriure i les mirades d’aprovació entre els seus colegues. Ells, que venen de la ciutat del joc, de la màfia i de la prostitució. Ells, que venen aquí venent fum i ens volen fer creure que sense ells no som res, que sense ells no ens en sortirem. No els culpo, cal reconèixer la bona feina que han fet, han aconseguit que les dues grans ciutats del país vagin baixant poc a poc els seus pantalons, ara una mica tu, ara una mica jo, fins arribar a suplicar ser les escollides, passant per sobre de lleis ja aprovades, de planificacions territorials o d’una cosa encara pitjor, crec, que és mentir a la població i no informar a ningú dels seus plans.

Aquí ens trobem, picant des de fa estona davant de desenes de mossos d’esquadra amb la cara tapada, atents, gairebé diria que preparats. No venim a lluitar amb ningú, no venim a fer res malbé. Venim a mostrar el nostre rebuig a un projecte que ens destrueix una part del nostre territori, un projecte que xoca frontalment amb la nostra idea de país, de societat, un projecte que representa tot allò que volem lluny de casa nostra: ruletes i escurabutxaques, prostitució i drogues, explotació laboral i destrucció del territori. I ho fem davant la seu de CiU perquè volem denunciar no només el projecte, sinó també les formes, l’obscurantisme a la població, les mentides i promeses falses, la trampa d’utilitzar la crisi com a justificació de qualsevol projecte. No, així no.

Clac clac clac…50 minuts i una cullera de pal trencada, massa temps per reflexionar de tot plegat. Passen els anys i, mentre poc a poc anem deduint la complexitat de la societat actual, els milers de mecanismes, clàusules i normes absurdes que existeixen, les regulacions poc ètiques i la poca humanitat de les institucions, seguim protestant amb culleres de pal i paelles, amb xiulets i carraques. Vol dir això que protestar així ja és efectiu? Tinc molts dubtes. Vol dir que no hem evolucionat a la mateixa velocitat que l’economia i els mercats? Em sembla més raonable. Vol dir que hem de deixar de protestar? En absolut. Protestarem tantes vegades com calgui, no ens podem permetre que se’n surtin amb la seva.

Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets. Semblem pocs però no ho som. I cada vegada som més. No sou benvinguts.

Quan 500 metres semblen separar dos mons diferents. Reflexions d’una tarda de contrastos

6 de la tarda, Port de Barcelona. Surto d’una reunió de feina, gent amb americana i corbata que parla de centenars de milers d’euros sense pestanyejar. Oficines netes i aire condicionat, secretàries per tot arreu i màquina de cafè amb totes les opcions i combinacions imaginables. Surto content, aquí al Port treballen de forma exquisida, des del primer dia i tres anys més tard encara segueixo admirant el que fan i, sobretot, com ho fan.

De camí a la moto, gent elegant bevent cafè a les terrasses, mil i un idiomes de fons, agències de viatges, caixers i un gran hotel de luxe. La moto m’espera pacient, quins temps en els que venia en metro i trigava gairebé una hora en arribar! M’he aburgesat penso alguns dies, per alguna cosa estan els diners penso uns altres. 500 metres més enllà el Poble Sec, una altra Barcelona totalment diferent. Pujo pel carrer Roser fins amunt de tot, aparco la moto i entro a Bona Voluntat en Acció. Vinc a buscar el diploma del Concurs de Relats Breus de Voluntariat, per alguna rao que desconec l’han enviat aquí, però ja em va bé passar a saludar de tant en tant. L’assistenta social està reunida amb un matrimoni, així que m’espero a la saleta tot xerrant amb tres dones. Avui toca recollida de roba, ho sé perquè dos nens disfressats corren pel local perseguint-se l’un a l’altre, mentre les mares impacients els intenten agafar cada vegada que passen, sense èxit.

