Arxiu de la categoria: viatges

Portes d’Ejulve

A mig camí entre mines i tambors, lloc de pas per a molts, dolça llar a la memòria per altres. Allà on la guerra camina mandrosa cap al passat, on el viatger mai passa gana, lluny de tot, orgullós de seguir sent.

Goethita a la pedra, vent d’assecador, cor molt aragonès. Sona Labordeta entre valls sense ombres, entre graners que sobreviuen al silenci dels voltants. Alguna cosa em va fascinar d’aquesta terra no apte per covards ni vegans. No va ser la melocotonada ni la cursa de pollastres, ni tant sols aquell perfum meravellós dels assecadors. Si alguna cosa em va fascinar d’aquesta terra van ser les seves velles i precioses portes.

Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Portes d'Ejulve
Portes d’Ejulve
Ejulve
Ejulve

Viatjar en tren per Xina

S’obren les portes del tren i una fila de xinesos amb maletes entra en silenci i amb cara de son. Son les 4 de la matinada i estem a algun lloc entre Pingyao i Xi’an. Sense poder dormir observo als nous companys de vagó, no sé on poden encaixar entre la multitud, ja no dic seure perquè no hi ha cap seient buit ni possibilitat d’apretar-se més, ni tant sols queden gaires forats lliures a terra, ocupat per gent dormint, més maletes i brossa. El tren es posa en marxa i poc a poc els nous van encaixant, un sota un seient, un altre movent a un dormit troba lloc a terra, i la gran majoria de peu.

Comprar un bitllet de tren pot ser més complicat del que sembla, com a mínim si el que es vol és tenir un llit on dormir i no compartir vagó amb centenars de persones (els trajectes acostumen a ser força llargs). Els bitllets surten a la venda pocs dies abans del viatge, i els que ofereixen un llit on dormir s’esgoten ràpidament, o sigui que és possible que s’hagi de resar perquè quedin, com a mínim, bitllets amb seient, ja que sinó s’haurà de fer el viatge de peu (és a dir, amb sort tirat a terra si es vol dormir de nit). Existeix l’opció de comprar els bitllets per internet, a risc de pagar el doble del valor real, però si es té tendència a patir atacs d’ansietat als espais tancats abarrotats de gent és una solució molt recomanable.

Viatjar en tren per xina. Autor desconegut
Viatjar en tren per xina. Autor desconegut

Al vagó viatgem amb una representació de les mil-i-una Xina que existeixen: des de la família que viu a una cabana i que es dedica al cultiu de l’arròs, cara cremada per anys de sol, mans dures com closques i esquena doblegada, fins els joves moderns àvids d’alta tecnologia, just recent sortits de la perruqueria i vestits amb roba d’última moda. Entre aquests extrems, una infinitat de possibilitats, un mar de realitats en un sol país, com trens que avancen en paral·lel però  a velocitats molt diferents. Mentre uns viatgen pel món, aprenen idiomes i expandeixen amb orgull el seu país, els altres segueixen visquent a la bombolla xinesa, a la que res de l’exterior entra si no ho vol el govern, a aquella Xina que es diu comunista però que és ultra-capitalista, on a Tian’anmen mai va passar res dolent i la Revolució Cultural maoista va ser “un gran projecte d’educació nacional”.

Revisant els llibres que vaig llegir a Xina trobo un escrit a llapis i amb molt mala lletra entre els espais en blanc de diverses pàgines de “China para hipocondríacos” de José Ovejero. Recordo buscar desesperadament algun lloc on escriure, més que per inspiració per necessitat de mantenir la ment pensant en una altra cosa que no fos intentar dormir o mirar els companys de vagó. Donada la impossibilitat de moure’m per agafar la llibreta, a risc de despertar no només a la Natàlia sinó a diversos funàmbul de la nit, vaig decidir escriure a qualsevol racó que vaig trobar. Diu així: “Els seients van plens de gent, on hi ha 3 seients normalment hi seuen 4, a vegades inclús més. Viatgen famílies que treuen ampolles i plats de fideus xinesos per tot arreu. L’aigua calenta l’obtenen d’una aixeta al costat del lavabo. A vegades guardes els recipients buits, a vegades els llencen a terra, així com les pipes i els papers. De tant en tant passa el revisor escombrant el passadís, recollint uns quants quilos de plàstic i paper de cada vagó. També passen amb un carret venent fruita, fideus o caramels, cridant per el passadís com si fos un mercadillo, gairebé atropellant als que dormen a terra. Són les 2 del matí, la gent que està desperta actua com si fos de dia: un escolta la música amb els altaveus del telèfon al màxim, altres riuen i fan bromes sense baixar la veu. Altres es desperten, els miren i tornen a dormir, ningú es queixa o protesta. L’home davant meu dorm damunt la taula amb un braç estirat, que queda a un pam de la meva cara. Porta així com a mínim 2 hores. Ara la Natàlia dorm, veurem fins quan. Té un home dormint al terra amb el cap recolzat als seus peus, i un home de peu que li roba el poc espai vital cada vegada que es descuida. S’ha tapat les cames amb una manta perquè anaven bojos mirant-li la faldilla, d’aquella forma tant directa i molesta, sense pestanyejar. Hem estat un entreteniment pel personal durant diverses hores, sobretot ella, però poc a poc la gent deixa de mirar-nos. L’home davant la Natàlia allarga el coll com una girafa sense dissimular per llegir el que estic escrivint ara mateix. El miro i ell em mira. No fa cap gens, ni pestanyeja ni riu ni desvia la mirada, només mira amb curiositat què fa un occidental rallant un llibre amb lletres estranyes

