Arxiu de la categoria: Tunísia

” La revolució dels jazmins”: el miracle tunisià del màrtir Mohamed Bouazizi

17 de desembre de 2010. Sidi Bouzid, un tranquil poble de l’interior de Tunísia. Els nens corren per l’avinguda Mohamed V en direcció a l’escola mentre alguns homes prenen el te després de la visita a la mesquita Abu Bakr Assedik. Sembla un divendres normal. Un home i una nena petita surten de casa seva. Ell, Mohamed Bouazizi, 26 anys, enginyer informàtic, i ella, la seva germana petita que va a l’escola. Mohamed és el més gran de 7 germans i l’únic que aporta diners a casa després de la mort del seu pare quan ell tenia 10 anys. Ha estudiat informàtica, però com per la majoria de joves tunisians això no significa absolutament res. Diàriament dotzenes de joves de Sidi Bouzid van als centres de governació amb els títols sota el braç per demanar una feina que mai arriba, així que Mohamed viu de la venda ambulant de fruites i verdures. Sembla un divendres normal.

Sidi Bouzid (Demotix Images)
Sidi Bouzid (Demotix Images)

Tunísia ha estat governada des de 1987 per Zine El Abidine Ben Ali. Després d’un inici en el qual va limitar el nombre de mandats i va exercir una política social basada en la creació d’un fons destinat als més pobres i en un sistema de seguretat social, amb el pas dels anys el seu poder va en augment fins a no conèixer límits. La prohibició dels partits d’esquerra i dels no afins al règim posen en dubte els resultats electorals obtinguts, en els que Ben Ali iguala o supera sempre el 90% dels vots. Augment del preu dels aliments bàsics, pujada de l’atur que manté moltes famílies amb ingressos gairebé inexistents, arrests multitudinaris als crítics amb el règim, perpetuïtat en el càrrec, domini de la premsa i dels sindicats…la dictadura tunisiana.

Mohamed col·loca la seva parada. Situa les verdures i neteja la fruita perquè llueixi. Els ingressos a tot estirar permeten mantenir tota la família, però no hi ha altra cosa a fer més que anar dia rere dia a la seva trobada amb el carret i les seves fruites i verdures. Sembla un divendres normal. Tot i això, el dia comença a complicar-se amb l’arribada de dos policies, volen saber si Mohamed té llicència per a la venda ambulant. No la té. Després d’una forta discussió al carrer, la policia li confisca el carro. Mohamed sap que sense carro no hi ha diners per a la seva família, així que decideix presentar-se a l’ajuntament per reclamar que li tornin les pertinences. Davant la negativa, Mohamed Bouazizi, fart de viure a un país sense feina, sense justícia i sense llibertat, a un país governat per una dictadura corrupta que no ofereix futur als joves, i desesperat per haver-se sentit humiliat, decideix cremar-se públicament davant de l’Ajuntament. Convertit en una torxa humana, fa unes passes abans de caure de genolls, recolzant les mans a terra. Finalment, es desploma.

Mohamed Bouazizi (autor desconegut)
Mohamed Bouazizi (autor desconegut)

Mentre és traslladat a l’hospital, desenes de veïns protesten als carrers en solidaritat amb Mohamed. Aquí podria haver acabat la història, però la veritat és que precisament aquí és on tot comença. Aquell 17 de desembre de 2010, aquell divendres normal a Sidi Bouzid va començar a canviar la història de Tunísia i de tot el món àrab. La primavera Àrab ha arribat.

Primavera Àrab (www.madrilonia.org)
Primavera Àrab (www.madrilonia.org)

(afegit el gener de 2012)

Viatjo a Tunísia el desembre de 2011. Mohamed Bouazizi és venerat en eslògans, pintades i banderes per tot el país. Compro unes postals. La cara de Mohamed i el seu carro de fruites i verdures són els protagonistes dels segells, amb el títol de “Revolució de la Dignitat”. Mai hi haurà segells suficients per homenatjar a tots els sacrificats d’aquesta revolució. Gràcies a tots ells i elles avui milions de tunisians i tunisianes gaudeixen d’un país més lliure, menys corrupte, més digne.

