Arxiu de la categoria: Àsia

Somnis de Kyoto

Poso el peu a Kyoto imaginant un món de samurais i castells japonesos, de petites cases de te a carrerons estrets i obscurs, on el caminar d’una geisha travessa el temps i llisca entre les traïdores ombres de les cantonades afilades del barri de Gion. Un món de jardins perfectes, ambientats amb el rumor harmònic i bell de l’aigua i el vent, amb el so de katanes i dongs, de les paraules fetes poesia per les orelles curioses i desafinades dels estranys. Tot i això, amples i il·luminats túnels em transporten al magnífic vestíbul de la estació de tren, una meravella arquitectònica moderna d’11 plantes, envoltada d’amples carrers plens de cotxes i alts edificis d’aquell gris formigó tant fred i tant de tot arreu.

Vestíbul de l'estació de tren de Kyoto
Vestíbul de l’estació de tren de Kyoto

A l’enorme panell electrònic de l’estació, bells símbols japonesos es mesclen amb nombres sense sentit per mi. Una dona diminuta s’apropa somrient, porta una petita llibreta vermella entre les mans arrugades i fràgils. Un gris fosc treu el cap del seu somriure gairebé buit de dents, cabell descuidat, ulls diminuts de mirada divertida. Tira de la motxilla per atraure la meva atenció. Sembla molt vella, mil·lenària, entranyable. Parla nerviosa mentre assenyala el panell de l’estació, indicant-me alguna cosa sense sentit per mi. Intento marxar al·legant no entendre-la però em segueix amb la mà agafada a la motxilla uns metres, fins que desesperada es col·loca davant meu i obre la llibreta, assenyalant una de les pàgines. Amb belles lletres escrites per mans tremoloses i arrugades aconsegueixo llegir:

どういったご用件ですか?// Can I help you?

Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion
Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion

Fa fred a la terra dels cirerers mandrosos de primavera, el blanc latent dels quals dirigeix un país mil·lenari. De camí a l’hostal, enormes avingudes envoltades de centres comercials i petits restaurants, carrerons bulliciosos d’estudiants camí de casa, un tímid rierol silenciós entre petits palaus de fusta, les plantes del qual mosseguen desafiants l’asfalt més desgastat. Cau la nit quan arribo al riu Kama-gawa, les llums dels carrers més comercials s’il·luminen a la velocitat a la que s’enfosqueixen els carrerons estrets de Gion i Higashiyama. Aquí està la Kyoto de les geishes i els fanalets vermells, la Kyoto dels petits restaurants a carrerons banyats pel fum del vapor i la dolçor del sake, la de les cases de te amagades als ulls massa poc subtils dels estrangers. Aquí està la Kyoto que estava buscant.

Fanalet al carrer Ponto-cho
Fanalet al carrer Ponto-cho

En Yusuke em serveix un sake. He de reconèixer que és el primer que provo, i és el primer dels molts que pendré amb en Yusuke durant la meva estança a Kyoto. Viu a l’hostal, a la mateixa habitació compartida a la que dormo jo. Pels matins atén als turistes i serveix esmorzars, a les tardes descansa a l’habitació llegint o veient sèries japoneses fins la nit, quan baixa de nou al bar a beure sake i parlar amb estranys i amb una petita comunitat americana que es reuneix allà. Les converses al bar de l’hostal seran molt agradables, compartint el viscut amb qui ja ho ha vist abans, a vegades decebut al veure les seves reaccions d’avorriment, a vegades feliç de descobrir una ganyota de sorpresa a l’escoltar encants només visibles per a qui camina despreocupat i sense pressa.

Presents de fusta a un temple de Kyoto
Presents de fusta a un temple de Kyoto

El darrer sake el prenc a la terrassa de l’habitació, somiant amb el món preconcebut que la meva ment alberga darrere del mur de restaurants de l’altre costat del riu. Neva a aquesta terra tant allunyada de tot lo meu. Neva a aquesta ciutat de conte, a la que sempre havia somiat estar però mai hagués pensat que seria capaç. Neva, i ara mateix res em sembla més bonic que veure nevar a Japó.

Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji
Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji

Reflexions des d’Iran

Iran, encara no he marxat i ja et trobo a faltar.

Intento recordar i memoritzar alguns dels moments que he viscut durant aquestes dues setmanes, aquí, a les portes de deixar tot això enrere. És una batalla perduda, ho sé, la meva memòria va al seu aire i escull què guardar i què esborrar en funció de paràmetres que desconec i no controlo.

Hi ha països amb mesquites més grans que les iranianes, hi ha països amb deserts més àrids, muntanyes més altes i restes d’antics imperis millor conservades. Hi ha, potser, ciutats amb basars més grans i antics que els d’Isfahan o Teheran, o amb carrerons estrets i laberíntics més espectaculars que els de Yazd. Però Iran té tot això i, a més a més, té els iranians i les iranianes. Una gent que et para pel carrer per preguntar-te si tot et va bé o si necessites alguna cosa, que s’apropa mentre dines o prens un te preocupats per si t’agrada el que veus, curiosos de saber la imatge que tenen a l’exterior, sovint avergonyits dels seus governants. Un país de gent hospitalària fins al punt de semblar sospitosa d’acabar demanant alguna cosa. Però no, ho fan perquè són així, i quan te n’adones et deixes anar i ho gaudeixes encara més. Què poc acostumats estem a un caràcter així! Una hospitalitat que m’ha sorprès i, en alguns moments, totalment superat. Gent amable i carinyosa, gent confident, amb ganes de parlar de tot, que veu en l’estranger, crec, una finestra a l’exterior, una oportunitat de conèixer que hi ha més enllà, algú amb qui parlar clar sense por a represàlies. Un país maltractat per la premsa internacional, pacífic i tranquil, ideal per viatjar sense presses i sense haver planificat res més que les ganes de gaudir del viatge.

Basar d'Isfahan
Converses a les portes del basar d’Isfahan

Ara bé, tampoc són tot bones notícies. Iran és un país amb les llibertats i els drets humans profundament retallats, on el “xador” i el mocador imposats per l’islam formen part del paisatge diari, on líders polítics contra el govern són empresonats i torturats, on no es deixa entrar a un acte de la universitat a un estranger per por que sigui un espia espanyol. Un país on la religió mana sobre la política, un país on el poder real està a Qom (centre religiós del país) i no a Teheran, on la religió impregna l’aire que es respira, sobretot a les ciutats petites i pobles. A Iran el valor de la dona és la meitat que el d’un home i els homosexuals són condemnats amb fuetades o, inclús, amb la pena de mort. Així és l’Iran al 2014.

Una parella agafada de la mà buscant algun racó als jardins on tenir una mica d’intimitat. Mirades de desig que es creuen al carrer sense cap experiència per convertir-les en paraules. Una parella es dóna un petó al palmell de la mà i després es donen la mà, simbolitzant un petó. Petits gestos que desafien un règim. Però on està aquell Iran que tothom comenta que 30 anys enrere semblava un país europeu? On són aquelles noies amb banyador i cap descobert? A l’Iran del 2014 segur que no. I com han arribat fins aquí? Per què al 1979 van forçar una Revolució Islàmica que sembla que els ha fet caminar enrere? Preguntes que dia a dia sorgeixen a converses interessants, mentre esmorzo a un hostal o prenc el te a mitja tarda. Ningú sembla entendre per què tot és així i no canvia, ni els estrangers que em vaig trobant ni els iranians als que ho pregunto: “Als iranians no els entenem ni els iranians” em diu l’Alí.

Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan
Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan

90%. La xifra es repeteix allà on vaig. Kerman, Yazd, Shiraz, a l’autobús camí de Teheran o sopan un kebab a Isfahan. 90%. Com si algú hagués anat pregonant aquest número i tothom se l’hagués fet seu, així com la frase tètrica que el segueix: “El 90% de la gent està en contra del govern, però no podem fer-hi res”.