Terra d'un vagó de tren a Xina. Autor desconegut
Terra d’un vagó de tren a Xina. Autor desconegut

A l’arribar a Xi’an es desperta el meu veí de davant. És un home d’uns 45 anys, ulls molt rasgats, dents grogues i somriure molest. Obre els ulls, s’estira una mica, es concentra i deixa anar un pet enorme. Ja fa dies que estem a Xina i no ens sorprèn ni que es tirin pets ni que ningú reaccioni davant el so alegre. Em mira, somriu, i em dius diverses vegades el mateix fins que se n’adona que no entenc res del que em diu. Mira el llibre, l’agafa, el llegeix i somriu. Aquell somriure groc, aquelles mans brutes, tant aprop durant tota la nit, aquella multitud de gent tancada a un vagó, sense poder-se moure, sense poder dormir, amb aquell calor d’agost xinès. Ens podem de peu i recollim les maletes, finalment hem arribat a Xi’an després de 7 hores. El meu veí deixa anar un rot a l’aixecar-se, es frega la panxa amb les mans i somriu orgullós. De sobte, baixa la mirada i escup a terra. En aquell instant reso perquè les meves albarques quedin lluny de la trajectòria.

Nota

Reconec que si llegís aquestes línies d’alguna altra persona mai a la vida viatjaria en tren per Xina. Tot i això, em sembla una experiència molt interessant per entendre una mica més com funciona la societat xinesa. Si viatjar és mirar de fusionar-se al màxim amb la vida de la gent sense semblar, en la mesura del possible, un bitxo estrany, aleshores viatjar en tren és una experiència de gran intensitat i veracitat

Les fotos no són meves però se semblen força al que vam poder viure nosaltres. No he aconseguit trobar el nom de l’autor.

Instants de felicitat irlandesa

Low lie the Fields of Athenry
Where once we watched the small free birds fly. 
Our love was on the wing we had dreams and songs to sing
It’s so lonely ’round the Fields of Athenry.

Recolzo l’esquena suaument a la butaca i, glop a glop, sense pressa i amb certa felicitat, em deixo transportar a petits pobles envoltats del verd més intens que he vist mai, a siluetes fosques de creus celtes en cementiris semi-abandonats, a pubs alegres i hospitalaris on el so de les gaites il·lumina les fredes nits irlandeses.

Cementerio celta
Cementerio celta

A l’Slattery Pub de Capel Street tot és calma. La pluja diària fa acte de presència i un molest vent agita els abrics dels dublinesos que acaricien les vores del riu Liffey. A la casa on m’allotjo un indonesi avariciós i un anglès estirat es fan silenciosa companyia al sofà a l’espera impacient de tornar a la feina el dia següent. Pel que sembla, llur companyia no satisfà la necessitat de simular sentir-se com a casa, i una actitud poc complaent a sentir-se part d’allò que els ha adoptat impregna la casa. Ofegat de tanta buidor anímica em refugio al pub creuant el carrer, on les parets són decorades amb instruments i pòsters de Guinness i la música irlandesa sona sense parar. Un trompetista pèl-roig guarda la trompeta a la funda, en silenci, resignat. De braços incòmodament llargs tapats per una camisa de colors cridaners, barret negre, orelles sortides i una finura magnificada per l’alçada, cara trista i mirada fixa a la porta del pub, l’observo imaginant-me’l donant classes a alguna universitat o venent llibres a domicili.

