Arxiu de la categoria: Europa

Mònaco des del mar

Olora a costelles de porc al punt acompanyades de pebrots escalivats recent fets. Des de la coberta oxidada i trista del vaixell observo la ciutat apropar-se sense pressa. És molt aviat al matí i el fred vent de febrer agita testarrut un vaixell que, segons explica el seu capità, va tenir un passat molt més gloriós navegant pels cabalosos rius africans. Al passeig marítim de Mònaco algunes llums mandroses es resisteixen a deixar d’il·luminar una ciutat que somia més que viu. L’escenari és menys glamurós del que es podria pensar. Alts edificis rectangulars que recorden més als d’alguna ciutat de l’extraradi que no a la gran meca europea del luxe i el glamur, edificis amuntegats que es tapen els uns als altres. Jardins confinats als terrats que intenten sobreviure a l’eixam de cotxes i turistes que es passegen, àvids d’observar vides alienes més luxoses que les seves, com turistes de safari, fotografiant cotxes, cases i botigues. A les muntanyes que envolten la ciutat, algunes cases més luxoses que boniques gaudeixen d’unes vistes privilegiades del Mediterrani. Vista des del mar, Mònaco és menys Mònaco del que pretén ser.

Mònaco des del mar
Mònaco des del mar

Les meves sospites es compleixen. No hi ha costelles de porc ni pebrots escalivats per dinar. Després de gairebé dues setmanes en aquest vaixell, l’olor de coberta a primera hora del matí mai coincideix amb el del dinar. Tot i això, el cuiner prepara un menjar excel·lent que compartim amb la tripulació, entre taules de formatges que ballen entre les taules a tall de postres i històries marineres del passat tenyides amb un punt de nostàlgia.

Un iot navega lent i harmoniós davant de la costa. De color blanc i amb les finestres negres, és d’un luxe que salta a la vista. Es passeja davant de la ciutat sense rumb fixe aparent, com si volgués mostrar-se per a què tot el món pogués admirar-lo. A popa descansa un petit helicòpter. De tant en tant el veig enlairar-se i perdre’s entre els edificis de la ciutat uns minuts abans de tornar i aterrar suaument de nou damunt del iot. A prop seu, alguns iots més petits, uns alumnes practicant windsurf, un home amb una taula de surf motoritzada que avança de peu i amb gran dignitat davant del passeig marítim, un veler de competició en hores baixes.

Aquest matí ens sorprèn la majestuositat d’un creuer que acaba d’arribar a la ciutat. És blanc i blau. Domina el paisatge amb orgull i supèrbia davant dels petits vaixells que naveguem prop seu. Diverses embarcacions carregades de passatgers apareixen disgregades i es dirigeixen al port. Són petites nous de color taronja pàl·lid, asfixiants i incòmodes, carregades de turistes desitjosos de contemplar de primera mà la llegenda de la ciutat dels somnis. Quina paradoxa, visitar la ciutat més luxosa d’Europa en un creuer i arribar en aquestes velles i claustrofòbiques nous taronges!

Port de Mònaco
Port de Mònaco

Després de dues setmanes de feina tornem a casa. Els motors desperten d’una curta letargia i iniciem el viatge de tornada direcció sud per la preciosa Costa Blava. Des de coberta observo allunyar-se la ciutat. Els seus iots de luxe, els seus petits cotxes veloços i els seus enormes edificis van difuminant-se en una costa que no mereix una ciutat així. La façana menys coneguda del Museu Oceanogràfic domina l’escenari solemne, com si només volgués mostrar la seva cara més preciosa a qui tingui l’oportunitat de contemplar-la des del mar. No hi ha hotel a Mònaco, ni el més car ni el més luxós, que pugui oferir les vistes que ha gaudit jo aquests dies des del vaixell. A coberta olora a unes delicioses sardines a la planxa amb all i julivert que estic segur que no menjaré. Em consola saber que en unes hores sabré amb quina delícia em sorprèn el cuiner per última vegada.

