Arxiu de la categoria: reflexions

Històries de Londres

Plou i fa fred a Londres. Un home toca Imagine amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street. Ningú sembla escoltar-lo ni tan sols adonar-se que existeix. Potser tocar Imagine a Londres estigui ja massa vist tot i que a mi em sona com si Serrat toqués Mediterráneo només per a mi.

Al vestíbul de l’estació de Victoria centenars de persones es creuen en totes direccions seguint el seu propi camí en l’anonimat de la ciutat. Un noi i una noia que no es veuen des de fa molt de temps es troben de sobte, cara a cara, per sorpresa, i sense dir-se res s’enreden en una forta i llarga abraçada. I allà queden, quiets, enmig del vestíbul de l’estació, envoltats de desenes de persones al seu voltant que caminen a tota velocitat mentre els miren àvids de viure alguna vegada una trobada similar.

Big Ben
Vista del Big Ben

Entre desenes de restaurants iraquians i siris trobo el típic pub britànic que buscava. Per no ser menys demano fish & chips acompanyat d’una (crec que al final han estat dos o tres) pintes de cervesa. Durant el sopar veig les notícies de la CNN. Després de parlar durant 10 minuts de la crisi de l’èbola i donar la sensació que aquí no quedarà ningú de peu, el presentador explica que a Espanya hi ha hagut una manifestació i una recollida massiva de signatures per salvar al gos d’una afectada. Acaba la notícia amb un mig somriure i un irònic: “Sorprenent”.

Un home toca una bateria improvisada amb cubells de plàstic i uns vells plats a terra. Sona impressionant. Un grup de nois ballen davant seu, com si haguessin elevat el seu cos a una altra dimensió i no existís res més que aquella música que els impulsa irremeiablement a ballar. I com ballen!! Paro una estona a envejar-los des d’una cantonada, però tinc fred i marxo a l’hotel.

Al matí m’espera el clàssic i poc saludable English breakfast acompanyat d’un enorme cafè amb llet molt calent. Fa molt bon dia. Per la finestra veig Hyde Park d’un color verd intens com mai abans l’havia vist. Em quedaria alguns dies més a aquesta ciutat.

……

En realitat estic parat a les escales d’una estació de metro. Fa una hora que deambulo entre túnels i estacions subterrànies, però des de fa una estona estic quiet en mig de l’escala. Els combois arriben i marxen (quina freqüència!), però aquí ni avancem ni retrocedim. Fa més d’una hora i mitja que hauria de ser a l’hotel, però aquí segueixo collat entre dos italians que parlen de futbol i un senyor anglès bastant nerviós. Fa molta calor. De fons sona la cançó de Titanic tocada amb un vell violí molt desafinat (fins i tot jo me n’he adonat). No és Imagine tocat amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street, però a mi em serveix.  Ara que ho penso, no estic segur si tot el que he viscut avui ha estat real o ho acabo de somiar.

 

Fins aviat, iaia

Antic cine Rex, Gran Via 463, Barcelona. 22 de setembre de 2014.

Avui la porta tapiada de l’antic cine està més trista que mai. Fa anys que no vius a la teva Barcelona, però per mi mai vas marxar del tot. Per tot arreu on vaig veig els escenaris de les teves aventures que tantes vegades em vas explicar, fragments protagonistes de la història explicats d’aquella manera tant teva i que tant trobo a faltar de sobte. De tots ells he volgut venir a escriure’t aquí, davant el vell cine Rex a la Gran Via, antic casal on venies a ballar i on vas conèixer l’avi, allà on tot va començar.

T’estimo tant que no imagino la vida sense escoltar mai més les teves històries mil-i-una vegada repetides, ni les teves cançons o poemes a l’altra banda del telèfon, la teva rialla infantil, els teus consells d’àvia patidora. T’imagino sovint asseguda a la teva cadira amb algun gat damunt les cames, renyant a la Mercè o donant-li una ullada tendra a les fotos de l’habitació abans d’anar a dormir. Et trobaré tant a faltar…