And it’s No, Nay, never, 
No, nay never no more 
Will I play the wild rover,
No never no more

The Wild Rover contextualitza l’entrada de nous membres de la banda. Un a un, el degoteig de més persones vestides amb camisa de colors cridaners i barret negre sembla calmar la desesperació del trompetista pèl-roig, que amb un somriure confiat saluda als benvinguts. Un saxo, el bateria, un violí, un altre saxo…la sala va omplint-se de músics i instruments mentre miro al meu voltant sentint-me estrany entre tanta coloraina. No hi ha ningú més a la sala, i això em fa sentir poc digne de tanta activitat pre-musical. Els 12 músics de la banda, tots ells vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, afinen els respectius amb delicadesa i concentració. Poc a poc aixequen la vista i observen la tragèdia, tant sols un sofà resta ocupat per algú que sembla més concentrat en escriure i llegir que en la seva música. La pluja i el vent continuen fent de l’Slattery Pub un fort amb poc interès per ser assaltat, així que assumint la derrota i amb molta professionalitat, una flauta inicia la melodia d’un instant de felicitat irlandesa. Another pint of Guinness!!

Serà gairebé una hora de música irlandesa, de clàssics mil i una vegada escoltats als pubs plens de Fleet Street, entre càntics emotius i cambreres amb edificis de gots de pinta buits camí de la barra. Música que et desperta de l’angoixa i et fa volar fins als camps preciosos de l’interior d’Irlanda, on el temps sembla edulcorar-se i simplificar una existència mil·lenària. Alguns vam anar a Irlanda amb la il·lusió d’aprendre a entendre què diuen i, sense imaginar-nos-ho, vam tornar amb un trosset menys de la nostra ànima. Per tot allò que vaig viure i veure, per aquell país tant meravellós i per aquells 12 músics vestits amb camisa de colors cridaners i barret negre, “Sláinte!!”

How can I leave the town that brings me down
That has no jobs
Is blessed by god
And makes me cry

Dublin

And at sea with flowing hair
I’d think of dublin
Of grafton street and derby square
And those for whom I really care and you

In Dublin

San Telmo, tangos i alfajores. Emiliano, YPF i les Malvinas

Un dijous d’abril de 2005, 20:00 del vespre a la preciosa i encantadora Buenos Aires. Bufa una suau brisa amb sabor a cafè quan poso el peu a l’avinguda Colón de camí a casa. La Universitat està lluny, però no tinc pressa per arribar, l’estrès i la necessitat de no parar de fer coses van quedar a casa ja fa uns quants mesos, i no em sembla que es visqui pas malament així. El 29 passa accelerant direcció Santa Fe. Sense preocupacions em rasco la butxaca buscant un peso. Creuo el carrer i compro un “alfajor” Águila. Beneïda rutina, beneïts “alfajores”, quant us trobaré a faltar!!!

San Telmo apareix com un somni, en el que el tango s’escapa por sota les portes dels bars como el fum del tabac, mentre els carrers s’omplen de cultura i història en forma de converses i pintures abstractes. Passejar per Sant Telmo es un èxtasi indescriptible, més quan et sents d’aquí i camines sense pressa, sense data de tornada, sense bitllets de vol o monuments que visitar. Ho va escriure Ernesto Rondo a un fabulós tango:”

“Me preguntan muchas veces
porque causa canto el tango
y que quieren que les cante?
si en San Telmo… yo nací!
soy de un barrio milonguero
que fue cuna del candombe…
y es allí que me hice hombre,
por eso yo canto así”

Emiliano em rep a la cafeteria fumant, como fuma aquest paio! Però què interessant es parlar amb ell, com fa ballar les paraules per a que semblin dolces. Mai una subordinada em va semblar més preciosa que quan les entona l’Emiliano en alguna de les seves tardes xerraires. I és que l’argentí profund, ben parlat, amb la gravetat d’un tango és un poema per les orelles, i el que cregui que només serveix per lligar se’n pot anar a pastar. Com sempre, parlem una mica de tot. em sento poc esplèndid amb les meves frases curtes i obvietats castellanes, així que gaudeixo escoltant les reflexions d’algú molt més audaç i interessant. Quant et trobaré a faltar a tu també Emiliano!

Abans d’arribar a Argentina no coneixia la passió amb la que la seva gent viu la història. Em va sorprendre el relat subjectivament nacionalista que en fan d’ella, però què fascinant és observar com una societat culta coneix el seu passat i reflexiona sobre ell! Beneïda cultura que floreix plaers en boques alienes! Malvinas, peronisme, Aerolínias Argentinas, corrupció, YPF, quin plaer tractar temes de tal calibre a una cafeteria amb qualsevol “porteño” amb un Clarín sota el braç. I és que si alguna cosa no han oblidat els argentins és que les Malvinas eren seves i que YPF ho hauria de tornar a ser. Els anglesos són uns “pelotudos” que els van robar les illes (si, aquelles illes on Argentina va enviar a la mort segura xavals sense experiència i mal equipats) però Maradona els va donar el seu merescut al Mundial del 86. La bandera argentina espera a l’aeroport d’Ushuaia per a ser hissada de nou a les seves illes més cobdiciades. Lo d’YPF era d’esperar, la passió amb la que els argentina viuen la sort de les seves companyies contrasta amb la fredor amb la que nosaltres tractem a les seves. I és que està el peronisme clar. I el populisme, que també. Què malament anem quan confonem un estat amb una empresa, i titllem de traïció al poble espanyol una expropiació i no ho fem quan ens estan enfonsant encara més a la misèria en la que vivim. Així som, així fan que pensem, i així ens va.