I quan la nebulosa era més densa i opaca, quan menys entenia tot plegat, apareix de la motxilla el darrer llibre per llegir durant el viatge, “El Sha” de Kapuscinski. A “El Sha” s’expliquen les tortures, assassinats, segrests i detencions que va patir la població durant el regnat de l’últim Sha fins l’abdicació d’aquest i l’esclat de la Revolució Islàmica. Poc a poc, a mesura que el llibre avança, la nebulosa densa i opaca va fent-se lentament més transparent, com un cabdell de filferro que va desfent-se, com si tot comencés a tenir una certa justificació històrica. Els iranians no van escollir l’islam perquè no els agradava viure lliures i a un país modern, van refugiar-se en l’islam fugint d’una dictadura criminal, van trobar a les mesquites l’únic lloc on poder-se expressar en llibertat i van escoltar en els missatges dels ayatollah l’únic discurs contrari a tot un sistema corrupte i repressor que els aniquilava si es mostraven en contra.

Ciutadella de Rayen
Ciutadella de Rayen

He compartit estones amb viatgers empedreïts dels de “ho deixo tot per fer la volta al món”, amb els que el meu viatge s’ha anat fent cada vegada més petit, minúscul. He conversat llargues estones amb persones iranianes, he passejat pels carrers de ciutats de les “Mil i una nits” i he viscut festes tradicionals a casa d’un iranià fantàstic. Mesquites, basars, ciutats de la Ruta de la Seda, tombes d’antics poetes perses i històries de catifes voladores. Tes a mitja tarda, kebabs de pollastre, arròs i cervesa sense alcohol. I tot això en dues setmanes.

Compra un bitllet a Iran, deixa a casa tot allò que pensaves que sabies del país, parla amb tants iranians i iranianes com sigui possible, mira d’entendre un país amb una història tant llarga que et farà sentir petit, insignificant. I sobretot, no portis res tancat perquè segur que algun iranià et convida a casa seva, i els teus plans canvien sense remei. Ara que ho penso, si jo pogués ho tornaria a fer ara mateix.

Aeroport de Teheran, 13 de març de 2014, 3:30 am.

Ni tu ets Virginie Ledoyen ni jo sóc Leonardo di Caprio

L’Albert fa dies que que somia amb aquest moment. De fet, crec que ha creuat el món només per això. La cara de felicitat i les mirades nervioses em confirmen que estem al punt més important del viatge, mentre la barqueta arriba a l’illa i busca entre les roques l’entrada secreta a La Playa. Abans del viatge l’Albert ha mirat una vegada rera l’altra la pel·lícula, assegut al sofà, amb un somriure cada vegada que en Leonardo di Caprio veu per primera vegada aquesta meravella indescriptible, aquest miracle abandonat fins fa uns anys a una petita illa a dues hores de la costa tailandesa.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

Ja hi som, aquí la tenim, no hi ha tombarella a la platja ni taurons a l’aigua ni tan sols una francesa preciosa al meu costat, només el so de la barqueta, el somriure de l’Albert i una sensació de felicitat indescriptible. Fem el trajecte fins la sorra en silenci, nerviosos. El paisatge és preciós, una platja d’aigües turqueses i sorra blanca, envoltada de gegants calcaris i de selva densa. Posem el peu a l’aigua lentament, com qui no vol que arribi mai el moment, com qui gaudeix de cada segon, com qui no vol trencar el somni i despertar-se.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