Osti iaia, ha estat tant fàcil estimar-te!! La senzillesa feta grandesa, la humilitat per bandera, deixant un record imborrable a qui va tenir la sort de tractar-te. La teva consogra et va definir com “una de les millors persones que coneixeràs a la teva vida” i això, dit per una consogra, parla molt bé de tu i d’ella. Tant de bo fos la meitat de fort i de bona persona del que tu has estat, tant de bo visqui tant bé fins l’últim dia, i acabi així, consumint-me sense patir, envoltat de qui més estimo. Com desitjo tirar enrere i demanar-te que m’expliquis, una última vegada, la història dels balls al casal, del general Persiana o de la proclamació de la República. Va iaia, una última vegada…

El dia que vas cumplir 100 anys
El dia que vas cumplir 100 anys

Ja estàs de nou amb el teu marit, aquell home que mai vaig conèixer però del que vas estar enamorada tota la vida, i amb el teu fill, del que ens hem passat hores parlant des de que va marxar fa uns anys. Ja estàs amb ells. Espera’m allà on siguis si us plau. No cal que posis a bullir la pasta encara, ni que treguis de la nevera els iogurts de vidre, deixem que el pas del temps ens uneixi de nou quan toqui, sense pressa, gaudint cada dia de la senzillesa de les coses, com sempre vas fer.

Les mans arrugades de centenària, la palleringa del colze que tant m’agradava agafar, les rialles sinceres i tendres, les històries repetides, l’amor incondicional pel teu fill, una abraçada de tant en tant, els diners d’amagatotis, la guerra i la gana, Tremp, el teu viatge a París, l’olivera de casa que sempre em farà pensar en tu, les teves filles que tant estimaves, el venir-me a buscar a l’escola, un poema de vés a saber quan, la teva lletra divertida, les nostres converses, el mirar-te i somriure. Tu.

I és aquí, davant l’antic cine Rex, escenari del primer acte de la teva gran història, on vull acomiadar-me de tu iaia. T’estimo i ja et trobo a faltar, bon viatge i records. Fins aviat.

World Press Photo 2013

Un beetle blanc desafia orgullós els carrers foscos de la Barcelona hippie. Gairebé tot és silenci en aquesta freda matinada de febrer de 1973. Ella llueix les seves millors gales, un enlluernador vestit vermell i blanc per damunt dels genolls, pèl ros recollit amb clips florals, somriure entremaliat. Està preciosa. Ell vol passar per cada per a canviar-se la camisa verda i afaitar-se l’espesa barba. Els pantalons acampanats potser serveixin també per avui, pensa. La conversa és animada tot i les hores de viatge, “L’últim tango a París” s’intueix històrica per transgressora i sorprenent. Parlen de l’escena de la mantega, “això s’hauria de provar no?” pregunta ell. Ella el mira i somriu, “què guapo està el Marlon Brando!”, contesta. El franquisme segueix censurant el cinema eròtic i el viatge a Perpignan és una bona opció per aquells àvids de cinema sense fronteres.

40 anys després, una vegada superada la censura franquista i deixats enrere a José Luís López Vázquez i Alfredo Landa, entre altres, perseguint sueques, peregrinem de nou a Perpignan cada setembre per a delectar-nos amb el “Visa Pour l’Image”, un meravellós festival de fotoperiodisme.

World Press Photo 2013
World Press Photo 2013

La cosa va de desgràcies disfressades de realitat, d’això no hi ha cap dubte. Conflictes al Congo, carrers destruïts a Aleppo, nens víctimes de l’esclavitud a Haití, violència als carrers d’Istanbul, dones maltractades a tot arreu. Dolor, guerra, mort. És el món que està fet un desastre o és que el fotoperiodisme es fixa només en algunes realitats, a vegades pecant de forma discreta de cert morbo?

Perpignan es vesteix de llarg aquests dies, exposicions a llocs històrics oberts per a l’ocasió, descobriments sorprenents a espais inesperats, una manera diferent i original de visitar la ciutat. A l’interior, art en majúscules. I gratis, per qui vulgui prendre nota. És migdia. Hores de peu veient imatges cansen les cames i l’esperit, però no tanquen l’estomac. Potser sigui un insensible, potser estigui insensibilitzat. Després d’anys de veure fotos de guerra i destrucció, un mira de buscar detalls diferencials que despertin alguna cosa a l’interior, una lleu flamarada de vida i sensibilitat que duri més que el temps de visita, alguna cosa que mesos després segueixi apareixent a la memòria i influeixi en la seva manera de fer. I és que un cop admès el desastre en el qual vivim tot és més dolç i fàcil de digerir, i això és perillós. La necessitat d’anar cada vegada més enllà no acostuma a acabar bé.