Segell de Mohamed Bouazizi
Segell de Mohamed Bouazizi

El Djem

Les tropes de l’emir Hasan es refugien de l’implacable sol als voltants del monumental coliseu de El Djem. Cansats i avorrits, observen pacientment els murs impenetrables d’aquella meravella, exageradament alta i sòlida respecte qualsevol edifici que hagin trobat des de la llunyana Cartago. Pedra i cendra, oliveres i sorra. Tot és calma aquest matí de l’any 701. Allà on gladiadors van guanyar la vida i la mort a mercè del capritx d’uns pocs 200 anys enrere, avui es refugia la princesa berber Kahena i el seu poble guerrer.  Lluiten contra la invasió àrab del nord d’Àfrica, deixen enrere camps cremats, batalles, mort i tota esperança de victòria.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Més de 1300 anys després, poso el peu a l’estació de louage de El Djem. Pols i soroll, desenes de furgonetes mal aparcades i crits i empentes a cada racó: el caos habitual de les estacions de louage tunisianes. Arribo a El Djem gairebé de casualitat, sense grans esperances de trobar sorpreses, després d’uns dies agradables a Kairouan. Al nord de la majestuositat colpidora del desert i de l’esperança cinèfila dels oasis, prop de salars i ciutats sagrades, entre camps d’oliveres i vies de tren es troba el municipi de El Djem, parada obligatòria per aquells amants de l’arquitectura romana, i molt recomanable per als que, como jo, simplifiquem o ens obsessionem de tant en tant per viure un paisatge que, tot i ser colpidor, no mereix ocultar les altres belleses del camí.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

L’estació de tren està gairebé deserta, ningú a les oficines ni a les portes, només un parell de nois fumant asseguts amb els peus a les vies. Poc diàleg i comunicació per senyes, alguns riures i gesticulacions nerviosos, els costums primitives que sempre funcionen. La seguretat dels nois de les vies està més que justificada, no s’espera cap tren fins d’aquí a dos dies. Tot i que en diverses ocasions m’han recomanat viatjar en tren per Tunísia, ja sigui per comoditat o velocitat, no hi ha dubte que la rigidesa dels horaris i la poca freqüència de pas fan que viatjar en louage o autobús sigui més recomanable.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Tots els carrers porten al coliseu. Així, com a mínim, sembla haver estat dissenyada aquesta ciutat de cases baixes i blanques, carrers abarrotats de mercats i gent per tot arreu. No, no és una ciutat bonica en realitat. El carrer principal acaba a l’entrada del coliseu, una petita esplanada on un parell de camells pacients esperen que  a algun turista li vingui de gust pagar per una foto. Ni tan sols em miren, ni ells ni els venedors ambulants, potser tan mandrosos que ni l’esperança de vendre un collar els anima a aixecar-se de la cadira. Potser ja m’hagi mimetitzat en berber, i aquella camisa i sabates estranyes només siguin una frivolitat de qui ha hagut d’emigrar a Europa per a guanyar-se la vida, o potser no s’animin a vendre a un sol turista a primera hora del matí. Ja vendran als grups, deuen pensar.

Vista panoràmica de El Djem
Vista panoràmica de El Djem

És 24 de desembre al matí. Els pocs grups de turistes que arriben al coliseu ho fan gairebé 40 minuts després que jo, així que tinc temps de gaudir d’aquesta meravella amb el silenci i la tranquil·litat que es mereix. Tot i que més petit que el de Roma, el coliseu està molt millor conservat. Entrar a l’arena per una de les portes laterals i deixar volar la imaginació, somiar que l’estructura desapareguda reneix i que els 4 nivells de graderies s’omplen de gent famèlica de sang i mort, de crits i olor de por, de gladiadors, de feres i de curses de carros. Sense cap dubte no té el pedigrí d’altres temples, però a pocs llocs un se sent tant aprop l’alè de la història.