Les tres dones parlen de la seva vida. L’una explica que és del Marroc, ens mostra un braç ple de cicatrius mentre ens explica que de petita el seu pare la maltractava. Per això va fugir, ja fa uns quants anys. Ho diu amb llàgrimes als ulls, però sense perdre ni la dignitat ni la força en la mirada. La segona és d’Hondures. Amb 12 anys va marxar de casa quan la van violar, els seus pares la maltractaven i des d’aleshores no vol saber res més d’ells. Té tres fills. No troba feina ni té cap ajuda, així que acudeix a aquest centre a buscar menjar i, crec, a trobar-se amb gent amb problemes semblants. El seu marit viu a Estats Units amb els fills. Quan aquests eren petits el marit la pegava i, veient que un dia gairebé la mata a cops, va decidir fugir. M’explica que li fa pena que la vinguin a visitar els fills i no tenir ni per donar-los de sopar. Totes dues van deixar la teràpia de grup, “hi ha merdes que és millor no remoure” em diuen. No puc fer res més que respectar-ho. La tercera escolta en silenci i fa que no amb el cap.

Surto d’allà 10 minuts més tard, diploma en mà i amb l’estomac tancat. Penso en el gran contrast entre el port i aquesta altra realitat, sembla que en comptes de conduir 500 metres hagi retrocedit desenes d’anys!! Però estic content, què bé senta una dosi d’humilitat i realisme de tant en tant!  Què necessari que és, crec, valorar el que tens i qui ets, i què imbècil em sento pensant en quan em queixo de tot i de tothom! La vida i els problemes de la gent són més senzills del que ens volen fer pensar, els problemes del dia a dia són els problemes de les persones, els que cal solucionar primer. Em pregunto si aquest nus a l’estomac l’han tingut alguna vegada els que manen, i si és així si li han donat importància o l’han oblidat quan abans millor. Poder una bona dosi de realisme i humilitat de tant en tant no estaria de més.

El dia acaba fent la cerveseta allà on em trobo a gust amb qui em fa sentir bé. Poder avui ho valoro tot una mica més. Qui sap, poder sigui aquest el secret de tot plegat.

Eratòstenes i el foc religiós, Colon, la lluna i la biblioteca d’Alexandria

21 de juny de  l’any 240 a.C. 11:00 del matí. Alexandria. Tan sols falta una hora. Eratòstenes camina nerviós pels jardins de la biblioteca revisant que tot estigui preparat. Mira cap al cel. L’enorme sol li torna la mirada desafiant, no hi ha ni timidesa ni vergonya, ni cap intenció d’amagar-se darrere d’algun núvol despistat. Tot està al seu lloc. Revisa els càlculs, damunt una taula col·loca desenes de pergamins amb xifres massa diferents entre elles. És la feina de tot un any de centenars de persones, és la xifra clau en el seu càlcul.

Eratòstenes està molt nerviós. Ja fa un any que es prepara per aquest moment, des d’aquell dia en el que revisant manuscrits a la biblioteca va llegir sorprès un en el que s’explicava que a Siene, una ciutat uns 800 km al sud-est d’Alexandria (actual Assuan), durant el migdia del solstici d’estiu els raigs solars no produïen cap ombra als obeliscs. Si això era cert, va pensar excitat, es podria calcular fàcilment la circumferència de la terra! Explica la llegenda que Eratòstenes no va sortir despullat cantant “Eureka” tal i com va fer al seu amic Arquímedes pels carrers de Siracusa, sinó més aviat va meditar com podria resoldre el gran enigma de tot plegat: la distància entre Alexandria i Siene.

Alexandria era una important ciutat egípcia. Fundada l’any 331 a.C. per Alexandre Magne, en pocs anys va convertir-se en el centre cultural de l’imperi, així com en el port més important. La Gran Biblioteca albergava desenes dels millors científics i filòsofs grecs de la època, dedicats a escriure i transmetre els seus coneixements a milers d’estudiants que arribaven de tot arreu amb ànsies de saber. Era un paradís cultural, sense obligacions ni pressions econòmiques en els resultats. Eratòstenes era el bibliotecari, una persona de gran poder i admirat per tots. Aprofitant-se d’aquesta situació privilegiada, va ordenar a totes les caravanes que feien el trajecte entre Alexandria i Siene que contessin la distància entre les dues ciutats. D’aquesta manera, durant un any centenars d’esclaus van dedicar-se a acompanyar a les caravanes mentre contaven els passos que feien o les voltes que donaven les rodes dels carros.