Museu Oceanogràfic
Museu Oceanogràfic

Històries de Londres

Plou i fa fred a Londres. Un home toca Imagine amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street. Ningú sembla escoltar-lo ni tan sols adonar-se que existeix. Potser tocar Imagine a Londres estigui ja massa vist tot i que a mi em sona com si Serrat toqués Mediterráneo només per a mi.

Al vestíbul de l’estació de Victoria centenars de persones es creuen en totes direccions seguint el seu propi camí en l’anonimat de la ciutat. Un noi i una noia que no es veuen des de fa molt de temps es troben de sobte, cara a cara, per sorpresa, i sense dir-se res s’enreden en una forta i llarga abraçada. I allà queden, quiets, enmig del vestíbul de l’estació, envoltats de desenes de persones al seu voltant que caminen a tota velocitat mentre els miren àvids de viure alguna vegada una trobada similar.

Big Ben
Vista del Big Ben

Entre desenes de restaurants iraquians i siris trobo el típic pub britànic que buscava. Per no ser menys demano fish & chips acompanyat d’una (crec que al final han estat dos o tres) pintes de cervesa. Durant el sopar veig les notícies de la CNN. Després de parlar durant 10 minuts de la crisi de l’èbola i donar la sensació que aquí no quedarà ningú de peu, el presentador explica que a Espanya hi ha hagut una manifestació i una recollida massiva de signatures per salvar al gos d’una afectada. Acaba la notícia amb un mig somriure i un irònic: “Sorprenent”.

Un home toca una bateria improvisada amb cubells de plàstic i uns vells plats a terra. Sona impressionant. Un grup de nois ballen davant seu, com si haguessin elevat el seu cos a una altra dimensió i no existís res més que aquella música que els impulsa irremeiablement a ballar. I com ballen!! Paro una estona a envejar-los des d’una cantonada, però tinc fred i marxo a l’hotel.

Al matí m’espera el clàssic i poc saludable English breakfast acompanyat d’un enorme cafè amb llet molt calent. Fa molt bon dia. Per la finestra veig Hyde Park d’un color verd intens com mai abans l’havia vist. Em quedaria alguns dies més a aquesta ciutat.

……

En realitat estic parat a les escales d’una estació de metro. Fa una hora que deambulo entre túnels i estacions subterrànies, però des de fa una estona estic quiet en mig de l’escala. Els combois arriben i marxen (quina freqüència!), però aquí ni avancem ni retrocedim. Fa més d’una hora i mitja que hauria de ser a l’hotel, però aquí segueixo collat entre dos italians que parlen de futbol i un senyor anglès bastant nerviós. Fa molta calor. De fons sona la cançó de Titanic tocada amb un vell violí molt desafinat (fins i tot jo me n’he adonat). No és Imagine tocat amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street, però a mi em serveix.  Ara que ho penso, no estic segur si tot el que he viscut avui ha estat real o ho acabo de somiar.

 

Sarajevo i la Guerra dels Balcans: El túnel de la vida

El sol despunta entre les muntanyes de Sarajevo. La nit ha estat llarga i molt freda, com si la ciutat no volgués despertar-se un altre dia, com si ja en tingués prou de tot plegat i preferís quedar a les fosques, quan els tancs descansen i regna un delicat silenci només trencat pel vent gelat entrant pels forats a les cases. Els hiverns a Sarajevo són terribles. Un quadre antic crema a la llar de foc d’una casa abandonada, mentre una família s’apropa a l’escalfor i s’acorrua entre mantes brutes. El nen petit poder no sobreviurà una nit més. Els amos de la casa van marxar quan es va enfonsar part del sostre, i ara la  neu cau directe al menjador, a pocs centímetres de la mare que s’esforça per donar calor al seu fill. La nit ha estat llarga i molt freda, i per la senyora Sida Kola també esgotadora. Pel seu jardí no ha parat d’entrar i sortir gent, i a tots ells els ofereix un tros de pa i un got d’aigua. Soldats, famílies, treballadors, ferits, tothom utilitza la nit per entrar o sortir de la ciutat a través del seu jardí. La família Kola és coneguda a tota la ciutat. Viuen molt aprop de l’aeroport internacional de Sarajevo, però a l’altra costat de la ciutat, a la zona lliure. L’exèrcit serbi controla totes les muntanyes dels voltans de la ciutat excepte l’aeroport, en mans dels cascos blaus, així que no es pot entrar ni sortir de la ciutat sense passar per un control serbi.

