Arxiu de la categoria: Sin categoría

Premis Sajarov 2011 per la Primavera Àrab

Minut de silenci al Parlament Europeu. A l’acabar, aplaudiments, llàgrimes i mirades al cel, sentiments d’orgull, valentia, sacrifici i llibertat. Revolució.

S’han entregat els premis Sajarov 2011 a cinc activistes que han lluitat per la democràcia i la llibertat als seus països. Només són cinc entre milions, però representen aquesta explosió d’energia anònima que ens ha sorprès a tots i totes els que ho hem vist des de la distància. Mohammed Bouazizi, el màrtir que va iniciar la Primavera Àrab a Tunísia, Asmaa Mahfouz, periodista egípcia, Ahmed al Zubair Ahmed al Sanusi, del Consell Nacional de Transició de Líbia,  Razan Zaitouneh, advocada siriana que es manté amagada per por al règim i  Ali Farzat, caricaturista també sirià, al qual van trencar els dits de la mà per criticar la repressió del president Baschar al Assad i que ara viu a Kuwait. Aquesta caricatura és la causant de la repressió contra Ali Farzat.

 

Se’m fa especialment cruel la història de Ahmed al-Zubair Ahmed al-Sanusi, conegut com el pres que més temps ha passat a la presó. L’any 1970 (1970!!!) va participar en un intent per derrocar el règim del coronel Gadafi. Va ser empresonat en cel·les d’aïllament i torturat sistemàticament durant més de 30 anys. Avui és membre del Consell de Transició.

“M’agrada” que la Unió Europea reconegui la lluita i la repressió de milions de persones contra els seus règims, al cap i a la fi, som nosaltres, els europeus, en part responsables de que això hagi estat així fins ara. Ens ha sorprès la valentia dels ciutadans i les ciutadanes per enderrocar règims perennes i repressius, potser és que mai ens hem preocupat de girar una mica la vista cap al sud i descobrir que també hi passen coses. No només a Brussel·les es construeix un nou món. I ben pensat, ara per ara, mentre que uns van embalats cap a la democràcia i les llibertats, altres anem cap a les retallades, la pèrdua de llibertats i la vulneració de drets. Un periodista amic meu desplaçat a El Cairo em deia que els europeus no tenim cap dret a jutjar les democràcies àrabs ni els seus resultats, durant anys no hem mogut ni un dit contra els dictadors ni a favor del poble, més aviat al contrari. Estic d’acord. Això si, ara que tenen la oportunitat, jo només els demanaria que no ens agafin com l’exemple a seguir.

Sobre el reciclatge i algunes decepcions

Un recent estudi de l’OCU conclou que menys del 20% dels electrodomèstics que llencem per a reciclar arriba realment als centre de reciclatge corresponent. I això tenint en compte que cada vegada que comprem un producte una part del preu va destinat precisament a que sigui reciclat. Les empreses encarregades de fer-ho, les SIG, són teòricament fundacions o associacions sense afany lucratiu, que reben els diners que nosaltres paguem cada vegada que comprem alguna cosa i els inverteixen en reciclar els productes. I aquest més del 80% d’electrodomèstics que no arriben on tocaria, on van a parar? és un forat negre, poder dóna alguna pista el fet que algunes d’aquestes SIG acreditin en menys de dos anys fons superiors als 30 milions d’euros.

És a dir, nosaltres comprem un producte, al preu del qual ja ve inclòs el cost corresponent a ser reciclat. Un cop li hem donat ús portem el producte on toca, i els que reben aquesta part del preu del producte en fan alguna cosa que no el recicla però dóna grans beneficis. En aquest sentit, es lògic qüestionar-se el perquè del reciclatge domèstic, ja que no només paguem, sinó que també separem, ho portem on toca i altres se’n beneficien doblement. De tant en tant surten notícies relacionades amb empreses que no reciclen i es limiten a pagar multes irrisòries. I així estan els nostres rius i els nostres mars i el nostre entorn. Perquè el major dels mals de tot això és el mal medioambiental, que no es paga amb diners, i és gairebé invisible fins que ja no té solució.

Un exemple molt “graciós” de tot això és el ja anomenat “Vuitè continent”. Una enorme acumulació de brossa que degut a les corrents marines s’ha anat acumulant al Pacífic. Recents estudis calculen que pesa més de 3,5 milions de tonelades i ocupa una superfície major que un terç de tot Europa (de fet, es pot veure en imatges satelitals. Foto:beatriz299). En breu es faran visites turístiques a veure el munt de plàstics als mig del mar. Si no, temps al temps. Com diu el Sr.Chinarro:

“He visto en Google Earth un sexto continente:
botellas, trastos y presentes
flotan en un remolino, creo que es divino,
yo me alegro por mis competidores.
Ay, señores, ¿qué esperaban encontrar?
Vacaciones en los plásticos del mar.”

Com tanta gent, jo faig el petit esforç de reciclar tot el que puc a casa. Com que sóc un mandrós, se m’acumulen bosses de colors a rebessar, pots plens d’oli fregit i mobles i neveres antics fins que ja no hi cap res més i m’animo a baixar-ho al contenidor o portar-ho al punt verd. Si, sóc un mandrós, però reciclo el que puc, i ho faig no només perquè em diuen que ho fagi sinó perquè hi crec. Com tothom faig el petit esforç i no demano res a canvi. Vaja, en realitat si. Si jo em comprometo a reciclar vull que qui s’encarrega de fer-ho ho fagi de veritat i no fagi negoci d’això, que qui contamina més es comprometi a fer-ho i no es limiti a pagar les sancions, que no recaigui només en els ciutadans la responsabilitat de cuidar el medi ambient.