12:00 del migdia. Al pati de la biblioteca tothom mira sorprès a Eratòstenes. Tombat a terra, persegueix amb atenció l’ombra produïda pel sol, mesurant contínuament. Uns minuts després, s’aixeca satisfet i corre neguitós cap al seu despatx per a fer els càlculs. Segles més tard encara admirem els resultats d’aquell càlcul, la precisió dels resultats i l’enginy per dur-los a terme. Eratòstenes, després de centenars de caravanes i de milers d’esclaus calculant passos, va suposar que la distància entre Siene i Alexandria era de 787,5 km (la real és de 729km), i que la circumferència de la terra feia 39375 km. Els darrers càlculs indiquen que l’error que es va cometre fa més de dos mil anys, sense tecnologia simplement mesurant l’angle que feia el sol, va ser menor a l’1%, ja que el valor real és de 39942 km. Em trec el bombí.

Eratòstenes va ser un dels grans científics i pensadors de l’antiguitat. Va destacar també en matemàtiques, astronomia, poesia i geografia, sent un dels primers en dibuixar un mapa de tot el món conegut fins aleshores. Tot i ser considerat per molts el “segon Platon” i esdevenir una de les personalitats més influents de l’època, admirat per contemporanis seus com el mateix Arquímedes, poca informació dels seus estudis ha arribat als nostres dies. I per què? Eratòstenes va ser bibliotecari del major temple del saber de l’antiguitat, la biblioteca d’Alexandria, que va ser destruïda pel foc anys més tard. No està clar el motiu, alguns diuen que a Juli Cèsar se li va anar la mà amb el foc durant la guerra civil egípcia en la que lluitava al bàndol de Cleòpatra, tot i que la gran majoria considera que va ser cremada per motius religiosos. Quan el cristianisme es va imposar com la religió oficial a l’Imperi Romà, l’emperador Teodosi va ordenar la destrucció de tots els temples no cristians i l’assassinat de tots els savis pagans. L’estupidesa humana arriba a límits insospitats. Anys més tard, quan l’exèrcit musulmà va conquistar Egipte, la biblioteca va ser definitivament cremada amb el següent argument: “Si el contingut de la biblioteca contradiu la fe islàmica ha de ser destruït, i si recolza la fe islàmica aleshores els llibres són innecessaris i han de ser destruïts”. Brillant.

Hi han molts mites al voltant de la biblioteca d’Alexandria. Es diu que si no hagués cremat pel foc religiós, centenars d’anys més tard Colon no hagués (re)descobert Amèrica sinó que hagués arribat a la lluna. També es diu que tot vaixell que arribava al port era rastrejat buscant llibres, i que si aquests encara no formaven part de la col·lecció eren copiats o comprats als mercaders. Quins temps, quan la saviesa i el coneixement eren font de registres i confiscacions! Els millors pensadors de l’època reunits amb la finalitat d’estudiar, aprendre i transmetre, cultura per cultura, oblidant l’economia ni el color del número final. Fora d’exageracions i demagògies, mai un centre d’estudis va reunir tanta saviesa com la que a Alexandria es va acumular durant centenars d’anys. Mai sabrem tot el material que allà es va perdre, mai sabrem on seríem si l’estupidesa humana no fes la guitza a l’evolució, mai sabrem on seria Eratòstenes, ni si estaria a l’alçada dels més grans. L’Evangeli diu que “el que Déu va unir que no ho separi l’home”. Jo afegiria, “El que l’home ha descobert que no ho destrueixi la religió”.

Aventures de dos marrecs a l’Amazones(2): Encontro Das Aguas, Carlitus i piranyes

Un home seu a terra davant un cartró. No hi ha cap escrit demanant diners ni cap gos adormit al seu costat, tan sols pren el sol observant els vianants mentre ofereix el seu producte a qui el vulgui comprar. Avui, un encenedor, demà qui sap. Uns metres més enllà una dona repeteix l’escena amb dos plàtans com a protagonistes. Una mica més enllà, quatre postals. Més lluny, dos plàtans de nou. D’aquesta manera, un seguit de venedors ambulants omplen el passeig oferint tota mena de productes formant una escena curiosa i depriment en parts iguals. No hi ha mirades de desesperació al passar, ni paraules per cridar l’atenció ni molestes persecucions al turista, només ulls d’indiferència, mirades a l’infinit, gestos tranquils. No sé si és perquè no és costum a la ciutat o perquè el nostre aspecte és de tot menys de “rics blanquets”. No sé perquè però m’agrada.

