Arxiu de la categoria: escrits

1er premi al Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla”

El passat divendres dia 13 de desembre de 2013 es van entregar els premis del 1er Certamen de relats breus “Missatge dins d’una ampolla” organitzat per l’associació Lletraferits de Sant Boi. Aprofito per agrair la feina que fan els lletraferits i per donar les gràcies al jurat del concurs per concedir-me el primer premi!

100 grams de farina

Les mans tremoloses inspeccionen cada racó del manuscrit, no hi ha cap missatge d’un nàufrag desesperat, ni les coordenades d’un tresor amagat ni la composició secreta de cap beguda, tan sols una breu descripció d’una recepta de cuina. Tampoc és l’escenari que havia somiat, pensa, no hi ha sorra blanca sota els peus ni belles palmeres d’ombres allargades, ni tan sols les aigües turqueses dels mars caribenys. Està al jardí de casa seva, al bell mig de la ciutat, lluny de platges i illes desertes.

Seu al sofà amb l’ampolla entre les mans, pensatiu, un pèl atemorit. Sense massa interès llegeix els ingredients i les instruccions per preparar “Marmita a la càntabra”. Cada dia m’ho fa més complicat, pensa. Fa uns dies va descobrir un missatge dins d’una de les ampolles del jardí, prop de la porta del carrer, en el que hi havia descrita la preparació d’un plat típic marroquí. Des d’aleshores, cada matí un nou missatge, una nova recepta. És un joc, va suposar, així que es va dedicar a cuinar cada dia el plat que descobria. Ara, però, ja no vol jugar més, vol saber qui entra cada matí al seu jardí per deixar un missatge, qui li ha proposat aquest joc obscur i per què.

Hauria de trucar a la policia, pensa mentre esmorza. Deu ser un lladre, o un assassí en sèrie, o el de la botiga de queviures. Potser no sigui l’únic que està en perill, potser l’autor dels escrits el vulgui sobrealimentar per alguna raó estranya, o sigui la seva pròpia mare que l’obliga a aprendre a cuinar. Potser hauria de trucar a la policia, sí. O potser, més aviat, hi haurà un dia en el que deixarà de despertar-se somnàmbul a mitjanit, deixarà de copiar alguna de les receptes del llibre del fons de l’armari i d’introduir-la a l’ampolla del jardí. Potser aleshores deixarà de tenir por d’una vegada per totes, potser aleshores deixarà de jugar amb si mateix.

Entrega de premis del concurs organitzat pels Lletraferits de Sant Boi
Entrega de premis del concurs organitzat pels Lletraferits de Sant Boi

p.d. Gràcies Natàlia per anar a recollir el premi!!

Amadeu Deu Olivan

Amadeu Deu Olivan. El meu besavi. Sastre emprenedor que va marxar a Londres a comprar unes gavardines, les va descosir i les va començar a fabricar i vendre a Barcelona. S’expliquen moltes històries a la família sobre aquest Amadeu Deu. La iaia diu que no era guapo però tenia “ello”, i que les dones el perseguien. Com la meva besàvia ho sabia no el deixava sol en cap moment. Jo no el vaig arribar a conèixer, però n’he sentit molt a parlar. No el vaig veure mai viu però el veig cada matí al quadre que tinc el menjador. I cada vegada que el miro em recorda a algú, com si en realitat hagués estat sempre amb mi, com si aquest nas i aquest bigoti els hagués vist abans.

Retrat d'Amadeu Deu Olivan
Retrat d’Amadeu Deu Olivan

Aquest retrat forma part d’un quadre que tinc penjat al menjador de casa, amb una inscripció feta a mà que diu:

A nuestro querido jefe Sr.Deu. Sus operarios. 30/10/1918

La iaia m’ha explicat mil i una vegades la història del meu besavi, però mai seran suficients com perquè el seu nét la recordi tal i com ella l’explica. A cada generació es perd una part de la història, i no som conscients de la importància d’aquesta història fins que desapareix quan la única persona que la coneix i la explica mor. La meva iaia cada dia m’explica les mateixes històries, com va conèixer el meu avi, els balls al Casal, com vivia a Tremp, el taller del Poble Sec, com van morir els meus pares i com m’agafava la mà al sortir de l’escola perquè no m’escapés corrents. La meva iaia viu dels records i els manté vius, i que així sigui molts i molts anys. T’estimo iaia.

