Arxiu de la categoria: viatges

Mònaco des del mar

Olora a costelles de porc al punt acompanyades de pebrots escalivats recent fets. Des de la coberta oxidada i trista del vaixell observo la ciutat apropar-se sense pressa. És molt aviat al matí i el fred vent de febrer agita testarrut un vaixell que, segons explica el seu capità, va tenir un passat molt més gloriós navegant pels cabalosos rius africans. Al passeig marítim de Mònaco algunes llums mandroses es resisteixen a deixar d’il·luminar una ciutat que somia més que viu. L’escenari és menys glamurós del que es podria pensar. Alts edificis rectangulars que recorden més als d’alguna ciutat de l’extraradi que no a la gran meca europea del luxe i el glamur, edificis amuntegats que es tapen els uns als altres. Jardins confinats als terrats que intenten sobreviure a l’eixam de cotxes i turistes que es passegen, àvids d’observar vides alienes més luxoses que les seves, com turistes de safari, fotografiant cotxes, cases i botigues. A les muntanyes que envolten la ciutat, algunes cases més luxoses que boniques gaudeixen d’unes vistes privilegiades del Mediterrani. Vista des del mar, Mònaco és menys Mònaco del que pretén ser.

Mònaco des del mar
Mònaco des del mar

Les meves sospites es compleixen. No hi ha costelles de porc ni pebrots escalivats per dinar. Després de gairebé dues setmanes en aquest vaixell, l’olor de coberta a primera hora del matí mai coincideix amb el del dinar. Tot i això, el cuiner prepara un menjar excel·lent que compartim amb la tripulació, entre taules de formatges que ballen entre les taules a tall de postres i històries marineres del passat tenyides amb un punt de nostàlgia.

Un iot navega lent i harmoniós davant de la costa. De color blanc i amb les finestres negres, és d’un luxe que salta a la vista. Es passeja davant de la ciutat sense rumb fixe aparent, com si volgués mostrar-se per a què tot el món pogués admirar-lo. A popa descansa un petit helicòpter. De tant en tant el veig enlairar-se i perdre’s entre els edificis de la ciutat uns minuts abans de tornar i aterrar suaument de nou damunt del iot. A prop seu, alguns iots més petits, uns alumnes practicant windsurf, un home amb una taula de surf motoritzada que avança de peu i amb gran dignitat davant del passeig marítim, un veler de competició en hores baixes.

Aquest matí ens sorprèn la majestuositat d’un creuer que acaba d’arribar a la ciutat. És blanc i blau. Domina el paisatge amb orgull i supèrbia davant dels petits vaixells que naveguem prop seu. Diverses embarcacions carregades de passatgers apareixen disgregades i es dirigeixen al port. Són petites nous de color taronja pàl·lid, asfixiants i incòmodes, carregades de turistes desitjosos de contemplar de primera mà la llegenda de la ciutat dels somnis. Quina paradoxa, visitar la ciutat més luxosa d’Europa en un creuer i arribar en aquestes velles i claustrofòbiques nous taronges!

Port de Mònaco
Port de Mònaco

Després de dues setmanes de feina tornem a casa. Els motors desperten d’una curta letargia i iniciem el viatge de tornada direcció sud per la preciosa Costa Blava. Des de coberta observo allunyar-se la ciutat. Els seus iots de luxe, els seus petits cotxes veloços i els seus enormes edificis van difuminant-se en una costa que no mereix una ciutat així. La façana menys coneguda del Museu Oceanogràfic domina l’escenari solemne, com si només volgués mostrar la seva cara més preciosa a qui tingui l’oportunitat de contemplar-la des del mar. No hi ha hotel a Mònaco, ni el més car ni el més luxós, que pugui oferir les vistes que ha gaudit jo aquests dies des del vaixell. A coberta olora a unes delicioses sardines a la planxa amb all i julivert que estic segur que no menjaré. Em consola saber que en unes hores sabré amb quina delícia em sorprèn el cuiner per última vegada.

Museu Oceanogràfic
Museu Oceanogràfic

M’encanta fer ràdio

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio i, tot i que de petit no vaig ser un gran aficionat, des de fa un temps em declaro un gran enamorat d’aquest mitjà. Quan puc escolto la ràdio mentre treballo, mentre cuino i mentre em dutxo, m’agrada veure-la en directe quan tinc oportunitat i, el millor de tot, m’encanta participar-hi.