Passejant camí de l’embarcador parlem de com de diferent és el concepte de supervivència depenent d’on es visqui, de com després d’uns dies de viatge escenes espantoses es transformen en rutinàries i de la capacitat d’adaptació que tenim a allò objectivament dur, cruel i inhumà. Gaudim de l’espectacle del mercat de la ciutat, un caos organitzat de fruites extranyes de mil colors diferents. Les parades s’organitzen aleatòriament i la fruita i la verdura és mostrada sense cap gràcia ni ordre. Lluny dels mercats occidentals, en els que les pomes i les taronges s’amunteguen perfectament, al mercat de Manaus tot sembla posat a l’atzar: plàtans i mangos entre maracujàs i taronges, kiwis i pomes sota cocos i papaies. Uns escarbats surten disparats en totes direccions quan algú compra els plàtans que els mantenien amagats. Seguim amb la mirada el recorregut que fan entre els peus dels compradors fins amagar-se de nou a la parada del costat, davant la mirada tranquil·la de la venedora. A ningú sembla importar-li que de sota els plàtans surtin escarbats. Bé, a nosaltres si, així que ben pensat el batut de maracujà dels matins ens el prendrem a un altre lloc.

Arribem a l’embarcador a mig matí. L’indígena disfressat de l’agència de viatges no ens va convèncer de cap excursió organitzada, així que ens deixem seduir per algun dels joves que ofereixen la seva barca per donar una volta pel riu. Entre la joventut, però, un home gran ens crida l’atenció. D’uns 60 anys, en Carlitus té la pell morena i la cara molt arrugada. Transmet tendresa i no fa cap gest de mostrar interès en nosaltres, així que ens hi apropem mentre deixem enrere deu o dotze simpàtics (i pesats) mariners d’aigua dolça. En Carlitus no parla castellà però al Brasil no hi ha problemes per entendre’s amb tothom, ens parla d’un recorregut pel riu sense mostrar gran alegria, mentre les nostres cares reflexen la felicitat de navegar per aquest riu màgic. Què poc valorem el que tenim davant nostre quan ho veiem un dia rere l’altre! Ara, amb el temps, penso en el dia que vam llogar un cotxe a Sarajevo emocionats per poder descobrir Bòsnia i la seva història, mentre la noia es preguntava sense entendre què carai fèiem a Bòsnia sent de Barcelona. Acordem el preu i el trajecte i pugem a la barqueta. Només pujar ens trobem amb una sorpresa, un convidat inesperat. En Leonardo és asturià, i viatja sol pel Brasil sense rumb fix. Vestit de Coronel Tapioca, ens parla de la seva vida exitosa i de les seves conquestes mentre iniciem tots plegats el viatge riu amunt.

Cocodrils, serps, fruites exòtiques, humitat, piranyes, jaguars, mosquits, tribus i llegendes, el Dorado, les Amazones, els exploradors i el cautxú. Poques zones del món creen tanta passió com la història i la vida a l’Amazones. En Carlitus, en Leonardo, el Santi i jo avancem riu amunt amb admiració i respecte pel que veiem i escoltem, amb la por de tocar res que no sigui la barca que ens protegeix del més desconegut. La selva densa fa d’escenari misteriós i ens anima a inventar històries mentre avancem sobre un riu desconegut, el riu de la desolació. En Carlitus ens parla de com (sobre)viu la gent dels voltants de Manaus, de com les grans empreses talen milers d’arbres descontroladament i de la seva vida dedicada al riu. Ens parla de la seva joventut i de com ha canviat la ciutat amb el temps, d’anacondes, caimans i piranyes, mentre avança el dia i poc a poc ens anem acomiadant de l’espectacle. Finalment, l’Encontro Das Aguas apareix per mai més desaparèixer de la nostra memòria: el riu Negre i l’Amazones s’uneixen a Manaus formant un ball deliciós. Un, el Negre, de color marronós fosc i l’altre, l’Amazones, d’un marró clar, no accepten juntar-se fins un quants kilòmetres riu avall. Fins aleshores, ballen un tango agafats de la cintura formant una línia divisòria clara i preciosa. Què fantàstic és sorprendre’t per una cosa tant meravellosa!!