World Press Photo 2013
World Press Photo 2013

El Visa Pour l’Image és un estrafalari resum del que ha succeït al món, un recordatori que l’actualitat canvia però que els problemes es queden, una selecció de fotografies impactants que acompanyen històries de tot arreu. Per als fotoperiodistes, una cita ineludible, per als que gaudim de la fotografia, un lloc on buscar aquella mirada, aquell contrast, aquella espurna de vida al paper immòvil, aquella fotografia que romandrà gravada a la nostra memòria. Per als somiadors, aquell festival al que ens agradaria penjar les nostres fotos, aquella sala amb les teves obres, on poder descriure el que vas veure, on poder transmetre les teves sensacions, on intentar canviar alguna cosa a la ment de tots aquells i aquelles que s’apropin. O potser millor que no, millor gaudir cada setembre del festival sense la desesperació del fotògraf que observa el món avançar sense masses canvis. Ho confessava Don McCullin, trist i fart de la situació després d’anys d’esforços i compromís, “al cap i a la fi, considero que els meus treballs no hauran servit per res”.

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més

Artista en convertir les coses quotidianes en preciosa poesia, iaia de mans arrugades i cor fort, somriure infantil i caminar segur. La iaia dels macarrons i dels iogurts de vidre, la de les històries repetitives i aventures de la guerra, la que somiava en arribar viva a les Olimpíades de Barcelona, avui fa 100 anys.

De petit em deia: “Agafa’m del bracet, que la iaia està molt velleta i li costa caminar”, inclús em va fer guardar un bastó “per quan la iaia no pugui caminar sola”. Avui, més de 20 anys més tard, el bastó acumula pols al fons de l’armari, mentre nosaltres gaudim, amb certa sorpresa i admiració, com la iaia envelleix cada dia més riallera, més penques i més desenfrenada.

Iaia 100 anys

Parlar amb ella és escoltar històries en blanc i negre, històries de repúbliques, de guerra i de fam, però també d’esperança, de lluita i de superació. És riure escoltant com canta els Segadors i l’himne del Barça, o sorprendre’t mentre recita algun poema d’infància. És reviure les històries de Macià i del general Batet, o tornar als balls d’abans de la guerra on va conèixer el meu avi. Tant bon punt t’explica com vivia de petita al Poble Sec com que ara, que està velleta, li fa mandra planxar.

Iaia, t’estimo i t’admiro com a poques persones he estimat i admirat. Em fa feliç veure’t riure amb la teva filla, amb els teus néts i besnéts. Em sap greu tenir-te lluny, però quan tinc ganes de parlar amb tu sé que només he de trucar. Seuràs a la cadira davant del telèfon, i m’explicaràs coses de quan eres petita, de la guerra, del “General persiana” o dels meus pares. Ploraràs un moment recordant el teu fill i em preguntaràs perquè ell i no tu, però de seguida canviaré de tema i parlarem de l’avi i del teu germà, de Barcelona, de quan vas anar a París i del Poble Sec. Després de tot això, és possible que tornem a començar.

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més.

Reflexions d’un tiet esperant el seu nebot

Habitació 707, Sant Joan de Déu, Barcelona

Una infermera m’obre la porta de l’habitació i em comenta que esperi dins, que això pot trigar una mica i que millor que em posi còmode. Són les 2 de la tarda d’un dia que havia de ser qualsevol però que acabarà sent inoblidable, si més no pels que fa tants mesos t’esperem. Miro per la finestra i tafanejo per l’habitació, els hospitals em porten mals records i evito trepitjar-los tot el que puc, però avui aquesta habitació em transmet alegria i bones vibracions. Escolto el plor llunyà d’algun nen pel passadís i no puc deixar de pensar en què estarà passant allà baix, si hauràs sortit ja o no, si la Laura està bé, si el Pablo està amb ella. Fins ahir eres una imatge més o menys borrosa a una pantalla, el registre nerviós del teu cor sobre un paper, una alegria continguda, una panxa que creixia i creixia, una esperança, una emoció.