Setge de Sarajevo
Setge de Sarajevo

Un home apareix coix i amb la roba sagnada, té un tret a la cama i necessita assistència urgent. Sida Kola el guia a través del jardí fins la sortida de casa seva. Li dóna un tros de pa i se’n torna cap endins. A Sarajevo no hi ha material mèdic i l’hospital està mig derruït, però aquest home salvarà la cama i la vida. Ja fa uns mesos que es va acabar la construcció del túnel de Sarajevo, un passadís subterrani d’uns 800 m. de longitud que, travessant per sota la pista central de l’aeroport, uneix la ciutat amb la Bòsnia lliure. Encara és fosc, l’home ferit puja a un camió amb les llums apagades que marxa silenciosament cap a l’hospital de Butmir, desapareix a la cantonada i silenci. Ni rastre de trets o crits. S’ha salvat.

"Túnel de la vida" a Sarajevo
“Túnel de la vida” a Sarajevo

El túnel de Sarajevo es va construir per la necessitat de burlar el bloqueig i portar articles de primera necessitat a la ciutat i armes a l’exèrcit que lluitava contra el setge. Fins aleshores, els franctiradors serbis que controlaven l’aeroport eren els encarregats de matar a tot aquell que ho intentés. El túnel va ser construït per voluntaris amb la supervisió de l’exèrcit bosnià durant 6 mesos, en torns de 8 hores, en condicions infrahumanes i sota el risc constant de ser descoberts i assassinats.  Als inicis, unes 4000 persones travessaven diàriament el túnel entre Butmir i Dobrinja, carregant menjar, medicines, armes i benzina en bosses i motxilles. Més endavant, es van instal·lar rails que van permetre transportar milers de persones i tonelades de material entre les dues bandes cada dia. Es podia arribar a trigar dues hores en caminar els 800 metres del túnel, en una atmosfera asfixiant i amb les cames sota d’aigua fins als genolls. Tot i això, el túnel va salvar milers de vides, va portar electricitat i telèfon a la ciutat i va permetre contrarestar el setge tot i l’embargament d’armes. En les pitjors situacions possibles l’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses. Jo ho tinc clar, el 30 de juny de 1993, a les 21:00, finalitzava una obra d’enginyeria humana en plena guerra, un túnel per a l’esperança, el túnel de la vida.

“Mientra la tierra gire y nade un pez, hay vida todavía”

                                                                                                        J.S.

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

· La Guerra dels Balcans 20 anys després

La Guerra dels Balcans 20 anys després

Vam anar a Sarajevo per pura casualitat, per allò dels vols barats i la crisi econòmica, que no ens permetia viatjar a llocs més llunyans. Els Balcans em sonaven a guerra, però aquesta va succeir quan era molt petit i, tot i veure per la televisió xifres de morts, imatges de tancs i gent ferida corrent pels carrers, mai vaig ser conscient del tot de la barbaritat que s’estava vivint aquí al costat just fa 20 anys.

Gairebé un any després del viatge, encara em sorprèn la intensitat amb la que un gaudeix d’un viatge a Sarajevo, del sentiment que perdura després de sentir la crueltat de la història dels seus carrers i avingudes, de l’amabilitat de la seva gent, de la capacitat de superar la duresa i la barbàrie i saber perdonar. Hi ha ciutats que una vegada visitades no es poden oblidar.