Passegem per Manaus el matí del nostre darrer dia a la ciutat. L’endemà marxarem a Bahia, on ens espera la platja, els balls de capoeira, en Peter i la Júlia i els concerts de jazz. Mentrestant, caminem sense rumb fix pels carrers de la ciutat, amb la satisfacció d’haver vist i viscut tot el que el nostre cos ens ha demanat. Parlem del riu i d’en Carlitus, del vestit de Coronel Tapioca del Leonardo i del passadís de la mort. De sobte, una veu darrera nostre ens sorprèn:

– Sou catalans? El meu pare era català. Quina sorpresa trobar catalans per aquí!

Un home d’uns 50 anys, rialler, vestit amb camisa i pantalons blancs de lli apareix quan girem el cap. Ens convida a sopar a casa seva aquella mateixa nit. No sabem què dir, però la ciutat no ens ofereix res que no haguem vist ja i, a més, tothom que hem conegut ha estat gent fantàstica, així que acceptem. Sempre recordarem aquest moment com l’inici de l’aventura que ens farà marxar fugint de Manaus amb la por que uns narcotraficants internacionals ens estiguessin perseguint.

Aventures de dos marrecs a l’Amazones(1): suor, mosquits i sarbatanes

Una gota de suor cau per l’esquena mentre recorro el passadís fins la sortida de l’hostal. Com cada dia, una onada de calor m’entela les ulleres només sortir al carrer i m’incita a tornar cap endins a dutxar-me de nou. Passats uns dies així, hem descobert que el millor remei és seure a l’ombra de qualsevol cabaneta que ens doni alguna cosa per esmorzar, si és amb vistes al riu molt millor, i gaudir del ventet que refresca els 25ºC i el 99% d’humitat d’aquesta ciutat al mig de l’Amazones.

Manaus es mostra impassible davant l’arribada de dos marrecs inexperts, bruts, cansats, carregats amb motxilles mal fetes plenes de roba humida i mal doblegada.  El taxista riu quan ens veu arribar mentre ens ajuda a pujar les motxilles al cotxe. És negre nit enmig de la selva més densa i gran del món, però no és fosc. Manaus és una ciutat enorme enmig d’allà on fa uns segles gairebé no s’hi podia arribar, un punt de llum enmig de la foscor més absoluta: la capital de l’Amazones brasiler. Més d’un milió i mig d’ànimes sobreviuen allà on fa poc més d’un segle el cautxú feia embogir la ciutat i la transformava en la ciutat més rica del país, la París dels Tròpics li deien, que es permetia el luxe d’importar marbre de Carrara, mobles de París i vidre de Murano per construir la seva òpera, una meravella europea envoltada de feres.

– Hi ha molts mosquits a Manaus?

– Molts! Però a nosaltres no ens piquen. Deuen estan contents, ha arribat sang nova!

Un somriure forçat ens apareix al rostre mentre travessem barris desoladors, buits de gent, on la brossa s’acumula a les cantonades. El taxista ens va dient aquí i allà on podem o no anar mentre ens explica què visitar durant el dia. M’aborda una certa desconfiança quan pocs segons després de l’últim “Per aquí no passeu!” el taxi s’atura. L’hostal és lleig i brut, però és mitjanit i estem envoltats de zones “prohibides” així que ens deixem seduïr per aquelles 4 parets mal pintades. Unes escales condueixen a un passadís depriment, llarg i estret, molt fosc, que acaba a la porta de la nostra habitació. Més tard el batejarem com “El passadís de la mort”. Els ànims decauen encara més al travessar la porta d’aquella suite, una petita sala quadrada sense finestres a l’exterior, tant depriment com humida i bruta.  Un aire condicionat medieval exerceix de capçalera d’un dels dos llits col·locats en perpendicular. L’encenem. Un motor d’avió pren vida dins l’habitació mentre un xorro d’aire gelat surt disparat cap a un punt del llit, com si un secador gegant d’aire fred disparés tot l’aire a un punt concret. Ens mirem i sospirem. Ens tombem al llit abatuts, recordant els carnavals, la frescor del mar a Copacabana  i el ventet fresc d’Iguaçú. Som lluny, molt lluny de tot això, però Brasil és així, tant gran com heterogeni i apassionant, impossible d’acabar, impossible d’oblidar.