L’altre dia una “porteña” m’explicava la teoria de que cada 10 anys més o menys, i generalment a finals d’any, Argentina pateix una crisi. Sense cap dubte sembla que aquest any toca, com a mínim anem pel camí. M’ha sorprès que Argentina s’hagi atrevit amb una empresa espanyola, tot i que YPF sempre va estar al cor dels argentins. Però està el peronisme, clar. I el populisme, que també. Ai Espanya….què gran eres o pensaves que eres en aquells temps en els que posaves els peus damunt la taula amb Bush, i treies pit i et creies immortal. Quan treies el cap al G-8 i volies jugar a ser rica i poderosa com ells. I mira’t ara, què sola estàs, com bordes como gos tancat, quin mal fa veure el desert més enllà de les muralles. Tant sola i pobra que ningú t’ha defensat, tant sola i pobra que els que fins fa poc miraves entrar de reüll i malpensant ara no et fan cas. Pregunta’t per què a tu i no a altres, per què YPF i les Malvinas, potser has estat la nena repel·lent de la classe, aquella que treu pit i crida més que les demés, però que quan necessita ajuda es descobreix sola.

Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

26 d’abril de 1994, 6 de la tarda, Sarajevo. Krljes Nijaz torna a casa després de l’oració a la mesquita Gazi Husrev-beg, al barri de Bascarsija, just al centre de la ciutat. Sap que a cada cantonada es jugarà la vida, però ja n’està acostumat, ja fa més de dos anys que els carrers s’inunden de crits i plors quan la bala d’un franctirador serbi impacta al cap d’algú que corre pels carrers. És un dia molt mogut, els crits de Pazita Snajper! (Compte, franctiradors!) ressonen a cada cantonada, on s’acumula la gent per agafar aire i sortir corrents fins a la següent, amb l’esperança que aquella no sigui la última carrera de la seva vida, que els franctiradors serbis mirin cap a un altre lloc o, simplement, estiguin cansats de disparar.

Marques de bala de la Guerra dels Balcans a la façana d'una vivenda a Sarajevo, avui en dia encara visibles
Marques de bala de la Guerra dels Balcans a la façana d’una vivenda a Sarajevo, avui en dia encara visibles 20 anys més tard

Les cantonades s’han convertit en oasi de supervivència on, ben apretada l’espatlla contra la paret, en Krljes carrega forces i valor per seguir el camí. La ciutat és gris, trista, silenciosa, sense ànima. Una dona creua una mirada de petita satisfacció al arribar esgotada a la cantonada, se sap salvada però insegura, poder demà no tindrà tanta sort. En Krljes creua el pont del riu en direcció sud, alça la vista i contempla les muntanyes. “Allà dalt estan els tancs” pensa. Encara corrents fa  els últims metres fins al portal de casa seva, un temps enrere un esplèndid edifici al barri d’Skenderija, avui un espantós bloc gris mig destruït per l’impacte de foc d’un dels tancs de les muntanyes. Un dia més ha sobreviscut.

El tramvia és el mitjà de transport més usat pels habitants de Sarajevo
El tramvia és el mitjà de transport més usat pels habitants de Sarajevo

Sarajevo va estar setjada per l’exèrcit Srpska de Ratko Mladic durant 1395 dies. Durant aquest temps la població de la ciutat es va reduir més d’un 30% i milers d’edificis van ser destruïts en un dels setges més llargs de la història d’Europa. I tot això va començar aquí mateix, a tocar de Croàcia, davant la mirada de la ONU i de la resta de països, durant aquell meravellós any olímpic de 1992. La última gran guerra en territori europeu, una més en un zona massa destinada al patiment i el dolor. La guerra de Bòsnia s’inicia el 6 d’abril de 1992 per diversos factors religiosos, polítics i socials després de la independència d’Eslovènia i Croàcia de l’antiga Iugoslàvia, i finalitza amb els acords de pau de Dayton el 14 de desembre de 1995. Més de tres anys de guerra, una terrible guerra que va separar famílies senceres i va provocar prop de 100.000 víctimes mortals i gairebé 2 milions de desplaçats.