Detall de El Djem
Detall de El Djem

La llegenda explica que un túnel secret unia el coliseu amb el mar, 30 km a l’est, així que els berbers van poder sobreviure els 4 anys que va durar el setge pescant al mar. No està clar com va acabar la guerra, hi ha qui diu que la princesa Kahena va ser assassinada pel seu amant, altres diuen que es va suicidar amb verí al veure imminent la derrota. La gent de El Djem inclús sosté que la princesa va viure més de 120 anys i que era molt bella. Fora de llegendes berbers, qui viatgi a Tunísia buscant vestigis de les Guerres Púniques i es decebi amb les poques restes de Cartago, és molt recomanable viatjar unes hores al sud, on l’arquitectura romana assoleix el major esplendor al continent africà, on el soroll d’espases i lleons encara ressona a les graderies buides, aviat al matí, quan els camells i els venedors ambulants encara descansen, quan trepitjar l’arena et transporta en el temps a una època de sang i guerres. Potser, amb sort, inclús es pugui veure a Kahena i les seves tropes berbers segles després, tancades al coliseu gairebé 4 anys, viatjant en aquell misteriós túnel que connectava amb el mar, resistint davant les tropes de l’emir Hasan, a una de les darreres batalles pel control del nord d’Àfrica.

Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)
Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)

Tunísia (3): medina, te i mar, el final d’un viatge fascinant

– No parles àrab? Quan viatges a un país has d’aprendre les costums i la llengua.

– Només fa una setmana que he arribat!

– Ah! només una setmana? Amb aquesta barba ja sembles un berber! Un sandwich d’escalopa!

Sec a la petita taula oxidada que forma la terrassa del bar, fent temps esperant al tren nocturn que em portarà fins la capital. El cambrer porta el sopar. Poc cous-cous i molts sandwich d’escalopa, això és el que menja la gent a Tunísia. La tarda va caient i l’activitat als carrers de la ciutat gairebé desapareix. El desert queda ja molt enrere. Viatja amb mi un trosset d’aquell desert fantàstic, una ampolla plena de sorra vermella fina, que em recordarà per sempre més aquell oasi, aquells camells, el meu amic tuareg i aquelles dunes.

A Tunísia, les ciutats no em semblen especialment maques. De fet, no estan fetes per ser maques. Ni rastre de busos turístics, edificis d’època o museus d’última generació, només fusters treballant la fusta, mecànics arreglant qualsevol cosa, restaurants servint sandwichs o artesans treballant en els seus tallers minúsculs. Ni rastre de carrers ben arreglats i il·luminats, plens d’arbres i edificis restaurats, on passejar ignorant conscientment la realitat que t’envolta. Ni rastre de tot això. Si viatjar és sentir com viuen els habitants del país que visites, aquestes ciutats són ideals. Ara, si viatjar és pujar al núvol de les comoditats i deixar-se impregnar per una ignorància voluntària i dolça, Tunísia no és un bon destí ja que la realitat t’apareix davant sense que tinguis temps d’esquivar-la.

A pocs metres de la terrassa, un hotel serveix cerveses en un ambient depriment: homes fumant i bevent a la barra, amb els ulls fixes en les ampolles, en silenci. Després de sopar, hi busco una taula lliure, tinc 4 hores per endavant i cap intenció de passejar amb les motxilles de nit per la ciutat. 1 cervesa, 2 cerveses, 3 cerveses mentre devoro els llibres i descobreixo la història de Haile Selassie i d’Etiòpia, la història d’un dels pobles més pobres del món que, tot i això, se n’orgulleix de ser descendent directe del rei Salomon i la reina de Saba, la història de les barbaritats europees a l’Àfrica, de com països sencers porten segles en guerra amb uns i altres sense aconseguir res que no sigui gana, misèria i tristor.