Des de fa uns mesos Ràdio Sant Feliu (105.3 FM) em dóna la oportunitat de parlar una estona de viatges al seu programa matinal. M’agradaria molt poder-hi passar més hores, participar en més programes i parlar de molts més temes, però de moment em permeto disfrutar d’aquests breus minuts parlant del que més m’agrada. Aquí hi ha el link dels primers 4 dies que hi vaig parlar.

Bòsnia

Xina 

Tunísia

Chiapas (Sud de Mèxic)

Feliç Dia Mundial de la Ràdio!

 

El tresor de Safi

19:00. Cafeteria Bahía. Plaça de la Independència de Safi

Bec els darrers glops de te amb menta, amb molt de sucre i molt calent, sota l’ombra calorosa d’un para-sol amb dret a jubilar-se. Les cadires d’aquesta cafeteria, encarades a la plaça, permeten ser espectador de luxe del bullici de gent, paradetes i cotxes que cada tarda apareix puntual als carrers al voltant de l’antiga medina de Safi. Aquí hi ha una mica de tot, roba, sabates, trastos per la casa, utensilis sense utilitat aparent, joguines, telèfons….tot amanit amb aquella música marroquí que em provoca indicis d’epilèpsia provinent de les paradetes de cd’s pirates i amb venedors amb micro cridant les ofertes cada un més alt que l’anterior.

Mercat de Safi
Mercat de Safi
Uns metres més enllà, el tresor de Safi. Camino el centenar de metres que separen la cafeteria Bahía dels penya-segats de la ciutat, on el mar apareix de sobte, immens i possessiu, salvatge. Pel camí em creuo amb algun dels meus nous amics, el vell mariner que cada dia vol vendre’m trastos cada vegada més estranys, l’alt i sec que em segueix en silenci fins que, per alguna raó desconeguda, decideix marxar sense avisar, el vell hippie que em va convidar a prendre te a casa seva per mostrar-me les fotos del seu viatge a Lanjarón, o qualsevol del grup que sempre estan per aquí fent alguna cosa i caminant cap a algun lloc. Algun dia els seguiré jo, a veure què passa.
Penya-segats de Safi
Penya-segats de Safi
Busco un lloc on seure prop del penya-segat, on pugui veure les onades de l’Atlàntic colpejar tossudes les parets inestables de roca. Com més brau i sorollós estigui, més atracció i respecte em provoca. Uns metres més enllà, un fila de petits restaurants manté tot el dia enceses unes velles i eclèctiques barbacoes on cuinar el peix fresc que arriba, puntual, dos vegades al dia. I just darrera, poc abans de l’entrada principal de l’antiga medina, un castell construït pels portuguesos al segle XVI, en ple procés d’ensorrament pel retrocés imparable del penya-segat, com si el mar hagués decidit esborrar de Safi qualsevol símbol de colonització europea.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
Un grup de noies amb hijab negre observen l’horitzó en silenci, un parell d’amics caminen pel passeig agafats de la mà mirant de reüll a les noies, un matrimoni carrega dues bosses plenes de taronges, ella amb burka violeta i ell amb cara de pomes agres, el venedor de crispetes busca clients amb cara d’avorriment. La vida deté la seva velocitat a l’ocàs a Safi, i es mostra relaxada i dolça. L’enrenou de cotxes, crits i soroll de la Plaça de la Independència sembla aturar-se en sec aquí, ajupir el cap i sumar-se en un respecte silenciós i amable a qui assisteix a contemplar una de les postes de sol més boniques que recordo.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
El sol desapareix mandrós en el buit de l’horitzó. Olora a mar i a sardines a la brasa. Potser m’animi a menjar-ne algunes, o potser segueixi el meu passeig  fins a la medina, o més enllà. No tinc pressa. És aquí i ara quan Safi més m’agrada.

Somnis de Kyoto

Poso el peu a Kyoto imaginant un món de samurais i castells japonesos, de petites cases de te a carrerons estrets i obscurs, on el caminar d’una geisha travessa el temps i llisca entre les traïdores ombres de les cantonades afilades del barri de Gion. Un món de jardins perfectes, ambientats amb el rumor harmònic i bell de l’aigua i el vent, amb el so de katanes i dongs, de les paraules fetes poesia per les orelles curioses i desafinades dels estranys. Tot i això, amples i il·luminats túnels em transporten al magnífic vestíbul de la estació de tren, una meravella arquitectònica moderna d’11 plantes, envoltada d’amples carrers plens de cotxes i alts edificis d’aquell gris formigó tant fred i tant de tot arreu.