Sarajevo de nit
Sarajevo de nit

Sarajevo és una ciutat meravellosa, on mesquites precioses comparteixen espai amb esglésies catòliques i sinagogues a la vora del riu, on els cafès i els carrers peatonals procuren fer oblidar el que fa menys de 20 anys eren ruletes russes a gran escala. La gent no entén el que els dius, però somriuen i passen a l’acció dels gestos per explicar-se. Una dona gran camina pel carrer mentre fotografio uns contenidors de brossa molt vells, s’atura i em mira extranyada. Em pregunta si som italians i riu cridant “Rafa Nadal, Rafa Nadal!” quan li dic d’on venim. Té una cara de profunda tristesa, però quan riu sembla que l’alegria li surti de molt endins i que porti molt de temps esperant la oportunitat d’aparèixer. Tot i això, li canvia la cara de cop quan se m’escapa un “Djokovic!”. Em mira, es gira i segueix pel seu camí. Pel que sembla, hi ha temes que és millor no tractar-los de moment.

Riu Miljacka
Riu Miljacka

Tot i això, no és una ciutat molt bonica. Segueix sent una ciutat gris, plena d’edificis amb cicatrius a les façanes. Alguns edificis, inclús ara, mantenen forats de bala a les finestres. La majoria de les cases noves no s’acaben, desafien el fred i el vent amb l’esquelet i 4 parets. Una senyora surt al balcó de casa seva. És un balcó petit, al primer pis d’una casa petita sense acabar. El balcó només té el terra de maó, no té baranes, no té finestres, només té algunes plantes a les cantonades que són l’únic color que desafia el vermells dels maons i el gris del morter. La senyora rega les plantes i se’n torna cap a dins. A la ciutat es respira un ambient positiu, com si la pau hagués estat una onada d’aire fresc que els habitants volen aprofitar per avançar i oblidar aquella guerra tan cruel amb els veïns. Uns dies abans de trepitjar Sarajevo van detenir Ratko Mladic, comandant de l’exèrcit Srpska, per genocidi i crims contra la humanitat, després de gairebé 20 anys fugit. Les detencions d’aquests personatges em deixen un sabor molt agredolç, penso que poder actuant abans no només evitaríem aquest teatre, sinó que s’evitarien milers de víctimes innocents. Al cap i a la fi, quina culpa tenia en Krljes Nijaz i els demés habitants de Sarajevo, si simplement volien tornar a casa després de la feina?

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el túnel de la vida

· La guerra dels Balcans 20 anys després

De Marrakech a Essaouira, un viatge revelador

“Hola amigo, hola mujer”. Així ens rep a Marrakech l’home que ens acompanya fins al riad entre els carrerons foscos de la medina. “Yo no cobro dinero, solo acompaño” ens deia mentre insistíem que no calia que ens guiés per aquell inmens laberint pel qual anàvem perduts feia estona. I és que qui no s’ha perdut alguna vegada per una medina marroquina és que no hi ha estat de debò. A l’arribar al riad, el noi de recepció ens indica que hem de pagar al nostre amic 3 euros pels serveis. I això només és un petit exemple de com funciona tot al Marroc.

Un home molt vell em veu fent fotos, s’apropa i em convida a entrar a les drassanes de Essaouira per ensenyar-me com fan els vaixells, com tallen la fusta i fan els motllos. És un espectacle veure l’esquelet de fusta fet a mà d’aquells vaixells que uns mesos després acabaran plens de peix com tota la resta. A l’acabar l’explicació posa la mà esperant uns quants Dirhams. Un noi esquifit ens acompanya esperant-nos a les cantonades del barri jueu de Marrakech mentre ens fa passar per carrerons fins arribar als carrers més amples i plens de botigues. Ens comenta que li agrada parlar castellà per practicar-lo, però que no vol res a canvi d’haver-nos acompanyat. A l’arribar a la seva feina ens convida a parlar amb el venedor d’espècies just al davant a veure si ens animem a desfer alguna d’aquelles piràmides perfectes de safrà, curry o additius del cous-cous.

El Marroc és una experiència inolvidable, una borratxera de noves sensacions només obrir els ulls i despertar-te en un petit oasi de silenci enmig de la gran urbe caòtica, bruta, sorollosa i alhora mística, fabulosa, de conte. Cada carrer et transporta en el temps fins a una època en la que la ciutat es transforma en un enorme mercat al carrer, on els ases dominen l’espai viari i on els turistes som assaltats per venedors de tota mena i dropos amb intencions que millor no conèixer. El disseny dels seus palaus, els colors dels mosaics, les senefes de fusta fetes a mà….tot evoca a un passat gloriós producte de la venda d’espècies, quan el sucre valia tant que els palaus es cobrien d’or i marbre i quan la terra de saadies era cobdiciada i no rebutjada per Europa. D’aquesta època gloriosa no en queda més que una decadència fabulosa.