La capital em rep fosca, tímida, mentre surto de l’estació amb l’objectiu de trobar algun lloc on dormir la resta de nits del viatge. Caminar descobrint carrers desconeguts, mercats obrint les portes, places fosques i brutícia per tot arreu fins la medina, el centre de tota ciutat musulmana. Caòtiques i laberíntiques per gairebé tots els que les trepitgem per primera vegada, perfectament estudiades i conegudes per qui hi viu. Plenes de racons meravellosos, petits tresors que cal anar descobrint guardant els mapes i les presses i deixant-se perdre, fonent-se entre la sobredosi de colors i d’olors dels seus carrers. Enfilo pel carrer principal mentre algunes botigues van obrint les portes. L’hostal em rep amb desconfiança, un edifici robust que mira de reüll l’agitada vida del seu voltant. L’interior, però, un petit món apart, una explosió d’art islàmic que sobreviu sense pressa a l’altre costat dels murs. Una família francesa gaudeix del clàssic esmorzar universal, pa amb mantega i melmelada, mentre deixo la motxilla sobre un llit qualsevol de l’habitació compartida.

Els dies a la capital són gratificants. Durant el dia,  llargues caminades per la ciutat o viatges amb louage per visitar les afores, les fascinants ruïnes de Dougga o els pobles de la costa. Al vespre, tes a qualsevol terrassa enmig de la medina abans de tornar a l’hostal i gaudir de converses fantàstiques amb els joves de la família francesa i amb un jove tunisià del sud decidit a trobar feina a la capital.  Es va criar a un poble prop de Kasserine, a més de 200km de la costa, enmig de la Tunísia més rural, i des de petit va voler ser mariner. Ens explica com va viure la revolució, com la democràcia no ha portat del tot aires nous i com la gent jove segueix sense feina ni oportunitats. A vegades penso què serà d’ell, si seguirà lluitant per sortir a la mar cada dia o haurà desistit i viurà al seu poble venent fruita.

Quan els amics es retiren a dormir, m’endinso en la medina fins la Rue al Jazira, on prenc la última cervesa a una de les terrasses gaudint de les últimes espurnes de vida a la ciutat. Escric i llegeixo, sempre amb un somriure a la cara, mentre recordo tots els detalls del dia i planifico l’endemà. De tornada a l’hostal, la medina se’m presenta fosca, bruta, en silenci. De tant en tant algú camina amb llanternes per esquivar la brutícia que els comerciants han deixat durant el dia, són llums que apareixen a la llunyania i s’apropen fent ziga-zaga, llums que em tranquil·litzen i aporten alguna cosa enmig del silenci i la foscor. Mai oblidaré els passeigs nocturns per la medina, la sensació de ser absorbit per aquell rusc de carrerons, la felicitat de sentir-me viu per un costat i la tensió de caminar en terreny pantanós per un altre.

Els camins de Sidi Bou Said em porten cap al far fugint dels venedors pesats.  Just abans d’arribar-hi, però, un petit carreró en obres a la dreta em crida l’atenció. Esquivo les muntanyes de terra i les baranes que impedeixen el pas, passo per damunt de fustes que em salven del fang fins arribar al final. És una petita explanada de sorra amb un arbre al centre, just al darrere d’una petita mesquita i d’un cementiri musulmà. Davant, esplèndid, es mostra el Mediterrani. És un mar diferent, com poques vegades l’he vist. Una llengua d’aigua marró d’uns centenars de metres separa les aigües estranyament turqueses de la costa. Més lluny, el mar es transforma de color blau intens, amb caràcter, un blau que es difumina amb el cel ennuvolat formant un continu, on se’m fa impossible veure-hi els límits. De sobte, del minaret de la mesquita comença a sonar l’oració del muetzí. La crida a l’oració musulmana envaeix l’espai i hi incorpora un perfum místic. I és allà, en aquell precís moment, tot sol veient el mar i envoltat del so de la mesquita que me n’adono que el meu viatge a Tunísia ha acabat.