Tramvia de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans i en l'actualitat
Tramvia de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans i en l’actualitat

Avui llegeixo amb admiració el que escriu Arturo Pérez-Reverte al seu twitter, recordant les seves experiències a Sarajevo com a reporter de guerra:

“Avui tenia la intenció de recordar els Balcans. Vins anys d’allò. La matança seguia mentre Europa es mirava el melic. Mentre la casta funcionària trincava a Brusel·les, com segueix. Volia recordar la xerrameca inútil dels que van permetre als serbis anys de carnisseria sense control. De violacions i fosses comuns. Volia recordar Javier Solana, negociador que no va negociar res. El recordo bé somrient-li als matarifes. Templando gaitas. Anys de somriures i templar gaites, amb moltes reunions i molta mandanga. Fent-se fotos somrient amb Milosevic i amb Karadzic, per a la premsa. Ell somrient, i nosaltres comptant morts als telenotícies, primer a Croàcia i després a Bòsnia. Solana i la seva vergonyosa i covarda Europa que mirava i mirava. “Estem progressant, etc”, deia el tiu. Aquells odiosos plurals. Recordo aquell TN, quan Elena Sánchez em va dir en directe: “Solana afirma que es fan progressos”. I vaig dir: “Solana no està aquí, a Sarajevo”. La bronca que ens va donar María Antonia Iglesias, aleshores directora d’informatius. La paladí amb potes d’honradesa informativa. “No mostreu a les cròniques tants morts i tants budells”, ens deia. Cabrejada perquè no li fèiem ni putu cas. Després li donaven a ella la bronca a Exteriors. Quina colla. Quants morts i quanta sang per culpa de la passivitat de tanta gentussa. Potser lo de Síria els recorda alguna cosa.”

Millor no es pot expressar.

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el túnel de la vida

Portes d’Ejulve

A mig camí entre mines i tambors, lloc de pas per a molts, dolça llar a la memòria per altres. Allà on la guerra camina mandrosa cap al passat, on el viatger mai passa gana, lluny de tot, orgullós de seguir sent.

Goethita a la pedra, vent d’assecador, cor molt aragonès. Sona Labordeta entre valls sense ombres, entre graners que sobreviuen al silenci dels voltants. Alguna cosa em va fascinar d’aquesta terra no apte per covards ni vegans. No va ser la melocotonada ni la cursa de pollastres, ni tant sols aquell perfum meravellós dels assecadors. Si alguna cosa em va fascinar d’aquesta terra van ser les seves velles i precioses portes.

Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Ejulve
Ejulve

Instants de felicitat irlandesa

Low lie the Fields of Athenry
Where once we watched the small free birds fly. 
Our love was on the wing we had dreams and songs to sing
It’s so lonely ’round the Fields of Athenry.

Recolzo l’esquena suaument a la butaca i, glop a glop, sense pressa i amb certa felicitat, em deixo transportar a petits pobles envoltats del verd més intens que he vist mai, a siluetes fosques de creus celtes en cementiris semi-abandonats, a pubs alegres i hospitalaris on el so de les gaites il·lumina les fredes nits irlandeses.

Cementerio celta
Cementerio celta

A l’Slattery Pub de Capel Street tot és calma. La pluja diària fa acte de presència i un molest vent agita els abrics dels dublinesos que acaricien les vores del riu Liffey. A la casa on m’allotjo un indonesi avariciós i un anglès estirat es fan silenciosa companyia al sofà a l’espera impacient de tornar a la feina el dia següent. Pel que sembla, llur companyia no satisfà la necessitat de simular sentir-se com a casa, i una actitud poc complaent a sentir-se part d’allò que els ha adoptat impregna la casa. Ofegat de tanta buidor anímica em refugio al pub creuant el carrer, on les parets són decorades amb instruments i pòsters de Guinness i la música irlandesa sona sense parar. Un trompetista pèl-roig guarda la trompeta a la funda, en silenci, resignat. De braços incòmodament llargs tapats per una camisa de colors cridaners, barret negre, orelles sortides i una finura magnificada per l’alçada, cara trista i mirada fixa a la porta del pub, l’observo imaginant-me’l donant classes a alguna universitat o venent llibres a domicili.