Vestíbul de l'estació de tren de Kyoto
Vestíbul de l’estació de tren de Kyoto

A l’enorme panell electrònic de l’estació, bells símbols japonesos es mesclen amb nombres sense sentit per mi. Una dona diminuta s’apropa somrient, porta una petita llibreta vermella entre les mans arrugades i fràgils. Un gris fosc treu el cap del seu somriure gairebé buit de dents, cabell descuidat, ulls diminuts de mirada divertida. Tira de la motxilla per atraure la meva atenció. Sembla molt vella, mil·lenària, entranyable. Parla nerviosa mentre assenyala el panell de l’estació, indicant-me alguna cosa sense sentit per mi. Intento marxar al·legant no entendre-la però em segueix amb la mà agafada a la motxilla uns metres, fins que desesperada es col·loca davant meu i obre la llibreta, assenyalant una de les pàgines. Amb belles lletres escrites per mans tremoloses i arrugades aconsegueixo llegir:

どういったご用件ですか?// Can I help you?

Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion
Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion

Fa fred a la terra dels cirerers mandrosos de primavera, el blanc latent dels quals dirigeix un país mil·lenari. De camí a l’hostal, enormes avingudes envoltades de centres comercials i petits restaurants, carrerons bulliciosos d’estudiants camí de casa, un tímid rierol silenciós entre petits palaus de fusta, les plantes del qual mosseguen desafiants l’asfalt més desgastat. Cau la nit quan arribo al riu Kama-gawa, les llums dels carrers més comercials s’il·luminen a la velocitat a la que s’enfosqueixen els carrerons estrets de Gion i Higashiyama. Aquí està la Kyoto de les geishes i els fanalets vermells, la Kyoto dels petits restaurants a carrerons banyats pel fum del vapor i la dolçor del sake, la de les cases de te amagades als ulls massa poc subtils dels estrangers. Aquí està la Kyoto que estava buscant.

Fanalet al carrer Ponto-cho
Fanalet al carrer Ponto-cho

En Yusuke em serveix un sake. He de reconèixer que és el primer que provo, i és el primer dels molts que pendré amb en Yusuke durant la meva estança a Kyoto. Viu a l’hostal, a la mateixa habitació compartida a la que dormo jo. Pels matins atén als turistes i serveix esmorzars, a les tardes descansa a l’habitació llegint o veient sèries japoneses fins la nit, quan baixa de nou al bar a beure sake i parlar amb estranys i amb una petita comunitat americana que es reuneix allà. Les converses al bar de l’hostal seran molt agradables, compartint el viscut amb qui ja ho ha vist abans, a vegades decebut al veure les seves reaccions d’avorriment, a vegades feliç de descobrir una ganyota de sorpresa a l’escoltar encants només visibles per a qui camina despreocupat i sense pressa.

Presents de fusta a un temple de Kyoto
Presents de fusta a un temple de Kyoto

El darrer sake el prenc a la terrassa de l’habitació, somiant amb el món preconcebut que la meva ment alberga darrere del mur de restaurants de l’altre costat del riu. Neva a aquesta terra tant allunyada de tot lo meu. Neva a aquesta ciutat de conte, a la que sempre havia somiat estar però mai hagués pensat que seria capaç. Neva, i ara mateix res em sembla més bonic que veure nevar a Japó.

Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji
Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji

Reflexions des d’Iran

Iran, encara no he marxat i ja et trobo a faltar.

Intento recordar i memoritzar alguns dels moments que he viscut durant aquestes dues setmanes, aquí, a les portes de deixar tot això enrere. És una batalla perduda, ho sé, la meva memòria va al seu aire i escull què guardar i què esborrar en funció de paràmetres que desconec i no controlo.