Mario
Mario

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Tinc ganes d’explicar-te qui eren els teus avis i com ets qui ets gràcies, en part, a ells. Tinc ganes d’ensenyar-te fotos i explicar-te com de forta era la teva àvia i com de genial va ser el teu avi, com els dos ens van donar lliçons de lluita i esperança en els moments més durs, com van lluitar perquè tu, algun dia, poguessis estar aquí. Algun dia et veuré cordant els cordons de la sabata i pensaré en la teva àvia i com renyava a la meva iaia quan ens els cordava ella, perquè volia que ho féssim sols. Algun dia et reculliré a la sortida de l’escola i pensaré en aquelles tardes, poques, en les que el teu avi ens venia a buscar per sorpresa i sortíem corrents a abraçar-lo. També et parlaré dels teus pares i de los orgullós que has d’estar d’ells, de com han lluitat per tirar endavant en situacions duríssimes i de lo feliços que són des de que saben que hi ets. Però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa.

Mario
Mario

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Potser algun dia, quan llegeixis aquest escrit, jo sigui el tiet extrany que apareix de tant en tant i amb el que no tens gaire a parlar. O potser sigui aquell tiet amb el que et sents més proper i confident, el que et fa somriure i al que tens ganes de veure. Potser trobarem un espai comú, on tots dos ens sentim a gust i compartim temes i converses, o potser no, i què més dóna?

Si, tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te, però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa. De moment tu encarrega’t de sortir bé i no emprenyar massa a la Laura, que jo t’espero a l’habitació 707 nerviós i il·lusionat, escrivint a un paper tot guixat i amb moltíssimes ganes de veure’t, per fi, en persona. Benvingut Mario!

21 de novembre de 2012, 14:20, habitació 707 de Sant Joan de Déu

p.d. una estona més tard m’avisen que ja has sortit, que tot ha anat molt bé i que tu i la Laura esteu bé. Algú ha dit un “per fi ja s’ha acabat!”, jo el que crec és que, precisament ara, és quan tot comença. Una abraçada del teu tiet Amadeu!

Mario
Mario

23 de setembre de 2001

Algú una vegada em va dir: “La teva mare t’estima tant i tant que et pariria cada dia si pogués”. D’això ja fa molts anys i des d’aleshores les coses han canviat molt. Ara ja fa deu anys d’aquell 23 de setembre de 2001 en el que els teus ulls van brillar per darrera vegada i amb les meves pròpies mans te’ls vaig tancar, des d’aquell instant en el que vaig sortir corrents de l’habitació per buscar el papa i dir-li la notícia, amb el cor apunt d’explotar de nervis i la sensació de que allò no podia estar passant. Deu anys és molt de temps per algunes coses però no per oblidar-te, ni per evitar que cada dia hagis aparegut al meu cap. I estic segur que així serà fins al final.

Des d’aleshores poques coses, mai suficients com per tenir el convenciment de que estàs orgullosa de mi. T’imagino asseguda a un banc agafada de la mà del papa, somrient veient com la Laura i jo anem fent de la millor manera possible, sabent que el poc temps que vas estar amb nosaltres vas fer les coses molt bé. Amb 19 anys ja en vaig tenir suficient per saber que eres les millor de totes les mares possibles, perquè passen els anys i tot allò que em vas ensenyar volent o sense voler segueix present i em segueix ajudant dia a dia.

Siguis on siguis espero que el que vegis no et desagradi del tot, si més no procuro fer les coses el millor que sé. Canviaria tot el que tinc per una abraçada teva, ja ho saps, si no pot ser ara doncs no et moguis de lloc que algun dia jo també hi aniré. Mentrestant em conformo en tenir-te al meu cap i donar-te vida amb els meus records, casi sempre els mateixos, massa pocs pel meu gust, però que et mantenen viva com sempre, alegre com sempre, lluitadora com sempre. Que en vinguin deu més, que per molts anys que passin tu sempre hi seràs.