El Marroc és això i molt més. També és un país on les dones pateixen una discriminació terrible en drets, on els nens omplen els carrers en hores d’escola i els analfabets superen els que no ho són.  No, no és el paradís. Als barris vells de les ciutats, a les medines, les condicions de vida són medievals i no tots tenen la sort de vendre’s el riad a algun europeu bohemi. Diuen que les coses poc a poc van canviant, que les condicions de vida dels marroquins i les marroquines milloren a bon ritme, que els drets d’uns i altres s’equiparen. Estarem atents. Mentrestant, seguiré gaudint sempre que pugui d’aquesta meravella que tenim al costat de casa, d’aquest salt fabulós en el temps, recomanable, gairebé imprescindible. Cau el sol a Essaouira, em ve al cap aquella cançó de l’Ismael Serrano:

“Ríos de humanidad huyendo
del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos,
quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes
que partían de aquí
cargados con tu esperanza
hacia la vieja Alemania.

Se rompen las cáscaras
de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo
que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante,
enfermo de amnesia.”

Potser si que és així, potser no. Potser això és pintar tot plegat d’un rosa massa llafiscós, poder no és més que el sentiment humà de voler ajudar a qui ens demana ajuda i la necessita. Poder ningú té la raó del tot, poder el millor sigui que ens adonem d’una vegada que no tothom pot viure com nosaltres, i que si volem viure cada vegada millor algú sempre viurà pitjor. Reclamar els béns i després refusar les persones és hipòcrita, però qui més hipòcrita que nosaltres, que gaudim dels plaers del món durant l’agost, tornant al cau on ens trobem segurs durant la resta de l’any  i on no volem que hi vingui ningú més que els que vam marxar.

Aventures de dos marrecs a l’Amazones(2): Encontro Das Aguas, Carlitus i piranyes

Un home seu a terra davant un cartró. No hi ha cap escrit demanant diners ni cap gos adormit al seu costat, tan sols pren el sol observant els vianants mentre ofereix el seu producte a qui el vulgui comprar. Avui, un encenedor, demà qui sap. Uns metres més enllà una dona repeteix l’escena amb dos plàtans com a protagonistes. Una mica més enllà, quatre postals. Més lluny, dos plàtans de nou. D’aquesta manera, un seguit de venedors ambulants omplen el passeig oferint tota mena de productes formant una escena curiosa i depriment en parts iguals. No hi ha mirades de desesperació al passar, ni paraules per cridar l’atenció ni molestes persecucions al turista, només ulls d’indiferència, mirades a l’infinit, gestos tranquils. No sé si és perquè no és costum a la ciutat o perquè el nostre aspecte és de tot menys de “rics blanquets”. No sé perquè però m’agrada.

Passejant camí de l’embarcador parlem de com de diferent és el concepte de supervivència depenent d’on es visqui, de com després d’uns dies de viatge escenes espantoses es transformen en rutinàries i de la capacitat d’adaptació que tenim a allò objectivament dur, cruel i inhumà. Gaudim de l’espectacle del mercat de la ciutat, un caos organitzat de fruites extranyes de mil colors diferents. Les parades s’organitzen aleatòriament i la fruita i la verdura és mostrada sense cap gràcia ni ordre. Lluny dels mercats occidentals, en els que les pomes i les taronges s’amunteguen perfectament, al mercat de Manaus tot sembla posat a l’atzar: plàtans i mangos entre maracujàs i taronges, kiwis i pomes sota cocos i papaies. Uns escarbats surten disparats en totes direccions quan algú compra els plàtans que els mantenien amagats. Seguim amb la mirada el recorregut que fan entre els peus dels compradors fins amagar-se de nou a la parada del costat, davant la mirada tranquil·la de la venedora. A ningú sembla importar-li que de sota els plàtans surtin escarbats. Bé, a nosaltres si, així que ben pensat el batut de maracujà dels matins ens el prendrem a un altre lloc.