Hi ha països amb mesquites més grans que les iranianes, hi ha països amb deserts més àrids, muntanyes més altes i restes d’antics imperis millor conservades. Hi ha, potser, ciutats amb basars més grans i antics que els d’Isfahan o Teheran, o amb carrerons estrets i laberíntics més espectaculars que els de Yazd. Però Iran té tot això i, a més a més, té els iranians i les iranianes. Una gent que et para pel carrer per preguntar-te si tot et va bé o si necessites alguna cosa, que s’apropa mentre dines o prens un te preocupats per si t’agrada el que veus, curiosos de saber la imatge que tenen a l’exterior, sovint avergonyits dels seus governants. Un país de gent hospitalària fins al punt de semblar sospitosa d’acabar demanant alguna cosa. Però no, ho fan perquè són així, i quan te n’adones et deixes anar i ho gaudeixes encara més. Què poc acostumats estem a un caràcter així! Una hospitalitat que m’ha sorprès i, en alguns moments, totalment superat. Gent amable i carinyosa, gent confident, amb ganes de parlar de tot, que veu en l’estranger, crec, una finestra a l’exterior, una oportunitat de conèixer que hi ha més enllà, algú amb qui parlar clar sense por a represàlies. Un país maltractat per la premsa internacional, pacífic i tranquil, ideal per viatjar sense presses i sense haver planificat res més que les ganes de gaudir del viatge.

Basar d'Isfahan
Converses a les portes del basar d’Isfahan

Ara bé, tampoc són tot bones notícies. Iran és un país amb les llibertats i els drets humans profundament retallats, on el “xador” i el mocador imposats per l’islam formen part del paisatge diari, on líders polítics contra el govern són empresonats i torturats, on no es deixa entrar a un acte de la universitat a un estranger per por que sigui un espia espanyol. Un país on la religió mana sobre la política, un país on el poder real està a Qom (centre religiós del país) i no a Teheran, on la religió impregna l’aire que es respira, sobretot a les ciutats petites i pobles. A Iran el valor de la dona és la meitat que el d’un home i els homosexuals són condemnats amb fuetades o, inclús, amb la pena de mort. Així és l’Iran al 2014.

Una parella agafada de la mà buscant algun racó als jardins on tenir una mica d’intimitat. Mirades de desig que es creuen al carrer sense cap experiència per convertir-les en paraules. Una parella es dóna un petó al palmell de la mà i després es donen la mà, simbolitzant un petó. Petits gestos que desafien un règim. Però on està aquell Iran que tothom comenta que 30 anys enrere semblava un país europeu? On són aquelles noies amb banyador i cap descobert? A l’Iran del 2014 segur que no. I com han arribat fins aquí? Per què al 1979 van forçar una Revolució Islàmica que sembla que els ha fet caminar enrere? Preguntes que dia a dia sorgeixen a converses interessants, mentre esmorzo a un hostal o prenc el te a mitja tarda. Ningú sembla entendre per què tot és així i no canvia, ni els estrangers que em vaig trobant ni els iranians als que ho pregunto: “Als iranians no els entenem ni els iranians” em diu l’Alí.

Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan
Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan

90%. La xifra es repeteix allà on vaig. Kerman, Yazd, Shiraz, a l’autobús camí de Teheran o sopan un kebab a Isfahan. 90%. Com si algú hagués anat pregonant aquest número i tothom se l’hagués fet seu, així com la frase tètrica que el segueix: “El 90% de la gent està en contra del govern, però no podem fer-hi res”.

I quan la nebulosa era més densa i opaca, quan menys entenia tot plegat, apareix de la motxilla el darrer llibre per llegir durant el viatge, “El Sha” de Kapuscinski. A “El Sha” s’expliquen les tortures, assassinats, segrests i detencions que va patir la població durant el regnat de l’últim Sha fins l’abdicació d’aquest i l’esclat de la Revolució Islàmica. Poc a poc, a mesura que el llibre avança, la nebulosa densa i opaca va fent-se lentament més transparent, com un cabdell de filferro que va desfent-se, com si tot comencés a tenir una certa justificació històrica. Els iranians no van escollir l’islam perquè no els agradava viure lliures i a un país modern, van refugiar-se en l’islam fugint d’una dictadura criminal, van trobar a les mesquites l’únic lloc on poder-se expressar en llibertat i van escoltar en els missatges dels ayatollah l’únic discurs contrari a tot un sistema corrupte i repressor que els aniquilava si es mostraven en contra.