And it’s No, Nay, never, 
No, nay never no more 
Will I play the wild rover,
No never no more

The Wild Rover contextualitza l’entrada de nous membres de la banda. Un a un, el degoteig de més persones vestides amb camisa de colors cridaners i barret negre sembla calmar la desesperació del trompetista pèl-roig, que amb un somriure confiat saluda als benvinguts. Un saxo, el bateria, un violí, un altre saxo…la sala va omplint-se de músics i instruments mentre miro al meu voltant sentint-me estrany entre tanta coloraina. No hi ha ningú més a la sala, i això em fa sentir poc digne de tanta activitat pre-musical. Els 12 músics de la banda, tots ells vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, afinen els respectius amb delicadesa i concentració. Poc a poc aixequen la vista i observen la tragèdia, tant sols un sofà resta ocupat per algú que sembla més concentrat en escriure i llegir que en la seva música. La pluja i el vent continuen fent de l’Slattery Pub un fort amb poc interès per ser assaltat, així que assumint la derrota i amb molta professionalitat, una flauta inicia la melodia d’un instant de felicitat irlandesa. Another pint of Guinness!!

Serà gairebé una hora de música irlandesa, de clàssics mil i una vegada escoltats als pubs plens de Fleet Street, entre càntics emotius i cambreres amb edificis de gots de pinta buits camí de la barra. Música que et desperta de l’angoixa i et fa volar fins als camps preciosos de l’interior d’Irlanda, on el temps sembla edulcorar-se i simplificar una existència mil·lenària. Alguns vam anar a Irlanda amb la il·lusió d’aprendre a entendre què diuen i, sense imaginar-nos-ho, vam tornar amb un trosset menys de la nostra ànima. Per tot allò que vaig viure i veure, per aquell país tant meravellós i per aquells 12 músics vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, “Sláinte!!”

How can I leave the town that brings me down
That has no jobs
Is blessed by god
And makes me cry

Dublin

And at sea with flowing hair
I’d think of dublin
Of grafton street and derby square
And those for whom I really care and you

In Dublin

Descobrint Guissona i el Castell de les Sitges a la Segarra

Tot és silenci en aquest matí fred de finals de primavera. Caminem embadalits gaudint de les portes antigues i dels balcons florits del carrer de Sant Magí camí de Santa Maria, imponent i serena enmig del poble. Es respira tranquil·litat i calma als carrerons estrets i sinuosos del centre del poble. La Gemma de Solà ens parla de Guissona i se la fa seva. Camina per la vella ciutat medieval amb la confiança de qui trepitja sòl familiar. Ens parla dels comerços i de les cases senyorials, d’històries antigues i modernes, del mercat romà, de les fonts de Guissona i de com es viu en un poble sovint conegut només per la cooperativa Bon Àrea i el seu baix índex d’aturats, però que mostra amb orgull el seu patrimoni envejable a aquells que s’aventurin a descobrir-lo.

Arcades de la plaça Major de Guissona
Arcades de la plaça Major de Guissona
Façana a la Plaça Major de Guissona
Façana a la Plaça Major de Guissona

Una dona surt de la pastisseria de la plaça Major amb un pastís embolicat a les mans, es creua amb un home vell que camina pausat sota l’arcada observant un grup de joves amb curiositat. Es saluden amb un “bon dia” i segueixen cadascú el seu camí. Una parella apareix pel carrer de la Font xerrant en veu baixa. Dos nens creuen la plaça amb bicicleta i desapareixen a tota velocitat. La terrassa del bar de la cantonada espera pacient l’arribada d’algú. Observo l’escena mentre busco la llum i l’angle per fotografiar el teatre de Cal Eril sense massa èxit, així que li dono l’esquena i m’uneixo al grup. “Alabado sea Dios / Por dignidad / Por cultura / Hablad Bien” diu la inscripció d’una de les façanes de la plaça. Meravellós exemple dels esforços de la Liga Contra el Mal Hablar per eradicar la blasfèmia i promoure el bon mot entre el poble baix. Esforços, no cal dir-ho, prou malaguanyats i respostos amb el deliciós enginy popular a través de la famosa frase “Parleu bé si us plau, que no costa una puta merda”. (clica aquí per a més info)

Inscripció a la Plaça Major de Guissona
Inscripció a la Plaça Major de Guissona

La Judith i el Ramon no pensen tornar a viure a Barcelona. Sense massa esforç enumeren alguns dels avantatges de viure a Guissona respecte a la gran ciutat. Els escolto amb l’atenció de qui sap que raó no els falta, lluny de voler convèncer a qui parla amb convicció mostrant un somriure de seguretat en les seves paraules. A més a més, penso, no fan pas mala cara. Ara, lluny de trànsit, fums i presses, serveixen un menjar excel·lent al Celler de Guissona, un bonic racó on un s’hi troba còmode només entrar. El menjar és digne de la millor de les sobretaules, ben amanida amb una bona conversa i un tast de cervesa artesana Segarreta.