Arribem a l’embarcador a mig matí. L’indígena disfressat de l’agència de viatges no ens va convèncer de cap excursió organitzada, així que ens deixem seduir per algun dels joves que ofereixen la seva barca per donar una volta pel riu. Entre la joventut, però, un home gran ens crida l’atenció. D’uns 60 anys, en Carlitus té la pell morena i la cara molt arrugada. Transmet tendresa i no fa cap gest de mostrar interès en nosaltres, així que ens hi apropem mentre deixem enrere deu o dotze simpàtics (i pesats) mariners d’aigua dolça. En Carlitus no parla castellà però al Brasil no hi ha problemes per entendre’s amb tothom, ens parla d’un recorregut pel riu sense mostrar gran alegria, mentre les nostres cares reflexen la felicitat de navegar per aquest riu màgic. Què poc valorem el que tenim davant nostre quan ho veiem un dia rere l’altre! Ara, amb el temps, penso en el dia que vam llogar un cotxe a Sarajevo emocionats per poder descobrir Bòsnia i la seva història, mentre la noia es preguntava sense entendre què carai fèiem a Bòsnia sent de Barcelona. Acordem el preu i el trajecte i pugem a la barqueta. Només pujar ens trobem amb una sorpresa, un convidat inesperat. En Leonardo és asturià, i viatja sol pel Brasil sense rumb fix. Vestit de Coronel Tapioca, ens parla de la seva vida exitosa i de les seves conquestes mentre iniciem tots plegats el viatge riu amunt.

Cocodrils, serps, fruites exòtiques, humitat, piranyes, jaguars, mosquits, tribus i llegendes, el Dorado, les Amazones, els exploradors i el cautxú. Poques zones del món creen tanta passió com la història i la vida a l’Amazones. En Carlitus, en Leonardo, el Santi i jo avancem riu amunt amb admiració i respecte pel que veiem i escoltem, amb la por de tocar res que no sigui la barca que ens protegeix del més desconegut. La selva densa fa d’escenari misteriós i ens anima a inventar històries mentre avancem sobre un riu desconegut, el riu de la desolació. En Carlitus ens parla de com (sobre)viu la gent dels voltants de Manaus, de com les grans empreses talen milers d’arbres descontroladament i de la seva vida dedicada al riu. Ens parla de la seva joventut i de com ha canviat la ciutat amb el temps, d’anacondes, caimans i piranyes, mentre avança el dia i poc a poc ens anem acomiadant de l’espectacle. Finalment, l’Encontro Das Aguas apareix per mai més desaparèixer de la nostra memòria: el riu Negre i l’Amazones s’uneixen a Manaus formant un ball deliciós. Un, el Negre, de color marronós fosc i l’altre, l’Amazones, d’un marró clar, no accepten juntar-se fins un quants kilòmetres riu avall. Fins aleshores, ballen un tango agafats de la cintura formant una línia divisòria clara i preciosa. Què fantàstic és sorprendre’t per una cosa tant meravellosa!!

Passegem per Manaus el matí del nostre darrer dia a la ciutat. L’endemà marxarem a Bahia, on ens espera la platja, els balls de capoeira, en Peter i la Júlia i els concerts de jazz. Mentrestant, caminem sense rumb fix pels carrers de la ciutat, amb la satisfacció d’haver vist i viscut tot el que el nostre cos ens ha demanat. Parlem del riu i d’en Carlitus, del vestit de Coronel Tapioca del Leonardo i del passadís de la mort. De sobte, una veu darrera nostre ens sorprèn:

– Sou catalans? El meu pare era català. Quina sorpresa trobar catalans per aquí!

Un home d’uns 50 anys, rialler, vestit amb camisa i pantalons blancs de lli apareix quan girem el cap. Ens convida a sopar a casa seva aquella mateixa nit. No sabem què dir, però la ciutat no ens ofereix res que no haguem vist ja i, a més, tothom que hem conegut ha estat gent fantàstica, així que acceptem. Sempre recordarem aquest moment com l’inici de l’aventura que ens farà marxar fugint de Manaus amb la por que uns narcotraficants internacionals ens estiguessin perseguint.

Aventures de dos marrecs a l’Amazones(1): suor, mosquits i sarbatanes

Una gota de suor cau per l’esquena mentre recorro el passadís fins la sortida de l’hostal. Com cada dia, una onada de calor m’entela les ulleres només sortir al carrer i m’incita a tornar cap endins a dutxar-me de nou. Passats uns dies així, hem descobert que el millor remei és seure a l’ombra de qualsevol cabaneta que ens doni alguna cosa per esmorzar, si és amb vistes al riu molt millor, i gaudir del ventet que refresca els 25ºC i el 99% d’humitat d’aquesta ciutat al mig de l’Amazones.

Manaus es mostra impassible davant l’arribada de dos marrecs inexperts, bruts, cansats, carregats amb motxilles mal fetes plenes de roba humida i mal doblegada.  El taxista riu quan ens veu arribar mentre ens ajuda a pujar les motxilles al cotxe. És negre nit enmig de la selva més densa i gran del món, però no és fosc. Manaus és una ciutat enorme enmig d’allà on fa uns segles gairebé no s’hi podia arribar, un punt de llum enmig de la foscor més absoluta: la capital de l’Amazones brasiler. Més d’un milió i mig d’ànimes sobreviuen allà on fa poc més d’un segle el cautxú feia embogir la ciutat i la transformava en la ciutat més rica del país, la París dels Tròpics li deien, que es permetia el luxe d’importar marbre de Carrara, mobles de París i vidre de Murano per construir la seva òpera, una meravella europea envoltada de feres.