Ciutadella de Rayen
Ciutadella de Rayen

He compartit estones amb viatgers empedreïts dels de “ho deixo tot per fer la volta al món”, amb els que el meu viatge s’ha anat fent cada vegada més petit, minúscul. He conversat llargues estones amb persones iranianes, he passejat pels carrers de ciutats de les “Mil i una nits” i he viscut festes tradicionals a casa d’un iranià fantàstic. Mesquites, basars, ciutats de la Ruta de la Seda, tombes d’antics poetes perses i històries de catifes voladores. Tes a mitja tarda, kebabs de pollastre, arròs i cervesa sense alcohol. I tot això en dues setmanes.

Compra un bitllet a Iran, deixa a casa tot allò que pensaves que sabies del país, parla amb tants iranians i iranianes com sigui possible, mira d’entendre un país amb una història tant llarga que et farà sentir petit, insignificant. I sobretot, no portis res tancat perquè segur que algun iranià et convida a casa seva, i els teus plans canvien sense remei. Ara que ho penso, si jo pogués ho tornaria a fer ara mateix.

Aeroport de Teheran, 13 de març de 2014, 3:30 am.

” La revolució dels jazmins”: el miracle tunisià del màrtir Mohamed Bouazizi

17 de desembre de 2010. Sidi Bouzid, un tranquil poble de l’interior de Tunísia. Els nens corren per l’avinguda Mohamed V en direcció a l’escola mentre alguns homes prenen el te després de la visita a la mesquita Abu Bakr Assedik. Sembla un divendres normal. Un home i una nena petita surten de casa seva. Ell, Mohamed Bouazizi, 26 anys, enginyer informàtic, i ella, la seva germana petita que va a l’escola. Mohamed és el més gran de 7 germans i l’únic que aporta diners a casa després de la mort del seu pare quan ell tenia 10 anys. Ha estudiat informàtica, però com per la majoria de joves tunisians això no significa absolutament res. Diàriament dotzenes de joves de Sidi Bouzid van als centres de governació amb els títols sota el braç per demanar una feina que mai arriba, així que Mohamed viu de la venda ambulant de fruites i verdures. Sembla un divendres normal.

Sidi Bouzid (Demotix Images)
Sidi Bouzid (Demotix Images)

Tunísia ha estat governada des de 1987 per Zine El Abidine Ben Ali. Després d’un inici en el qual va limitar el nombre de mandats i va exercir una política social basada en la creació d’un fons destinat als més pobres i en un sistema de seguretat social, amb el pas dels anys el seu poder va en augment fins a no conèixer límits. La prohibició dels partits d’esquerra i dels no afins al règim posen en dubte els resultats electorals obtinguts, en els que Ben Ali iguala o supera sempre el 90% dels vots. Augment del preu dels aliments bàsics, pujada de l’atur que manté moltes famílies amb ingressos gairebé inexistents, arrests multitudinaris als crítics amb el règim, perpetuïtat en el càrrec, domini de la premsa i dels sindicats…la dictadura tunisiana.

Mohamed col·loca la seva parada. Situa les verdures i neteja la fruita perquè llueixi. Els ingressos a tot estirar permeten mantenir tota la família, però no hi ha altra cosa a fer més que anar dia rere dia a la seva trobada amb el carret i les seves fruites i verdures. Sembla un divendres normal. Tot i això, el dia comença a complicar-se amb l’arribada de dos policies, volen saber si Mohamed té llicència per a la venda ambulant. No la té. Després d’una forta discussió al carrer, la policia li confisca el carro. Mohamed sap que sense carro no hi ha diners per a la seva família, així que decideix presentar-se a l’ajuntament per reclamar que li tornin les pertinences. Davant la negativa, Mohamed Bouazizi, fart de viure a un país sense feina, sense justícia i sense llibertat, a un país governat per una dictadura corrupta que no ofereix futur als joves, i desesperat per haver-se sentit humiliat, decideix cremar-se públicament davant de l’Ajuntament. Convertit en una torxa humana, fa unes passes abans de caure de genolls, recolzant les mans a terra. Finalment, es desploma.

Mohamed Bouazizi (autor desconegut)
Mohamed Bouazizi (autor desconegut)

Mentre és traslladat a l’hospital, desenes de veïns protesten als carrers en solidaritat amb Mohamed. Aquí podria haver acabat la història, però la veritat és que precisament aquí és on tot comença. Aquell 17 de desembre de 2010, aquell divendres normal a Sidi Bouzid va començar a canviar la història de Tunísia i de tot el món àrab. La primavera Àrab ha arribat.