Ressonen els passos de les tropes romanes caminant per la Cardo Maximus de la ciutat romana de Iesso. Som en ple Imperi Romà, època en la que els romans dominen tot el Mediterrani. Al nord est de la Hispania Tarraconensis, Iesso s’erigeix com una de les ciutats més importants de la regió, protegida per una sòlida muralla i d’una extensió gairebé el doble que la Barcino de l’època. A les termes, els generals discuteixen d’estratègies bèl·liques i tanquen acords de comerç entre piscina d’aigua calenta i d’aigua freda. Als edificis dels voltants s’acumulen els cereals i les àmfores plenes de vi. A les fonts de la ciutat s’hi reuneixen els ciutadans per recollir l’aigua dels rius Sió i Llobregós.

Restes romanes de Iesso a Guissona
Restes romanes de Iesso a Guissona

Avui en dia, al jaciment arqueològic de Iesso s’hi poden visitar les restes arqueològiques i el Museu de Guissona on queda explicada la història i funcionament de la ciutat durant l’època romana. En Josep Ros ens guia pel jaciment i ens mostra carrers i cases, les termes i restes de la muralla i dels carrers de Iesso, mentre ens explica com es vivia en aquesta ciutat romana, una bona part de les restes de la qual romanen encara impassibles sota els fonaments de l’actual Guissona, esperant per ser excavades algun dia.

Termes a les restes romanes de Iesso a Guissona
Termes a les restes romanes de Iesso a Guissona

Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges, com fessin les tropes cristianes d’Arnau Mir de Tost en plena Reconquesta durant l’Alta Edat Mitjana. Observem en silenci l’escena, mentre en Jaume Moya (Camins de Sikarra) ens parla d’èpoques de reis i castells, de guerres amb cavalls i fletxes, de fortaleses militars i residències aristocràtiques. Són paraules dites amb passió i energia, per algú que durant 35 anys va viure a l’Eixample de Barcelona i que va trobar a la Segarra, pel que sembla, el seu lloc.

Castell de les Sitges (Segarra)
Castell de les Sitges (Segarra)

El castell és fabulós i està en molt bon estat. Gaudim dels seus racons amb tranquil·litat, recorrem sales i dormitoris, menjadors, la bodega i el pati, escoltem històries de fantasmes i de batalles passades, de senyors feudals, vassalls i lluites territorials. Un surt d’una experiència així amb ganes de visitar tots els castells de la comarca, fascinat per la passió amb la qual en Jaume ens en parla, sorprès pel patrimoni d’un territori orgullós de ser-hi.

A vegades surts de casa i al girar la cantonada el que veus és completament diferent al que recordaves o havies imaginat que hi hauria. No va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, però mai havia gaudit la visita amb tanta intensitat. No, no va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, i de ben segur que no serà la última.

Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges
Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges

p.d. Moltes gràcies a la gent de bcnTB per la fantàstica experiència a Guissona. Va ser el meu primer blogtrip i va ser un plaer compartir-lo amb gent tant apassionada pels viatges. Ja que hi som, una mica de publicitat dels blogs dels meus companys de viatge:

· VerdenVoyage

· Meridiano180

· Un Mundo de Experiencias

· Escapada Rural

· Pepe Pont

· The Backpack Traveller

Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

26 d’abril de 1994, 6 de la tarda, Sarajevo. Krljes Nijaz torna a casa després de l’oració a la mesquita Gazi Husrev-beg, al barri de Bascarsija, just al centre de la ciutat. Sap que a cada cantonada es jugarà la vida, però ja n’està acostumat, ja fa més de dos anys que els carrers s’inunden de crits i plors quan la bala d’un franctirador serbi impacta al cap d’algú que corre pels carrers. És un dia molt mogut, els crits de Pazita Snajper! (Compte, franctiradors!) ressonen a cada cantonada, on s’acumula la gent per agafar aire i sortir corrents fins a la següent, amb l’esperança que aquella no sigui la última carrera de la seva vida, que els franctiradors serbis mirin cap a un altre lloc o, simplement, estiguin cansats de disparar.