IV Concurs de Fotografia Social i Solidària Kassumay

Pujada de l’IVA, parlamentàries sense vergonya que criden “que se jodan” quan el govern baixa la prestació als aturats, pujada descontrolada de la ja massa familiar prima de risc, borses a la baixa, rescats, retallades en drets socials, crisi i més crisi. Les notícies al mes de juliol són terribles, la ràdio llença ganivets que es claven a l’estómac a cada notícia, com si tot al món fos a pitjor i el futur no volgués existir. Quan sonen els esports apago l’aparell, ja en tindré sobredosi en els propers mesos. Com gairebé sempre faig tard, així que surto disparat cap a la moto deixant enrere primes de risc i fons patriòtics, incendis i corrupció.

Una estona més tard una reunió, una pluja d’idees, una cervesa i cap a casa per seguir la feina. Organitzar un concurs de fotos no és tant senzill com podria semblar, però per sort fora de grans desastres econòmics, (gairebé totes) les persones segueixen sent igual que abans, amables, solidàries, sensibles. Piquem moltes portes i totes s’obren, gent amb somriures i idees, amb ganes de donar un cop de mà i participar. Per sort, a cada mala notícia que he escoltat, he conegut una persona nova que m’ha ajudat, a cada pujada de la prima de risc una nova idea. Contra l’economia, les persones. I el resultat de tot plegat és un concurs humil però il·lusionant, amb ganes de ser un èxit i implicar a tothom que vulgui participar. Ara ho veig clar, res fa més feliç que organitzar alguna cosa i tenir resposta. Ja està llesta la web del concurs, ha costat molt d’acabar, però fa prou goig! (autor de la foto: Ismael Fernández)

http://concursokassumay.photosforfreedom.es/

Moltes gràcies a la gent de la Fundació Kassumay i a la Carme en particular, als companys de PhotosForFreedom, al Víctor per la web, a tots i totes els que ens han ajudat i a tots i totes els que participaran!

Esforços que tenen premi. Premis Arquímedes 2004.

Novembre de 2004. Oviedo. Final dels Premis Arquímedes d’Investigació. Dos xavals intenten convèncer el jurat de que el seu treball sobre expansions als túnels de l’AVE és més important que els estudis sobre el SIDA, el disseny de nous medicaments o d’altres que es presenten als premis. La meva àvia i la meva tieta Maribel campen per la sala com si fos casa seva. Han vingut des de Santander per veure’m i donar-me ànims…poc s’imaginen que seran elles les que sortiran el dia següents als diaris!

La jugada no va sortir del tot malament, tot s’ha de dir. Eren temps de treballar molt sense esperar res a canvi, de “sacrificar” un estiu per passar hores estudiant un fenomen extrany que encara ara, 8 anys més tard i uns quants doctorats i tesines enrere, encara no està resolt del tot. Eren temps de gran energia i poc cansament, de gran estima pel que estava fent i de grans projectes per endavant, eren temps de mirades d’orgull i de poques preocupacions, més que estudiar i passar-m’ho bé.

Fa uns dies vaig recuperar l’entrevista que ens van fer a la revista de la UPC quan vam tornar:

Com comença aquesta aventura?

Tots: Va començar a dalt de l’avió direcció Oviedo. Dos de nosaltres ja ens coneixíem i veure’ns va ser un indici que a partir d’aquell moment tot aniria a millor.

I l’aventura dels projectes?

Amadeu: El Dani i jo vam fer un treball conjuntament. El nostre té un vessant molt més social. Va començar sent un treball voluntari de classe. Intentàvem donar una solució als inflaments produïts als túnels que s’havien fet a Tarragona pel pas de l’AVE. Fins ara, s’havien estudiat però sense tenir en compte la geologia del terreny.

I vau trobar la resposta?

Dani: Si, es va fer un model de degradació del terreny i sembla que funciona bé. Vam resumir-ho tot en el treball “Consideraciones mineralógicas asociadas a la expansión de argilitas sulfatadas”, i cap a Oviedo. Vam aconseguir el segon premi. Tot un èxit.

Us ho esperàveu?

Amadeu: No. Rebre la carta on se’ns deia que havíem estat seleccionats ja va ser una alegria. Ens havíem passat tot l’estiu treballant en això, sense treballar en res més per guanyar diners.