Primavera Àrab (www.madrilonia.org)
Primavera Àrab (www.madrilonia.org)

(afegit el gener de 2012)

Viatjo a Tunísia el desembre de 2011. Mohamed Bouazizi és venerat en eslògans, pintades i banderes per tot el país. Compro unes postals. La cara de Mohamed i el seu carro de fruites i verdures són els protagonistes dels segells, amb el títol de “Revolució de la Dignitat”. Mai hi haurà segells suficients per homenatjar a tots els sacrificats d’aquesta revolució. Gràcies a tots ells i elles avui milions de tunisians i tunisianes gaudeixen d’un país més lliure, menys corrupte, més digne.

Segell de Mohamed Bouazizi
Segell de Mohamed Bouazizi

El Djem

Les tropes de l’emir Hasan es refugien de l’implacable sol als voltants del monumental coliseu de El Djem. Cansats i avorrits, observen pacientment els murs impenetrables d’aquella meravella, exageradament alta i sòlida respecte qualsevol edifici que hagin trobat des de la llunyana Cartago. Pedra i cendra, oliveres i sorra. Tot és calma aquest matí de l’any 701. Allà on gladiadors van guanyar la vida i la mort a mercè del capritx d’uns pocs 200 anys enrere, avui es refugia la princesa berber Kahena i el seu poble guerrer.  Lluiten contra la invasió àrab del nord d’Àfrica, deixen enrere camps cremats, batalles, mort i tota esperança de victòria.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Més de 1300 anys després, poso el peu a l’estació de louage de El Djem. Pols i soroll, desenes de furgonetes mal aparcades i crits i empentes a cada racó: el caos habitual de les estacions de louage tunisianes. Arribo a El Djem gairebé de casualitat, sense grans esperances de trobar sorpreses, després d’uns dies agradables a Kairouan. Al nord de la majestuositat colpidora del desert i de l’esperança cinèfila dels oasis, prop de salars i ciutats sagrades, entre camps d’oliveres i vies de tren es troba el municipi de El Djem, parada obligatòria per aquells amants de l’arquitectura romana, i molt recomanable per als que, como jo, simplifiquem o ens obsessionem de tant en tant per viure un paisatge que, tot i ser colpidor, no mereix ocultar les altres belleses del camí.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

L’estació de tren està gairebé deserta, ningú a les oficines ni a les portes, només un parell de nois fumant asseguts amb els peus a les vies. Poc diàleg i comunicació per senyes, alguns riures i gesticulacions nerviosos, els costums primitives que sempre funcionen. La seguretat dels nois de les vies està més que justificada, no s’espera cap tren fins d’aquí a dos dies. Tot i que en diverses ocasions m’han recomanat viatjar en tren per Tunísia, ja sigui per comoditat o velocitat, no hi ha dubte que la rigidesa dels horaris i la poca freqüència de pas fan que viatjar en louage o autobús sigui més recomanable.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Tots els carrers porten al coliseu. Així, com a mínim, sembla haver estat dissenyada aquesta ciutat de cases baixes i blanques, carrers abarrotats de mercats i gent per tot arreu. No, no és una ciutat bonica en realitat. El carrer principal acaba a l’entrada del coliseu, una petita esplanada on un parell de camells pacients esperen que  a algun turista li vingui de gust pagar per una foto. Ni tan sols em miren, ni ells ni els venedors ambulants, potser tan mandrosos que ni l’esperança de vendre un collar els anima a aixecar-se de la cadira. Potser ja m’hagi mimetitzat en berber, i aquella camisa i sabates estranyes només siguin una frivolitat de qui ha hagut d’emigrar a Europa per a guanyar-se la vida, o potser no s’animin a vendre a un sol turista a primera hora del matí. Ja vendran als grups, deuen pensar.

Vista panoràmica de El Djem
Vista panoràmica de El Djem

És 24 de desembre al matí. Els pocs grups de turistes que arriben al coliseu ho fan gairebé 40 minuts després que jo, així que tinc temps de gaudir d’aquesta meravella amb el silenci i la tranquil·litat que es mereix. Tot i que més petit que el de Roma, el coliseu està molt millor conservat. Entrar a l’arena per una de les portes laterals i deixar volar la imaginació, somiar que l’estructura desapareguda reneix i que els 4 nivells de graderies s’omplen de gent famèlica de sang i mort, de crits i olor de por, de gladiadors, de feres i de curses de carros. Sense cap dubte no té el pedigrí d’altres temples, però a pocs llocs un se sent tant aprop l’alè de la història.

