Arxiu de la categoria: reflexions

Eratòstenes i el foc religiós, Colon, la lluna i la biblioteca d’Alexandria

21 de juny de  l’any 240 a.C. 11:00 del matí. Alexandria. Tan sols falta una hora. Eratòstenes camina nerviós pels jardins de la biblioteca revisant que tot estigui preparat. Mira cap al cel. L’enorme sol li torna la mirada desafiant, no hi ha ni timidesa ni vergonya, ni cap intenció d’amagar-se darrere d’algun núvol despistat. Tot està al seu lloc. Revisa els càlculs, damunt una taula col·loca desenes de pergamins amb xifres massa diferents entre elles. És la feina de tot un any de centenars de persones, és la xifra clau en el seu càlcul.

Eratòstenes està molt nerviós. Ja fa un any que es prepara per aquest moment, des d’aquell dia en el que revisant manuscrits a la biblioteca va llegir sorprès un en el que s’explicava que a Siene, una ciutat uns 800 km al sud-est d’Alexandria (actual Assuan), durant el migdia del solstici d’estiu els raigs solars no produïen cap ombra als obeliscs. Si això era cert, va pensar excitat, es podria calcular fàcilment la circumferència de la terra! Explica la llegenda que Eratòstenes no va sortir despullat cantant “Eureka” tal i com va fer al seu amic Arquímedes pels carrers de Siracusa, sinó més aviat va meditar com podria resoldre el gran enigma de tot plegat: la distància entre Alexandria i Siene.

Alexandria era una important ciutat egípcia. Fundada l’any 331 a.C. per Alexandre Magne, en pocs anys va convertir-se en el centre cultural de l’imperi, així com en el port més important. La Gran Biblioteca albergava desenes dels millors científics i filòsofs grecs de la època, dedicats a escriure i transmetre els seus coneixements a milers d’estudiants que arribaven de tot arreu amb ànsies de saber. Era un paradís cultural, sense obligacions ni pressions econòmiques en els resultats. Eratòstenes era el bibliotecari, una persona de gran poder i admirat per tots. Aprofitant-se d’aquesta situació privilegiada, va ordenar a totes les caravanes que feien el trajecte entre Alexandria i Siene que contessin la distància entre les dues ciutats. D’aquesta manera, durant un any centenars d’esclaus van dedicar-se a acompanyar a les caravanes mentre contaven els passos que feien o les voltes que donaven les rodes dels carros.

12:00 del migdia. Al pati de la biblioteca tothom mira sorprès a Eratòstenes. Tombat a terra, persegueix amb atenció l’ombra produïda pel sol, mesurant contínuament. Uns minuts després, s’aixeca satisfet i corre neguitós cap al seu despatx per a fer els càlculs. Segles més tard encara admirem els resultats d’aquell càlcul, la precisió dels resultats i l’enginy per dur-los a terme. Eratòstenes, després de centenars de caravanes i de milers d’esclaus calculant passos, va suposar que la distància entre Siene i Alexandria era de 787,5 km (la real és de 729km), i que la circumferència de la terra feia 39375 km. Els darrers càlculs indiquen que l’error que es va cometre fa més de dos mil anys, sense tecnologia simplement mesurant l’angle que feia el sol, va ser menor a l’1%, ja que el valor real és de 39942 km. Em trec el bombí.

Eratòstenes va ser un dels grans científics i pensadors de l’antiguitat. Va destacar també en matemàtiques, astronomia, poesia i geografia, sent un dels primers en dibuixar un mapa de tot el món conegut fins aleshores. Tot i ser considerat per molts el “segon Platon” i esdevenir una de les personalitats més influents de l’època, admirat per contemporanis seus com el mateix Arquímedes, poca informació dels seus estudis ha arribat als nostres dies. I per què? Eratòstenes va ser bibliotecari del major temple del saber de l’antiguitat, la biblioteca d’Alexandria, que va ser destruïda pel foc anys més tard. No està clar el motiu, alguns diuen que a Juli Cèsar se li va anar la mà amb el foc durant la guerra civil egípcia en la que lluitava al bàndol de Cleòpatra, tot i que la gran majoria considera que va ser cremada per motius religiosos. Quan el cristianisme es va imposar com la religió oficial a l’Imperi Romà, l’emperador Teodosi va ordenar la destrucció de tots els temples no cristians i l’assassinat de tots els savis pagans. L’estupidesa humana arriba a límits insospitats. Anys més tard, quan l’exèrcit musulmà va conquistar Egipte, la biblioteca va ser definitivament cremada amb el següent argument: “Si el contingut de la biblioteca contradiu la fe islàmica ha de ser destruït, i si recolza la fe islàmica aleshores els llibres són innecessaris i han de ser destruïts”. Brillant.