Tunísia (2): Quan el Res ocupa el Tot

Plou. Són només 4 gotes, però plou. Surto desconcertat de la tenda pensant en que poder cauen coses de les palmeres, al cap i a la fi, estic a un oasi. Però no, és pluja. Fa menys d’una hora veia caure el sol sobre les dunes de sorra fina del Sàhara, assegut a dalt de tot de la duna més gran que he trobat, i ara plou. Surto a buscar algú que em pugui dir si això és normal. Al bar hi trobo un home jugant a escacs contra l’ordinador. Té el rei amenaçat, motiu pel qual ni tan sols gira el cap per dir-me amb tota la desgana “is normal is normal”. Surto a sopar, què bo de tant en tant viure al ritme que marca el sol, deixar-se caure al llit quan la foscor absoluta s’apodera de tot i obrir el ulls quan la claror guanya la batalla del matí. A Barcelona, com a gairebé tot arreu, la foscor mai aconsegueix penetrar l’escut que forma la il·luminació de la ciutat, vivim sense mirar el cel, aïllats de l’univers. Aquí, però, el cel es fa gran, enorme, i s’apodera de tot i es fa impossible no mirar-lo. I vius segons el que ell digui, i et resignes a acabar el dia quan la llum va desapareixent.

Un cop sopat, pregunto al cambrer del bar si en algun lloc es poden trobar cerveses. Res em fa més il·lusió que compartir-ne una amb el silenci de l’oasi, envoltat de palmeres i sorra. Deixar passar els segons, els minuts i fondre’m amb la velocitat de la vida al desert. El cambrer em recorda com vesteixen els tuaregs. Em comenta que allà no hi ha cervesa però que si vaig amb ell en podem aconseguir. Pugem al cotxe. Les llums penetren uns metres en la densa foscor absoluta mentre condueixo per camins de sorra, a vegades entre palmeres, a vegades envoltats de petites dunes de sorra fina. En el trajecte m’explica que prové d’un poble a l’oest de Douz. La seva família té l’hostal i el restaurant del poble, però ningú va a dormir allà ja que no té cap atractiu, així que des de fa 4 anys viu a l’oasi guanyant-se la vida. I cada vegada li costa més marxar d’aquell lloc, on els amics són la seva família i la feina el seu dia a dia. Treballa moltes hores, tot el dia de fet, però a un ritme relaxat. Als hiverns una foguera serveix per reunir-se amb els amics a les tardes. Als estius, quan hi ha més turisme, contracta camells.

Arribem a un petit aparcament. Dos homes vestits com el cambrer xerren enmig de la foscor. En trobar-se tots tres, es saluden inclinant el cap fent una reverència fins que els dos caps es toquen. Aleshores mantenen la postura uns segons fins que es separen. M’ho miro amb certa gràcia, hi ha costums que no són importables de cap de les maneres. Entrem a un petit bar, un dels homes treu cerveses per tots quatre. Ells es tomben als sofàs i comencen a xerrar en algun dialecte berber. Aprofito per donar un tomb. El bar forma part d’un petit càmping totalment buit. El silenci és trencat per un generador llunyà que s’esforça per donar llum durant uns minuts més abans de que tot quedi en el més absolut dels silencis. Sec de cara a l’infinit. La foscor es transforma en un mur impenetrable. Passen els minuts. Sembla que el món s’hagi aturat. Passen els minuts.

6,30 del matí. Surto de l’oasi en direcció a enlloc. Camino esperant que surti el sol. Camino esperant girar el cap i no veure res, sentir-me part del paisatge, difuminar-me i no ser Res. La sortida del sol no és tant maca com esperava degut als núvols. Tot i això, poc a poc hi ha més llum, un vermell difuminat que va pujant per l’horitzó. Silenci. Rastres d’animals nocturns, qui diu que al desert no hi viu res? Petjades, forats a la sorra. Em giro, l’oasi ha desaparegut fa estona, miri on miri veig sorra i dunes. I silenci. Resto quiet uns segons. De sobte, crido. Crido amb totes les meves forces l’alegria que sento per estar aquí. Crido sabent que ningú m’escolta. Crido perquè aquí és on volia arribar i hi he arribat. És gratificant aconseguir un objectiu i quan ho fas s’ha de celebrar!