Detall de El Djem
Detall de El Djem

La llegenda explica que un túnel secret unia el coliseu amb el mar, 30 km a l’est, així que els berbers van poder sobreviure els 4 anys que va durar el setge pescant al mar. No està clar com va acabar la guerra, hi ha qui diu que la princesa Kahena va ser assassinada pel seu amant, altres diuen que es va suicidar amb verí al veure imminent la derrota. La gent de El Djem inclús sosté que la princesa va viure més de 120 anys i que era molt bella. Fora de llegendes berbers, qui viatgi a Tunísia buscant vestigis de les Guerres Púniques i es decebi amb les poques restes de Cartago, és molt recomanable viatjar unes hores al sud, on l’arquitectura romana assoleix el major esplendor al continent africà, on el soroll d’espases i lleons encara ressona a les graderies buides, aviat al matí, quan els camells i els venedors ambulants encara descansen, quan trepitjar l’arena et transporta en el temps a una època de sang i guerres. Potser, amb sort, inclús es pugui veure a Kahena i les seves tropes berbers segles després, tancades al coliseu gairebé 4 anys, viatjant en aquell misteriós túnel que connectava amb el mar, resistint davant les tropes de l’emir Hasan, a una de les darreres batalles pel control del nord d’Àfrica.

Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)
Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)

Ni tu ets Virginie Ledoyen ni jo sóc Leonardo di Caprio

L’Albert fa dies que que somia amb aquest moment. De fet, crec que ha creuat el món només per això. La cara de felicitat i les mirades nervioses em confirmen que estem al punt més important del viatge, mentre la barqueta arriba a l’illa i busca entre les roques l’entrada secreta a La Playa. Abans del viatge l’Albert ha mirat una vegada rera l’altra la pel·lícula, assegut al sofà, amb un somriure cada vegada que en Leonardo di Caprio veu per primera vegada aquesta meravella indescriptible, aquest miracle abandonat fins fa uns anys a una petita illa a dues hores de la costa tailandesa.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

Ja hi som, aquí la tenim, no hi ha tombarella a la platja ni taurons a l’aigua ni tan sols una francesa preciosa al meu costat, només el so de la barqueta, el somriure de l’Albert i una sensació de felicitat indescriptible. Fem el trajecte fins la sorra en silenci, nerviosos. El paisatge és preciós, una platja d’aigües turqueses i sorra blanca, envoltada de gegants calcaris i de selva densa. Posem el peu a l’aigua lentament, com qui no vol que arribi mai el moment, com qui gaudeix de cada segon, com qui no vol trencar el somni i despertar-se.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

El so del motor de les barquetes, amplificat per les roques, trenca el silenci de tant en tant, mentre asseguts a la sorra blanca mirem a l’infinit i bufem de felicitat. Hem creuat el món per viure això, i no ens ha decepcionat. Com sempre en aquests casos, converses sobre deixar-ho tot per venir aquí, somnis que una vegada rere l’altra se’ns apareixen a la vida, tant sovint i intensos com ràpids en desaparèixer dels nostres caps quan trepitgem de nou terra conegut. Què covard em sento temps després quan regiro el cervell buscant aquella sensació de llibertat i valentia, i només trobo promeses no complides i objectius a mig camí. Tot i això, em fa feliç saber que dins meu és viu aquest sentiment, aquesta energia imparable, aquest Amadeu que apareix quan li ve de gust i que quan ho fa pot amb tot i no té límits.

Ko Phi Phi Leh
Ko Phi Phi Leh

Sense dir-ho en veu alta deixem que el moment es fagi etern dins els nostres caps, el tacte de la sorra, el soroll de les onades, la roca calcària impassible als nostres somnis, i som feliços. No, ni tu ets Virginie Ledoney ni jo sóc Leonardo di Caprio, però per nosaltres La Playa ha deixat de ser una pel·lícula per convertir-se en un record dolç, preciós, imborrable.