Marques de bala de la Guerra dels Balcans a la façana d'una vivenda a Sarajevo, avui en dia encara visibles
Marques de bala de la Guerra dels Balcans a la façana d’una vivenda a Sarajevo, avui en dia encara visibles 20 anys més tard

Les cantonades s’han convertit en oasi de supervivència on, ben apretada l’espatlla contra la paret, en Krljes carrega forces i valor per seguir el camí. La ciutat és gris, trista, silenciosa, sense ànima. Una dona creua una mirada de petita satisfacció al arribar esgotada a la cantonada, se sap salvada però insegura, poder demà no tindrà tanta sort. En Krljes creua el pont del riu en direcció sud, alça la vista i contempla les muntanyes. “Allà dalt estan els tancs” pensa. Encara corrents fa  els últims metres fins al portal de casa seva, un temps enrere un esplèndid edifici al barri d’Skenderija, avui un espantós bloc gris mig destruït per l’impacte de foc d’un dels tancs de les muntanyes. Un dia més ha sobreviscut.

El tramvia és el mitjà de transport més usat pels habitants de Sarajevo
El tramvia és el mitjà de transport més usat pels habitants de Sarajevo

Sarajevo va estar setjada per l’exèrcit Srpska de Ratko Mladic durant 1395 dies. Durant aquest temps la població de la ciutat es va reduir més d’un 30% i milers d’edificis van ser destruïts en un dels setges més llargs de la història d’Europa. I tot això va començar aquí mateix, a tocar de Croàcia, davant la mirada de la ONU i de la resta de països, durant aquell meravellós any olímpic de 1992. La última gran guerra en territori europeu, una més en un zona massa destinada al patiment i el dolor. La guerra de Bòsnia s’inicia el 6 d’abril de 1992 per diversos factors religiosos, polítics i socials després de la independència d’Eslovènia i Croàcia de l’antiga Iugoslàvia, i finalitza amb els acords de pau de Dayton el 14 de desembre de 1995. Més de tres anys de guerra, una terrible guerra que va separar famílies senceres i va provocar prop de 100.000 víctimes mortals i gairebé 2 milions de desplaçats.

Sarajevo de nit
Sarajevo de nit

Sarajevo és una ciutat meravellosa, on mesquites precioses comparteixen espai amb esglésies catòliques i sinagogues a la vora del riu, on els cafès i els carrers peatonals procuren fer oblidar el que fa menys de 20 anys eren ruletes russes a gran escala. La gent no entén el que els dius, però somriuen i passen a l’acció dels gestos per explicar-se. Una dona gran camina pel carrer mentre fotografio uns contenidors de brossa molt vells, s’atura i em mira extranyada. Em pregunta si som italians i riu cridant “Rafa Nadal, Rafa Nadal!” quan li dic d’on venim. Té una cara de profunda tristesa, però quan riu sembla que l’alegria li surti de molt endins i que porti molt de temps esperant la oportunitat d’aparèixer. Tot i això, li canvia la cara de cop quan se m’escapa un “Djokovic!”. Em mira, es gira i segueix pel seu camí. Pel que sembla, hi ha temes que és millor no tractar-los de moment.