Hi han molts mites al voltant de la biblioteca d’Alexandria. Es diu que si no hagués cremat pel foc religiós, centenars d’anys més tard Colon no hagués (re)descobert Amèrica sinó que hagués arribat a la lluna. També es diu que tot vaixell que arribava al port era rastrejat buscant llibres, i que si aquests encara no formaven part de la col·lecció eren copiats o comprats als mercaders. Quins temps, quan la saviesa i el coneixement eren font de registres i confiscacions! Els millors pensadors de l’època reunits amb la finalitat d’estudiar, aprendre i transmetre, cultura per cultura, oblidant l’economia ni el color del número final. Fora d’exageracions i demagògies, mai un centre d’estudis va reunir tanta saviesa com la que a Alexandria es va acumular durant centenars d’anys. Mai sabrem tot el material que allà es va perdre, mai sabrem on seríem si l’estupidesa humana no fes la guitza a l’evolució, mai sabrem on seria Eratòstenes, ni si estaria a l’alçada dels més grans. L’Evangeli diu que “el que Déu va unir que no ho separi l’home”. Jo afegiria, “El que l’home ha descobert que no ho destrueixi la religió”.

Bon nadal al Nadal, i fins l’any vinent

Deixo el llibre damunt el mostrador. La caixera l’agafa i llegeix el títol mentre passa el codi de barres. Cap expressió al seu rostre. No és nou, no compro res que no hagin comprat centenars de persones abans. Mentre pago, tafanejo unes Moleskine i uns clauers de goma en forma de bola del món, en els que Espanya és un triangle mal fet que apunta directament cap a Àfrica. Jo diria que això més aviat és contra-direcció, però tant se val. Em torna el llibre embolicat amb un sobre, però no espero ni tan sols arribar a la porta per començar-lo a fullejar. Abans de sortir, un últim cop d’ull al taulell dels anuncis de viatges: voltes al món, ruta de les espècies, uns mesos per Austràlia o informació sobre Mongòlia. En fi, hi ha coses que són una tortura mirar-les però no les podem deixar de fer una vegada rera l’altra. Somio en penjar jo alguna vegada un anunci així en aquest taulell. Abans de que em comenci a posar nerviós i a evidenciar el fracàs estrepitós de la meva vida giro el cap. Avui no toca, avui si que tinc llibre nou. Surto a la Gran Via, guardo el llibre a la moto i enfilo cap a casa. Giro per Rambla Catalunya fins la Plaça Catalunya. A l’esquerra, el Corte Inglés ja està disfressat amb el vestit de llums des de fa dies, però més curt i amb menys llums que altres anys, sembla que la crisi afecta però no tant com per desvestir-se del tot. Deixo el Nadal a l’esquerra i uns minuts després arribo a casa, deixo el llibre al menjador i pujo les escales  fins les golfes. Vaig fins al mapa del món enganxat sobre una placa de suro, trec la xinxeta vermella de Tunísia i en poso una de blanca. En unes setmanes serà blava. Fi del ritual. Felicitat.

Quan una rutina es converteix en ritual? Com bé diuen, “la felicitat està amagada a la sala d’espera de la felicitat”, així que des del moment en el que pitjo el botó “comprar” el bitllet d’avió fins que la xinxeta blanca és col·locada al seu lloc, es generen un seguit d’accions successives i ben estudiades, un ritual no tant freqüent com m’agradaria, que es desenvolupa en un context de felicitat previ al viatge. Això si, aquesta sensació és gairebé contrària quan la visita a l’Altair es produeix només per tafanejar o perdre hores llegint guies, llibres o mirant mapes. La meva tieta Mari em va ensenyar aquesta llibreria, i gràcies a ella he descobert una felicitat tant intensa al comprar una guia com una depressió tant desesperant quan només faig d’espectador dels que ho fan. Sigui com sigui, moltes gràcies.

Aquest any li faré una finta al Nadal, quan més intens sigui més lluny seré d’aquí, faig un pas al costat per guanyar perspectiva de tot plegat i escollir el camí més adient. Diuen que els anys imparells acostumen a ser pitjors que els parells. No és gaire creïble però en el meu cas és cert. Així doncs, arreveure 2011 i benvingut 2012, estic segur que començaré l’any sense ressaca ni grans promeses impossibles, però no per això amb menys ganes d’exprimir-te al màxim. A tota la resta, una abraçada ben forta i que passeu uns magnífics dies. No tingueu cap dubte: el 2012 serà el nostre any.