El so del motor de les barquetes, amplificat per les roques, trenca el silenci de tant en tant, mentre asseguts a la sorra blanca mirem a l’infinit i bufem de felicitat. Hem creuat el món per viure això, i no ens ha decepcionat. Com sempre en aquests casos, converses sobre deixar-ho tot per venir aquí, somnis que una vegada rere l’altra se’ns apareixen a la vida, tant sovint i intensos com ràpids en desaparèixer dels nostres caps quan trepitgem de nou terra conegut. Què covard em sento temps després quan regiro el cervell buscant aquella sensació de llibertat i valentia, i només trobo promeses no complides i objectius a mig camí. Tot i això, em fa feliç saber que dins meu és viu aquest sentiment, aquesta energia imparable, aquest Amadeu que apareix quan li ve de gust i que quan ho fa pot amb tot i no té límits.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

Sense dir-ho en veu alta deixem que el moment es fagi etern dins els nostres caps, el tacte de la sorra, el soroll de les onades, la roca calcària impassible als nostres somnis, i som feliços. No, ni tu ets Virginie Ledoney ni jo sóc Leonardo di Caprio, però per nosaltres La Playa ha deixat de ser una pel·lícula per convertir-se en un record dolç, preciós, imborrable.

Informació per arribar a Ko Phi Phi Leh

Per arribar a Ko Phi Phi Leh cal primer arribar a l’illa de Ko Phi Phi. Per a fer-ho cal embarcar-se un parell d’hores des de Phuket o Krabi (aquest últim més barat). Un cop allà, qualsevol embarcació local us porta per uns 350 bahts (uns 7 euros). El preu acostuma a incloure una bona estona a la platja i una volta gaudint d’altres racons fantàstics de la illa (molt recomanables).

Viatjar en tren per Xina

S’obren les portes del tren i una fila de xinesos amb maletes entra en silenci i amb cara de son. Son les 4 de la matinada i estem a algun lloc entre Pingyao i Xi’an. Sense poder dormir observo als nous companys de vagó, no sé on poden encaixar entre la multitud, ja no dic seure perquè no hi ha cap seient buit ni possibilitat d’apretar-se més, ni tant sols queden gaires forats lliures a terra, ocupat per gent dormint, més maletes i brossa. El tren es posa en marxa i poc a poc els nous van encaixant, un sota un seient, un altre movent a un dormit troba lloc a terra, i la gran majoria de peu.

Comprar un bitllet de tren pot ser més complicat del que sembla, com a mínim si el que es vol és tenir un llit on dormir i no compartir vagó amb centenars de persones (els trajectes acostumen a ser força llargs). Els bitllets surten a la venda pocs dies abans del viatge, i els que ofereixen un llit on dormir s’esgoten ràpidament, o sigui que és possible que s’hagi de resar perquè quedin, com a mínim, bitllets amb seient, ja que sinó s’haurà de fer el viatge de peu (és a dir, amb sort tirat a terra si es vol dormir de nit). Existeix l’opció de comprar els bitllets per internet, a risc de pagar el doble del valor real, però si es té tendència a patir atacs d’ansietat als espais tancats abarrotats de gent és una solució molt recomanable.

Viatjar en tren per xina. Autor desconegut
Viatjar en tren per xina. Autor desconegut

Al vagó viatgem amb una representació de les mil-i-una Xina que existeixen: des de la família que viu a una cabana i que es dedica al cultiu de l’arròs, cara cremada per anys de sol, mans dures com closques i esquena doblegada, fins els joves moderns àvids d’alta tecnologia, just recent sortits de la perruqueria i vestits amb roba d’última moda. Entre aquests extrems, una infinitat de possibilitats, un mar de realitats en un sol país, com trens que avancen en paral·lel però  a velocitats molt diferents. Mentre uns viatgen pel món, aprenen idiomes i expandeixen amb orgull el seu país, els altres segueixen visquent a la bombolla xinesa, a la que res de l’exterior entra si no ho vol el govern, a aquella Xina que es diu comunista però que és ultra-capitalista, on a Tian’anmen mai va passar res dolent i la Revolució Cultural maoista va ser “un gran projecte d’educació nacional”.