Dani: Bé, vam estar apuntats a una ETT i, de tant en tant, ens trucaven per fer feinetes. La primera, la més dura. Vam haver de pujar uns vidres fins a un setè pis, per unes escales molt estretes i sense ventoses, a mà, i tot per 20 euros!

Què ha representat guanyar aquest premi?

Dani i Amadeu: Primer de tot, ha sigut una gran alegria per a les nostres famílies que, finalment han estès què és el que havíem estat fent durant tot l’estiu. Per a nosaltres ha suposat una gran satisfacció personal després d’una feina de molts mesos, i a més els diners a mai van malament.

A partir d’ara, Dani Tarragó i Amadeu Deu pensen, primer de tot, a fer el seu projecte final de carrera, on cadascun d’ells tractarà una de les parts del treball guanyador. Amb visió de futur, a l’Amadeu li agradaria poder combinar el treball en una empresa amb la investigació a la universitat. En canvi, el Dani no vol res de tot això: “Jo sóc home de muntanya, a mi m’agradaria passar-me el temps a l’aire lliure fent treballs de camp”, explica.”

Anys més tard i mirant enrere, les coses tampoc han anat com esperàvem, però tampoc ens podem queixar!!

“Envelliran llibres i molt més
hauràs envellit tu quan, mig escèptic,
mig resigant, recullis el farcell
d’enganys i desenganys i, altiu, contemplis
la immensitat amb la mirada neta
de turpituds i angoixes, tal vegada
estrafent sense ganes aquell gest
de revolta que ben pocs han comprès
però t’ha acompanyat tota la vida.”

                                                 Miquel Martí i Pol

Cassolada contra les mentides, els casinos, l’especulació i l’explotació laboral

Clac clac clac…el so metàl·lic de la cassola em retomba al cervell després de 40 minuts de “melodia”. Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets contra un projecte de nom diabòlic i objectiu aterrador. La gran majoria no ens coneixem, però ens uneixen símbols com la carxofa i ideals com la defensa del territori. Clac clac clac…una dona aixeca una carxofa en direcció a la seu de CiU i crida que el que volem són pagesos i no casinos. Imagino la cara de l’ajudant del Mr.Marshall traient el cap per la finestra, veient uns quants protestant amb cassoles i xiulets, i una dona histèrica amenaçant-lo amb una carxofa. Imagino el seu somriure i les mirades d’aprovació entre els seus colegues. Ells, que venen de la ciutat del joc, de la màfia i de la prostitució. Ells, que venen aquí venent fum i ens volen fer creure que sense ells no som res, que sense ells no ens en sortirem. No els culpo, cal reconèixer la bona feina que han fet, han aconseguit que les dues grans ciutats del país vagin baixant poc a poc els seus pantalons, ara una mica tu, ara una mica jo, fins arribar a suplicar ser les escollides, passant per sobre de lleis ja aprovades, de planificacions territorials o d’una cosa encara pitjor, crec, que és mentir a la població i no informar a ningú dels seus plans.

Aquí ens trobem, picant des de fa estona davant de desenes de mossos d’esquadra amb la cara tapada, atents, gairebé diria que preparats. No venim a lluitar amb ningú, no venim a fer res malbé. Venim a mostrar el nostre rebuig a un projecte que ens destrueix una part del nostre territori, un projecte que xoca frontalment amb la nostra idea de país, de societat, un projecte que representa tot allò que volem lluny de casa nostra: ruletes i escurabutxaques, prostitució i drogues, explotació laboral i destrucció del territori. I ho fem davant la seu de CiU perquè volem denunciar no només el projecte, sinó també les formes, l’obscurantisme a la població, les mentides i promeses falses, la trampa d’utilitzar la crisi com a justificació de qualsevol projecte. No, així no.

Clac clac clac…50 minuts i una cullera de pal trencada, massa temps per reflexionar de tot plegat. Passen els anys i, mentre poc a poc anem deduint la complexitat de la societat actual, els milers de mecanismes, clàusules i normes absurdes que existeixen, les regulacions poc ètiques i la poca humanitat de les institucions, seguim protestant amb culleres de pal i paelles, amb xiulets i carraques. Vol dir això que protestar així ja és efectiu? Tinc molts dubtes. Vol dir que no hem evolucionat a la mateixa velocitat que l’economia i els mercats? Em sembla més raonable. Vol dir que hem de deixar de protestar? En absolut. Protestarem tantes vegades com calgui, no ens podem permetre que se’n surtin amb la seva.