“[…] Y un día, sin darnos cuenta,
el viejo, con sus historias, se consumió
Y en la memoria de su nieto
sólo una huella, un leve borrón,

de aquella lejana batalla,
donde pudo morir,
en una guerra no ganada
donde luchó por ti.

Donde luchó por ti.”

                                                                 I.S.

1er premi al 3er Concurs de Relats Breus de Voluntariat

Aquesta setmana s’han entregat els premis del 3er Concurs de Relats Breus de Voluntariat a Barcelona, convocat per la Federació Catalana de Voluntariat Social. Va ser una gran sorpresa, però d’una setantena de relats breus presentats, el jurat va escollir el meu com el primer premi!

Ja som un més

Els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana. El sol cau tant ràpid com les ombres allargades escalen pels blocs de pisos, mentre surto del metro camí de Montjuïc. És finals de tardor i hi ha poca gent pel carrer, les terrasses són buides i el vent forma remolins amb les fulles caigudes dels arbres. Fa fred, però en Kantha observa impassible el pas del temps des de la porta del supermercat. És dijous, i com cada dijous pujo pel carrer Roser amb la satisfacció de fer allò que em fa feliç, sabent que durant una estona em sentiré útil i ajudaré als demés. Sóc voluntari, no cobro diners per fer-ho, però ja fa temps que sé que hi ha coses que els diners mai em donaran. Em sento humà quan ajudo als demés, em sento ple quan arrenco somriures i desperto mirades, em sento orgullós quan rebo un “gràcies”. Si, n’estic segur, els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana.

En Kantha em mira i desvia la mirada, cada dijous la mateixa escena, cada dijous la mateixa sensació de no saber què vol de mi. No sé res d’ell, ni a què es dedica ni on viu, només sé que m’observa amb curiositat quan camino carrer amunt i quan, una estona més tard, ajudo a la senyora Lluïsa a pujar les bosses amb menjar fins al tercer pis del bloc de pisos. M’observa en silenci, però els seus ulls reflexen la necessitat de dir-me alguna cosa.

Avui la senyora Lluïsa camina amb dificultat. L’ajudo mentre carrego dues grans bosses amb menjar per tota la setmana. Hi ha qui sense ajuda no se’n sortiria. Arribem a la porta d’entrada. La senyora Lluïsa busca les claus. De sobte, una mà em toca l’espatlla. Em giro trasbalsat. En Kantha em mira somrient mentre examina la meva cara de sorpresa. Em dóna la mà i es presenta. Amb un fil de veu afegeix:

-Si no et sap greu, a partir d’ara l’ajudaré jo.

Somric. Ara ho entenc tot. Entenc les trobades de cada dijous, entenc les mirades desesperades, entenc que el que en Kantha volia era ajudar, sentir-se humà, ple, orgullós. Ara ho entenc tot. Ja som un més.

Amadeu Deu Lozano – Voluntari de Bona Voluntat en Acció (Poble Sec, Barcelona)

Entrega de premis del III Concurs de Relats Breus de Voluntariat
Entrega de premis del III Concurs de Relats Breus de Voluntariat

La resta de relats finalistes estaran disponibles durant tot un any al blog Val la Pena!

Sant Boi-Vilanova pels camins d’Eramprunyà

Hi ha dies que surts al jardí de casa i et sorprèn lo poc que l’havies caminat. No recordaves haver vist aquella ermita ni aquell castell abandonat, ni havies imaginat que amagades entre muntanyes menys pelades del que pensaves hi hauria tantes vinyes i masies medievals. I així, assegut a la sorra de la platja del Garraf fent vespre, veient els pescadors observar la negra mar en calma, entre escarafalls de trens malsonants, sona música instrumental d’èpoques passades, de cavalls ascendint a Eramprunyà entre camins pedragosos, de pirates ganivet en mà matant per robar el botí, d’indians tornant a casa amb les butxaques ben plenes.

sant boi-vilanova

Dedicat a aquell parell que inexplicablement van entusiasmar-se amb una idea espontània no gaire suculent, que van llençar-se al camí sense mapes ni res planificat, tenda en mà i a l’aventura, i que tot i això van complir amb l’objectiu d’arribar a fer un arròs per dinar a la platja de Vilanova. Al que camina a tota velocitat i al que semblava que tornava ferit de guerra, gràcies!