Revisant els llibres que vaig llegir a Xina trobo un escrit a llapis i amb molt mala lletra entre els espais en blanc de diverses pàgines de “China para hipocondríacos” de José Ovejero. Recordo buscar desesperadament algun lloc on escriure, més que per inspiració per necessitat de mantenir la ment pensant en una altra cosa que no fos intentar dormir o mirar els companys de vagó. Donada la impossibilitat de moure’m per agafar la llibreta, a risc de despertar no només a la Natàlia sinó a diversos funàmbul de la nit, vaig decidir escriure a qualsevol racó que vaig trobar. Diu així: “Els seients van plens de gent, on hi ha 3 seients normalment hi seuen 4, a vegades inclús més. Viatgen famílies que treuen ampolles i plats de fideus xinesos per tot arreu. L’aigua calenta l’obtenen d’una aixeta al costat del lavabo. A vegades guardes els recipients buits, a vegades els llencen a terra, així com les pipes i els papers. De tant en tant passa el revisor escombrant el passadís, recollint uns quants quilos de plàstic i paper de cada vagó. També passen amb un carret venent fruita, fideus o caramels, cridant per el passadís com si fos un mercadillo, gairebé atropellant als que dormen a terra. Són les 2 del matí, la gent que està desperta actua com si fos de dia: un escolta la música amb els altaveus del telèfon al màxim, altres riuen i fan bromes sense baixar la veu. Altres es desperten, els miren i tornen a dormir, ningú es queixa o protesta. L’home davant meu dorm damunt la taula amb un braç estirat, que queda a un pam de la meva cara. Porta així com a mínim 2 hores. Ara la Natàlia dorm, veurem fins quan. Té un home dormint al terra amb el cap recolzat als seus peus, i un home de peu que li roba el poc espai vital cada vegada que es descuida. S’ha tapat les cames amb una manta perquè anaven bojos mirant-li la faldilla, d’aquella forma tant directa i molesta, sense pestanyejar. Hem estat un entreteniment pel personal durant diverses hores, sobretot ella, però poc a poc la gent deixa de mirar-nos. L’home davant la Natàlia allarga el coll com una girafa sense dissimular per llegir el que estic escrivint ara mateix. El miro i ell em mira. No fa cap gens, ni pestanyeja ni riu ni desvia la mirada, només mira amb curiositat què fa un occidental rallant un llibre amb lletres estranyes

Terra d'un vagó de tren a Xina. Autor desconegut
Terra d’un vagó de tren a Xina. Autor desconegut

A l’arribar a Xi’an es desperta el meu veí de davant. És un home d’uns 45 anys, ulls molt rasgats, dents grogues i somriure molest. Obre els ulls, s’estira una mica, es concentra i deixa anar un pet enorme. Ja fa dies que estem a Xina i no ens sorprèn ni que es tirin pets ni que ningú reaccioni davant el so alegre. Em mira, somriu, i em dius diverses vegades el mateix fins que se n’adona que no entenc res del que em diu. Mira el llibre, l’agafa, el llegeix i somriu. Aquell somriure groc, aquelles mans brutes, tant aprop durant tota la nit, aquella multitud de gent tancada a un vagó, sense poder-se moure, sense poder dormir, amb aquell calor d’agost xinès. Ens podem de peu i recollim les maletes, finalment hem arribat a Xi’an després de 7 hores. El meu veí deixa anar un rot a l’aixecar-se, es frega la panxa amb les mans i somriu orgullós. De sobte, baixa la mirada i escup a terra. En aquell instant reso perquè les meves albarques quedin lluny de la trajectòria.

Nota

Reconec que si llegís aquestes línies d’alguna altra persona mai a la vida viatjaria en tren per Xina. Tot i això, em sembla una experiència molt interessant per entendre una mica més com funciona la societat xinesa. Si viatjar és mirar de fusionar-se al màxim amb la vida de la gent sense semblar, en la mesura del possible, un bitxo estrany, aleshores viatjar en tren és una experiència de gran intensitat i veracitat

Les fotos no són meves però se semblen força al que vam poder viure nosaltres. No he aconseguit trobar el nom de l’autor.