Riu Miljacka
Riu Miljacka

Tot i això, no és una ciutat molt bonica. Segueix sent una ciutat gris, plena d’edificis amb cicatrius a les façanes. Alguns edificis, inclús ara, mantenen forats de bala a les finestres. La majoria de les cases noves no s’acaben, desafien el fred i el vent amb l’esquelet i 4 parets. Una senyora surt al balcó de casa seva. És un balcó petit, al primer pis d’una casa petita sense acabar. El balcó només té el terra de maó, no té baranes, no té finestres, només té algunes plantes a les cantonades que són l’únic color que desafia el vermells dels maons i el gris del morter. La senyora rega les plantes i se’n torna cap a dins. A la ciutat es respira un ambient positiu, com si la pau hagués estat una onada d’aire fresc que els habitants volen aprofitar per avançar i oblidar aquella guerra tan cruel amb els veïns. Uns dies abans de trepitjar Sarajevo van detenir Ratko Mladic, comandant de l’exèrcit Srpska, per genocidi i crims contra la humanitat, després de gairebé 20 anys fugit. Les detencions d’aquests personatges em deixen un sabor molt agredolç, penso que poder actuant abans no només evitaríem aquest teatre, sinó que s’evitarien milers de víctimes innocents. Al cap i a la fi, quina culpa tenia en Krljes Nijaz i els demés habitants de Sarajevo, si simplement volien tornar a casa després de la feina?

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el túnel de la vida

· La guerra dels Balcans 20 anys després

Sèrbia i la Unió Europea

A finals de juliol de 2011, tropes de la OTAN es van desplaçar als passos fronterers de Brnjak i Jerinje, entre Sèrbia i Kosovo, com a conseqüència de les tensions provocades pels intercanvis comercials i per les pròpies relacions “delicades” entre ambdós països. Tot i que Kosovo es va independitzar de Sèrbia a principis de 2008 mitjançant una declaració unilateral d’independència, no és fins a  principis del 2010 que el Tribunal Internacional de Justícia dóna per bona la declaració però cedeix a cada estat la possibilitat d’acceptar o no Kosovo com a nou país. Només una vuitantena de països l’han acceptat fins ara. Altres, com Sèrbia, Espanya o Rússia, evidentment no. Deia Churchill que hi ha països que generen molta més història de la que poden absorbir, i crec que els països dels Balcans en són un clar exemple (per a més referències llegir Sarajevo i la Guerra dels Balcans (1): el setge de Sarajevo i Sarajevo i la Guerra dels Balcans (2): el túnel de la vida).

A principis d’agost de 2011 vaig rebre un mail de l’Ambaixada Espanyola a Belgrado en el que desaconsellava que entréssim a Kosovo degut a la intervenció militar de la OTAN. Deia el mail que “Un sello kosovar en su pasaporte puede hacer imposible su transito hacia Serbia. Como sabe, Serbia considera Kosovo parte de su territorio y no reconoce su independencia (tampoco España reconoce esa independencia) y no acepta por tanto sellos o autoridades aduaneras kosovares. Le reitero que, en las presentes circunstancias, no es aconsejable transitar por la línea de demarcación entre Kosovo y Serbia“. D’això fa poc més de 5 mesos. Avui llegim que Sèrbia ha complert els últims requisits per a formar part de la Unió Europea: entregar els últims fugitius de la guerra i gestionar de forma més pacífica les fronteres amb Kosovo. Per tant,  a la propera trobada de Caps d’Estat del mes de març entrarà a la Unió com a membre de ple dret.

El poc que un pot palpar d’un país quan el trepitja massa pocs dies pot ser del tot enganyós, així que el que pugui pensar no serà si no el futur qui dictaminarà si és cert o no. Sèrbia és un país a dues velocitats, amb una capital dinàmica i en ple moviment, on es parlen idiomes i s’hi respira cultura, fa l’efecte de convertir-se en una gran capital europea en els propers anys. El barri de Novi Belgrad mostra al món la nova arquitectura sèrbia mentre l’antic tramvia travessa el riu entre els sorolls metàl·lics d’unes vies amb moltes vides. La resta és un altre món, pobles petits i tancats, mirades de desconfiança al desconegut que passeja pel carrer, una fràgil tranquil·litat a flor de pell que constantment ha de recordar un passat bèl·lic amb tots i cadascun dels països del voltant. Fa pocs anys Iugoslàvia iniciava el seu procés de desmantellament de la manera menys pacífica possible. Des d’aleshores, guerres, morts, patiment, odi i rancor. Tot just fa 5 mesos els tancs posaven ordre a les fronteres, passat demà ja estarem tots junts a Europa. Qui es cregui que la pau eterna ha arribat als Balcans s’equivoca, els inflamables sempre estan a punt per a explotar.