Les nits a Manaus consisteixen en combinar estones sota el xorro d’aire gèlid amb estones fugint d’ell, refredant per parts el cos mirant d’evitar un encostipat més que probable. A vegades el soroll del motor ens desperta a tots dos emprenyats i ens venen ganes de llençar-lo escales avall, a vegades, en canvi, només em desperta a mi i odio el Santi i la seva respiració tranquil·la.

No em veig gens animat a passar uns dies de supervivència amb el Santi a la selva tots dos sols, així que anem a una agència a preguntar com podem fer per passar uns dies a l’Amazones.  Ens rep un senyor vestit d’indígena assegut darrere d’una taula. D’indígena no té res més que les ganes d’enganyar als turistes afamats d’aventures, però què carai, ens deixem seduir de nou amb certa resignació i, per què no dir-ho, un cert somriure a la cara. Em venen al cap les aventures de Javier Reverte a la selva amazònica peruana, en aquell llegendari viatge a través del riu on gairebé s’hi deixa la vida, en el que  li expliquen que algunes tribus que durant el dia fan veure que viuen a la selva de forma tradicional i es deixen retratar pels turistes, a la tarda es vesteixen amb texans i te’ls pots trobar a la ciutat amb colze recolzat a la barra de qualsevol bar.

És una habitació petita, amb les parets folrades de suro i plenes de pósters de piranyes i cocodrils. Dues cadires buides ens esperen. Abans de seure però, l’indígena postís treu una sarbatana a una velocitat increible i dispara un dardo que passa entre el Santi i jo abans de clavar-se a la paret. Hi ha un moment de silenci a l’habitació. No sé si sortir corrents o seure i fer com si no hagués passat res. Aquesta ciutat i aquesta gent no deixen de sorprendre’m.

Tunísia (3): medina, te i mar, el final d’un viatge fascinant

– No parles àrab? Quan viatges a un país has d’aprendre les costums i la llengua.

– Només fa una setmana que he arribat!

– Ah! només una setmana? Amb aquesta barba ja sembles un berber! Un sandwich d’escalopa!

Sec a la petita taula oxidada que forma la terrassa del bar, fent temps esperant al tren nocturn que em portarà fins la capital. El cambrer porta el sopar. Poc cous-cous i molts sandwich d’escalopa, això és el que menja la gent a Tunísia. La tarda va caient i l’activitat als carrers de la ciutat gairebé desapareix. El desert queda ja molt enrere. Viatja amb mi un trosset d’aquell desert fantàstic, una ampolla plena de sorra vermella fina, que em recordarà per sempre més aquell oasi, aquells camells, el meu amic tuareg i aquelles dunes.

A Tunísia, les ciutats no em semblen especialment maques. De fet, no estan fetes per ser maques. Ni rastre de busos turístics, edificis d’època o museus d’última generació, només fusters treballant la fusta, mecànics arreglant qualsevol cosa, restaurants servint sandwichs o artesans treballant en els seus tallers minúsculs. Ni rastre de carrers ben arreglats i il·luminats, plens d’arbres i edificis restaurats, on passejar ignorant conscientment la realitat que t’envolta. Ni rastre de tot això. Si viatjar és sentir com viuen els habitants del país que visites, aquestes ciutats són ideals. Ara, si viatjar és pujar al núvol de les comoditats i deixar-se impregnar per una ignorància voluntària i dolça, Tunísia no és un bon destí ja que la realitat t’apareix davant sense que tinguis temps d’esquivar-la.

A pocs metres de la terrassa, un hotel serveix cerveses en un ambient depriment: homes fumant i bevent a la barra, amb els ulls fixes en les ampolles, en silenci. Després de sopar, hi busco una taula lliure, tinc 4 hores per endavant i cap intenció de passejar amb les motxilles de nit per la ciutat. 1 cervesa, 2 cerveses, 3 cerveses mentre devoro els llibres i descobreixo la història de Haile Selassie i d’Etiòpia, la història d’un dels pobles més pobres del món que, tot i això, se n’orgulleix de ser descendent directe del rei Salomon i la reina de Saba, la història de les barbaritats europees a l’Àfrica, de com països sencers porten segles en guerra amb uns i altres sense aconseguir res que no sigui gana, misèria i tristor.