Informació per arribar a Ko Phi Phi Leh

Per arribar a Ko Phi Phi Leh cal primer arribar a l’illa de Ko Phi Phi. Per a fer-ho cal embarcar-se un parell d’hores des de Phuket o Krabi (aquest últim més barat). Un cop allà, qualsevol embarcació local us porta per uns 350 bahts (uns 7 euros). El preu acostuma a incloure una bona estona a la platja i una volta gaudint d’altres racons fantàstics de la illa (molt recomanables).

Sarajevo i la Guerra dels Balcans: El túnel de la vida

El sol despunta entre les muntanyes de Sarajevo. La nit ha estat llarga i molt freda, com si la ciutat no volgués despertar-se un altre dia, com si ja en tingués prou de tot plegat i preferís quedar a les fosques, quan els tancs descansen i regna un delicat silenci només trencat pel vent gelat entrant pels forats a les cases. Els hiverns a Sarajevo són terribles. Un quadre antic crema a la llar de foc d’una casa abandonada, mentre una família s’apropa a l’escalfor i s’acorrua entre mantes brutes. El nen petit poder no sobreviurà una nit més. Els amos de la casa van marxar quan es va enfonsar part del sostre, i ara la  neu cau directe al menjador, a pocs centímetres de la mare que s’esforça per donar calor al seu fill. La nit ha estat llarga i molt freda, i per la senyora Sida Kola també esgotadora. Pel seu jardí no ha parat d’entrar i sortir gent, i a tots ells els ofereix un tros de pa i un got d’aigua. Soldats, famílies, treballadors, ferits, tothom utilitza la nit per entrar o sortir de la ciutat a través del seu jardí. La família Kola és coneguda a tota la ciutat. Viuen molt aprop de l’aeroport internacional de Sarajevo, però a l’altra costat de la ciutat, a la zona lliure. L’exèrcit serbi controla totes les muntanyes dels voltans de la ciutat excepte l’aeroport, en mans dels cascos blaus, així que no es pot entrar ni sortir de la ciutat sense passar per un control serbi.

Setge de Sarajevo
Setge de Sarajevo

Un home apareix coix i amb la roba sagnada, té un tret a la cama i necessita assistència urgent. Sida Kola el guia a través del jardí fins la sortida de casa seva. Li dóna un tros de pa i se’n torna cap endins. A Sarajevo no hi ha material mèdic i l’hospital està mig derruït, però aquest home salvarà la cama i la vida. Ja fa uns mesos que es va acabar la construcció del túnel de Sarajevo, un passadís subterrani d’uns 800 m. de longitud que, travessant per sota la pista central de l’aeroport, uneix la ciutat amb la Bòsnia lliure. Encara és fosc, l’home ferit puja a un camió amb les llums apagades que marxa silenciosament cap a l’hospital de Butmir, desapareix a la cantonada i silenci. Ni rastre de trets o crits. S’ha salvat.

"Túnel de la vida" a Sarajevo
“Túnel de la vida” a Sarajevo

El túnel de Sarajevo es va construir per la necessitat de burlar el bloqueig i portar articles de primera necessitat a la ciutat i armes a l’exèrcit que lluitava contra el setge. Fins aleshores, els franctiradors serbis que controlaven l’aeroport eren els encarregats de matar a tot aquell que ho intentés. El túnel va ser construït per voluntaris amb la supervisió de l’exèrcit bosnià durant 6 mesos, en torns de 8 hores, en condicions infrahumanes i sota el risc constant de ser descoberts i assassinats.  Als inicis, unes 4000 persones travessaven diàriament el túnel entre Butmir i Dobrinja, carregant menjar, medicines, armes i benzina en bosses i motxilles. Més endavant, es van instal·lar rails que van permetre transportar milers de persones i tonelades de material entre les dues bandes cada dia. Es podia arribar a trigar dues hores en caminar els 800 metres del túnel, en una atmosfera asfixiant i amb les cames sota d’aigua fins als genolls. Tot i això, el túnel va salvar milers de vides, va portar electricitat i telèfon a la ciutat i va permetre contrarestar el setge tot i l’embargament d’armes. En les pitjors situacions possibles l’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses. Jo ho tinc clar, el 30 de juny de 1993, a les 21:00, finalitzava una obra d’enginyeria humana en plena guerra, un túnel per a l’esperança, el túnel de la vida.

“Mientra la tierra gire y nade un pez, hay vida todavía”

                                                                                                        J.S.

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

· La Guerra dels Balcans 20 anys després