Aquí ens trobem, centenars de persones en plena onada de calor lluitant amb armes tant poderoses com paelles, coberts o xiulets. Semblem pocs però no ho som. I cada vegada som més. No sou benvinguts.

Quan 500 metres semblen separar dos mons diferents. Reflexions d’una tarda de contrastos

6 de la tarda, Port de Barcelona. Surto d’una reunió de feina, gent amb americana i corbata que parla de centenars de milers d’euros sense pestanyejar. Oficines netes i aire condicionat, secretàries per tot arreu i màquina de cafè amb totes les opcions i combinacions imaginables. Surto content, aquí al Port treballen de forma exquisida, des del primer dia i tres anys més tard encara segueixo admirant el que fan i, sobretot, com ho fan.

De camí a la moto, gent elegant bevent cafè a les terrasses, mil i un idiomes de fons, agències de viatges, caixers i un gran hotel de luxe. La moto m’espera pacient, quins temps en els que venia en metro i trigava gairebé una hora en arribar! M’he aburgesat penso alguns dies, per alguna cosa estan els diners penso uns altres. 500 metres més enllà el Poble Sec, una altra Barcelona totalment diferent. Pujo pel carrer Roser fins amunt de tot, aparco la moto i entro a Bona Voluntat en Acció. Vinc a buscar el diploma del Concurs de Relats Breus de Voluntariat, per alguna rao que desconec l’han enviat aquí, però ja em va bé passar a saludar de tant en tant. L’assistenta social està reunida amb un matrimoni, així que m’espero a la saleta tot xerrant amb tres dones. Avui toca recollida de roba, ho sé perquè dos nens disfressats corren pel local perseguint-se l’un a l’altre, mentre les mares impacients els intenten agafar cada vegada que passen, sense èxit.

Les tres dones parlen de la seva vida. L’una explica que és del Marroc, ens mostra un braç ple de cicatrius mentre ens explica que de petita el seu pare la maltractava. Per això va fugir, ja fa uns quants anys. Ho diu amb llàgrimes als ulls, però sense perdre ni la dignitat ni la força en la mirada. La segona és d’Hondures. Amb 12 anys va marxar de casa quan la van violar, els seus pares la maltractaven i des d’aleshores no vol saber res més d’ells. Té tres fills. No troba feina ni té cap ajuda, així que acudeix a aquest centre a buscar menjar i, crec, a trobar-se amb gent amb problemes semblants. El seu marit viu a Estats Units amb els fills. Quan aquests eren petits el marit la pegava i, veient que un dia gairebé la mata a cops, va decidir fugir. M’explica que li fa pena que la vinguin a visitar els fills i no tenir ni per donar-los de sopar. Totes dues van deixar la teràpia de grup, “hi ha merdes que és millor no remoure” em diuen. No puc fer res més que respectar-ho. La tercera escolta en silenci i fa que no amb el cap.

Surto d’allà 10 minuts més tard, diploma en mà i amb l’estomac tancat. Penso en el gran contrast entre el port i aquesta altra realitat, sembla que en comptes de conduir 500 metres hagi retrocedit desenes d’anys!! Però estic content, què bé senta una dosi d’humilitat i realisme de tant en tant!  Què necessari que és, crec, valorar el que tens i qui ets, i què imbècil em sento pensant en quan em queixo de tot i de tothom! La vida i els problemes de la gent són més senzills del que ens volen fer pensar, els problemes del dia a dia són els problemes de les persones, els que cal solucionar primer. Em pregunto si aquest nus a l’estomac l’han tingut alguna vegada els que manen, i si és així si li han donat importància o l’han oblidat quan abans millor. Poder una bona dosi de realisme i humilitat de tant en tant no estaria de més.

El dia acaba fent la cerveseta allà on em trobo a gust amb qui em fa sentir bé. Poder avui ho valoro tot una mica més. Qui sap, poder sigui aquest el secret de tot plegat.