De tornada cap al nord em paren a un dels incomtables controls militars que hi ha a la carretera. Baixo la finestra, entrego el passaport. L’escopeta és vella. Molt vella. I la tinc davant dels morros. El militar em saluda mentre crida al seu superior. Un home baixet apareix davant la meva finestra. Se li nota que té més rang tot i que impressiona molt menys que l’altre. Em diu si puc apropar dos companys a Douz. No és la meva direcció tot i que compartim un tram de carretera, així que un minut més tard dos militars pugen al darrere. Veuen estranyats la tovallola taronja mullada i les xancletes assecant-se a un dels seients, però somriuen. No parlen gaire. Provo de parlar una mica de futbol, això sempre funciona, però sembla que no els agrada. Un dels dos, el més jove, em parla una estona però no entenc res del que em diu. De la parrafada només entenc “Bora-Bora”. No sé si es refereix a alguna discoteca o a les illes paradisíaques, sigui com sigui em sembla que estem molt lluny de qualsevol de les dues. L’altre, un pèl més gran, parla una mica d’anglès. Em comenta que és nascut a la capital però que porta més d’un any al desert. Quan en compleixi 4 podrà escollir destí, i ell vol tornar a Tunísia perquè li sembla la ciutat més maca del món. Li pregunto pels controls. Diu que estan atents als rebels libis que de tant en tant apareixen per aquelles terres, però que tot està tranquil. 80km més al nord, i després de dos controls militars més, arribem a la carretera principal. Allà ens acomiadem. El més gran dels dos em dóna la mà. Al pujar al cotxe em comenta:

– Don’t go fast, this road is dangerous.

Què maco que l’exèrcit es preocupi per tu! En realitat la carretera no és perillosa, poder no l’ha convençut com condueixo. Són kilòmetres i kilòmetres de sorra, arbustos i poca cosa més. Cartells anuncien el perill de topar amb camells que creuen la carretera. Per sort, els que em trobo pel camí caminen al costat de l’asfalt amb aquella tranquil·litat. De tant en tant, una caseta ven aigua i benzina o apareix algú caminant com si res. Em pregunto què fa algú caminant per aquí a més de 40km del poble més proper. Es diu que al desert sembla que no hi ha ningú però en realitat està ple de gent. Deu ser veritat. Tot i això, jo només faig que pensar en no punxar o tenir una averia greu allà. Passen els kilòmetres i el paisatge canvia poc.

El sud de Tunísia és preciós. Les curses de camells a Douz reuneixen a centenars de persones cada any per veure quin dels camells és el més ràpid o el més resistent. Els joves del poble es llueixen davant el públic reunit prop del palmerar amb les seves motos petites i sorolloses mentre sona la música tradicional i creix l’expectació quan el primer dels participants s’apropa al final. El guanyador és felicitat per tothom i el camell és recompensat durant tot l’any. El llac salat de Chott el-Jérid impressiona, et fa sentir petit, minúscul davant la immensitat. La caiguda del sol sobre la superfície infinita de sal, les ciutats centrades en els oasis, els autoestopistes, els camells creuant la carretera. El sud de Tunísia és preciós. La seva gent ha après a viure en un ambient difícil, sabent que per molt complicat que sigui el camí cal seguir avançant. Sabent que, per molt gran que sigui la següent duna, sempre sempre hi ha una manera d’esquivar-la i seguir endavant.