La capital em rep fosca, tímida, mentre surto de l’estació amb l’objectiu de trobar algun lloc on dormir la resta de nits del viatge. Caminar descobrint carrers desconeguts, mercats obrint les portes, places fosques i brutícia per tot arreu fins la medina, el centre de tota ciutat musulmana. Caòtiques i laberíntiques per gairebé tots els que les trepitgem per primera vegada, perfectament estudiades i conegudes per qui hi viu. Plenes de racons meravellosos, petits tresors que cal anar descobrint guardant els mapes i les presses i deixant-se perdre, fonent-se entre la sobredosi de colors i d’olors dels seus carrers. Enfilo pel carrer principal mentre algunes botigues van obrint les portes. L’hostal em rep amb desconfiança, un edifici robust que mira de reüll l’agitada vida del seu voltant. L’interior, però, un petit món apart, una explosió d’art islàmic que sobreviu sense pressa a l’altre costat dels murs. Una família francesa gaudeix del clàssic esmorzar universal, pa amb mantega i melmelada, mentre deixo la motxilla sobre un llit qualsevol de l’habitació compartida.

Els dies a la capital són gratificants. Durant el dia,  llargues caminades per la ciutat o viatges amb louage per visitar les afores, les fascinants ruïnes de Dougga o els pobles de la costa. Al vespre, tes a qualsevol terrassa enmig de la medina abans de tornar a l’hostal i gaudir de converses fantàstiques amb els joves de la família francesa i amb un jove tunisià del sud decidit a trobar feina a la capital.  Es va criar a un poble prop de Kasserine, a més de 200km de la costa, enmig de la Tunísia més rural, i des de petit va voler ser mariner. Ens explica com va viure la revolució, com la democràcia no ha portat del tot aires nous i com la gent jove segueix sense feina ni oportunitats. A vegades penso què serà d’ell, si seguirà lluitant per sortir a la mar cada dia o haurà desistit i viurà al seu poble venent fruita.

Quan els amics es retiren a dormir, m’endinso en la medina fins la Rue al Jazira, on prenc la última cervesa a una de les terrasses gaudint de les últimes espurnes de vida a la ciutat. Escric i llegeixo, sempre amb un somriure a la cara, mentre recordo tots els detalls del dia i planifico l’endemà. De tornada a l’hostal, la medina se’m presenta fosca, bruta, en silenci. De tant en tant algú camina amb llanternes per esquivar la brutícia que els comerciants han deixat durant el dia, són llums que apareixen a la llunyania i s’apropen fent ziga-zaga, llums que em tranquil·litzen i aporten alguna cosa enmig del silenci i la foscor. Mai oblidaré els passeigs nocturns per la medina, la sensació de ser absorbit per aquell rusc de carrerons, la felicitat de sentir-me viu per un costat i la tensió de caminar en terreny pantanós per un altre.

Els camins de Sidi Bou Said em porten cap al far fugint dels venedors pesats.  Just abans d’arribar-hi, però, un petit carreró en obres a la dreta em crida l’atenció. Esquivo les muntanyes de terra i les baranes que impedeixen el pas, passo per damunt de fustes que em salven del fang fins arribar al final. És una petita explanada de sorra amb un arbre al centre, just al darrere d’una petita mesquita i d’un cementiri musulmà. Davant, esplèndid, es mostra el Mediterrani. És un mar diferent, com poques vegades l’he vist. Una llengua d’aigua marró d’uns centenars de metres separa les aigües estranyament turqueses de la costa. Més lluny, el mar es transforma de color blau intens, amb caràcter, un blau que es difumina amb el cel ennuvolat formant un continu, on se’m fa impossible veure-hi els límits. De sobte, del minaret de la mesquita comença a sonar l’oració del muetzí. La crida a l’oració musulmana envaeix l’espai i hi incorpora un perfum místic. I és allà, en aquell precís moment, tot sol veient el mar i envoltat del so de la mesquita que me n’adono que el meu viatge a Tunísia ha acabat.