Tunísia (1): Rumb al sud per camins inesperats

Surt el sol a Houmt Souk. Em llevo, preparo les coses i marxo a la dutxa. Els lavabos són bastant humiliants, les parets que separen els lavabos i les dutxes són tant baixes que gairebé permeten veure el del costat emmerdat en les seves històries. Per no parlar de les olors, una fortor que no tinc paraules ni voluntat per descriure. L’hostal és preciós, això si. És un edifici de construcció típica de la zona, de més de 400 anys segons em comenta el propietari. De secció quadrada, està format per un pati interior i dos pisos que el voregen, amb arcs davant de cadascuna de les habitacions que donen al pati. Les parets estan pintades de color blanc i les portes i les finestres de color blau. El pati està molt ben cuidat. Al centre, una palmera impregna de caràcter mediterrani l’ambient mentre que les enfiladisses florides grimpen per les parets. El responsable de l’harmonia de tot plegat és un senyor molt vell, de cara arrugada i ulls petits però intensos, vestit amb gel·laba¹ marró, que camina gairebé a la velocitat que creixen les seves plantes. Em va fascinar quan el vaig veure i vaig dir que si sense dubtar-ho. En part per l’edifici, en part perquè val 6 dinars la nit, uns 3 euros, esmorzar inclòs. Evidentment, dels lavabos no en vam parlar. Mentre perdo el temps buscant l’aigua calenta, penso en que segons la meva idea inicial de viatge  avui hauria de ser a uns 30km d’Algèria i, en canvi, estic a menys de 100km de Líbia. Els cartells a les carreteres indicant la direcció per anar a Trípoli em recorden la sensació que tens al viatjar de que les coses que tant has llegit o vist es converteixen en realitat, apareixen davant teu i les pots tocar. Quan has tingut la sort de viatjar a algun lloc una petita part de tu s’hi queda per sempre més, com si la teva ànima es dividís en petites porcions i a cada lloc on t’has sentit viu i lliure hi deixés una part de record, per recordar-te que aquest jo viu i lliure existeix per molt que la vida diària l’obligui a amagar-se dins teu.

Llevar-me avui aquí i no allà és el resultat de la combinació de molts factors. Quan viatges sol i sense rumb fix qualsevol cosa et pot fer desviar del camí: una conversa interessant, bones sensacions a algun lloc o el simple estat d’ànim amb el que et lleves. Cada dia i en cada moment tens la possibilitat de moldejar el viatge per fer-lo encara més teu. Aquesta llibertat t’obliga a estar pensant sempre en on dormiràs, on aniràs i com hi aniràs. I és aquesta indefinició total i aquesta improvització diària la que aporta més intensitat a tot plegat. Viatjar no és sinó viure amb tota intensitat la quotidianitat de la vida d’altres persones.

Viatjo acompanyat d’una guia, indispensable en aquests casos, i dos llibres, La lección tunecina, de Sami Naïr i Los caminos perdidos de África, de Javier Reverte. El primer intenta explicar la dictadura mafiosa que va governar el país i les raons per les quals la revolució al món àrab va començar precisament aquí, a un dels països musulmans més avançats, i no a altres amb on les llibertats individuals estan més restringides. El segon, és la tercera part de la més que recomanable trilogia dels viatges de l’autor per Àfrica. En aquest cas, el viatge transcorre per Etiòpia, el Sudan i Egipte seguint el riu Nil. Llegir Javier Reverte no fa sinó adonar-te de que el teu viatge és una minúcia i que la solitud que puguis sentir en alguns moments és més que relativa. Així que en els moments més baixos el llegeixo i li faig companyia viatjant més sud seguint els camins imprevisibles de l’Àfrica més intensa.

A Tunísia molt poca gent parla anglès, i molta menys encara parla castellà. A l’autobús entre la capital i Kairouán, la quarta ciutat santa pels musulmans, vaig conèixer en Mongi, un personatge entranyable. Vestit amb gel·laba fosca, llarga barba i mirada penetrant, l’atzar ens va asseure junts a l’autobús, ell amb el seu fill als genolls i jo amb la motxilla sota les cames. Vam xerrar durant les més de dues hores que va durar el viatge. Home de profunda espiritualitat i totalment entregat a l’islam, parlava un anglès deliciós i un castellà més que respectable. Vam parlar de l’Islam, del país i la revolució, de Mohamed Bouazizi, de l’espiritualitat i dels seus dos viatges a La Meca. Quan parla de la ciutat santa li brillen els ulls i li canvia la veu. Això si, detesta els radicalismes i es confessa home de món i servidor de Déu. Arribem a destí quan comença a fer-se fosc, l’estació està a les afores de la ciutat, on els carrers són de sorra i la brutícia guanya protagonisme. Les afores de les ciutats acostumen a ser lletges i impersonals, el que passa és que no sempre hi arribem. En Mongi em fa 4 petons, tal i com fan els homes aquí, i em diu somrient:

– Estic content, Alá m’ha enviat el meu germà català per trobar-nos avui al bus.

Té un somriure simpàtic. Encantat li hagués dit que si i hagués marxat, però no sempre he tingut la oportunitat de parlar amb tanta sinceritat amb un musulmà tant devot. Penso que la conversa es mereix alguna cosa més que un si impersonal, així que provo sort contestant:

– Em sap greu, a mi no m’ha enviat Alá, m’ha portat Tunisair.

Riu i fa que si amb el cap. De sobte, torna el posat seriós i contesta, com si fos una obvietat i jo fos el culpable de no haver-ho entès abans:

– I qui creus que pilota els avions?

A l’acomiadar-nos, li demano pel camí per arribar a la medina. Em diu que n’hi ha dos, el curt i l’espiritual. Així que carregat amb la motxilla i ja fent-se fosc recorro els carrers de Kairouán pel camí més espiritual i, evidentment, molt més llarg. Passo per davant d’una petita plaça mal cuidada, on hi ha el mausoleu d’algú que no he acabat d’entendre si és el besnét de Mahoma o el rebesavi d’en Mongi. Dos nens em persegueixen pel carrer dient-me coses que no entenc, quan em giro i els espanto s’amaguen darrera el primer que troben sense poder amagar les riallades, i tornen a sortir en quan em giro i segueixo el meu camí. Una estona més tard, dels minarets de les mil i una mesquites de Kairouán ressonen els càntics dels muetzins cridant a resar, mentre enfilo els últims metres fins a l’hostal, just davant de l’entrada a la medina, on em refugio dels nens, del soroll de les motos i de l’espiritualitat del camí.

Viatjant més al sud, des de la finestra del louage² observo paradetes de venda de benzina i de menjar en mig de la infinitat dels camps d’oliveres. Als pobles, les ovelles pasturen pels carrers i els camps mentre les seves amigues i familiars pengen d’una pota obertes en canal dels sostres de les terrasses dels bars, on la gent pren tè amb menta i fuma cachimbes de poma. Dos homes netegen a bastonades una estora que desprèn una llengua marronosa que, junt amb el fum dels cotxes i els autobusos, salpebra les ovelles llestes per ser transformades en chawarma. El louage s’atura uns metres més enllà. Un home baixa i es perd entre els carrers del poble. Passats uns minuts sense cap moviment, comencen les discussions entre els passatgers. Parlen en àrab i es discuteixen amb el conductor, suposo que per l’espera a qui ha marxat i encara no ha tornat. La gent de Tunísia té una certa tendència a la discussió. Sovint, ja sigui a bars, pel carrer o als louages he vist discussions, mai he entès els motius perquè no entenc què diuen, però no crec que necessitin masses motius per iniciar una conversa pujada de to. Torna el passatger amb dues bosses enormes plenes. Les col·loca entre els pobres passatgers de la última fila i prosseguim el camí amb els ànims més calmats. Abans, però, una dona llença el bolquer brut del seu fill per la finestra davant la mirada desinteressada dels vianants.

Esmorzo al pati de l’hostal observant la calma que s’hi respira sense altres clients que jo mateix. El sol comença a aparèixer rere els murs blancs del segon pis. Es va fent tard i tinc molt camí per endavant. El desert resta impassible a les visites, segur de ser un dels llocs més inhòspits on anar, cruel amb qui hi viu i tant gran que dilueix les persones dins seu i les transforma en Res. I aquest sentiment de ser Res enmig del desert, ni que sigui per un instant, és el meu objectiu d’aquest viatge.

(escrit entre el 25 i el 26 de desembre de 2011)

 ¹ “chilaba” en castellà

² furgoneta que s’utilitza per desplaçaments més o menys curts com a servei alternatiu a l’autobús. No tenen horari, quan s’omplen marxen.