– Hi ha molts mosquits a Manaus?

– Molts! Però a nosaltres no ens piquen. Deuen estan contents, ha arribat sang nova!

Un somriure forçat ens apareix al rostre mentre travessem barris desoladors, buits de gent, on la brossa s’acumula a les cantonades. El taxista ens va dient aquí i allà on podem o no anar mentre ens explica què visitar durant el dia. M’aborda una certa desconfiança quan pocs segons després de l’últim “Per aquí no passeu!” el taxi s’atura. L’hostal és lleig i brut, però és mitjanit i estem envoltats de zones “prohibides” així que ens deixem seduïr per aquelles 4 parets mal pintades. Unes escales condueixen a un passadís depriment, llarg i estret, molt fosc, que acaba a la porta de la nostra habitació. Més tard el batejarem com “El passadís de la mort”. Els ànims decauen encara més al travessar la porta d’aquella suite, una petita sala quadrada sense finestres a l’exterior, tant depriment com humida i bruta.  Un aire condicionat medieval exerceix de capçalera d’un dels dos llits col·locats en perpendicular. L’encenem. Un motor d’avió pren vida dins l’habitació mentre un xorro d’aire gelat surt disparat cap a un punt del llit, com si un secador gegant d’aire fred disparés tot l’aire a un punt concret. Ens mirem i sospirem. Ens tombem al llit abatuts, recordant els carnavals, la frescor del mar a Copacabana  i el ventet fresc d’Iguaçú. Som lluny, molt lluny de tot això, però Brasil és així, tant gran com heterogeni i apassionant, impossible d’acabar, impossible d’oblidar.

Les nits a Manaus consisteixen en combinar estones sota el xorro d’aire gèlid amb estones fugint d’ell, refredant per parts el cos mirant d’evitar un encostipat més que probable. A vegades el soroll del motor ens desperta a tots dos emprenyats i ens venen ganes de llençar-lo escales avall, a vegades, en canvi, només em desperta a mi i odio el Santi i la seva respiració tranquil·la.

No em veig gens animat a passar uns dies de supervivència amb el Santi a la selva tots dos sols, així que anem a una agència a preguntar com podem fer per passar uns dies a l’Amazones.  Ens rep un senyor vestit d’indígena assegut darrere d’una taula. D’indígena no té res més que les ganes d’enganyar als turistes afamats d’aventures, però què carai, ens deixem seduir de nou amb certa resignació i, per què no dir-ho, un cert somriure a la cara. Em venen al cap les aventures de Javier Reverte a la selva amazònica peruana, en aquell llegendari viatge a través del riu on gairebé s’hi deixa la vida, en el que  li expliquen que algunes tribus que durant el dia fan veure que viuen a la selva de forma tradicional i es deixen retratar pels turistes, a la tarda es vesteixen amb texans i te’ls pots trobar a la ciutat amb colze recolzat a la barra de qualsevol bar.

És una habitació petita, amb les parets folrades de suro i plenes de pósters de piranyes i cocodrils. Dues cadires buides ens esperen. Abans de seure però, l’indígena postís treu una sarbatana a una velocitat increible i dispara un dardo que passa entre el Santi i jo abans de clavar-se a la paret. Hi ha un moment de silenci a l’habitació. No sé si sortir corrents o seure i fer com si no hagués passat res. Aquesta ciutat i aquesta gent no deixen de sorprendre’m.

Tunísia (3): medina, te i mar, el final d’un viatge fascinant

– No parles àrab? Quan viatges a un país has d’aprendre les costums i la llengua.

– Només fa una setmana que he arribat!

– Ah! només una setmana? Amb aquesta barba ja sembles un berber! Un sandwich d’escalopa!

Sec a la petita taula oxidada que forma la terrassa del bar, fent temps esperant al tren nocturn que em portarà fins la capital. El cambrer porta el sopar. Poc cous-cous i molts sandwich d’escalopa, això és el que menja la gent a Tunísia. La tarda va caient i l’activitat als carrers de la ciutat gairebé desapareix. El desert queda ja molt enrere. Viatja amb mi un trosset d’aquell desert fantàstic, una ampolla plena de sorra vermella fina, que em recordarà per sempre més aquell oasi, aquells camells, el meu amic tuareg i aquelles dunes.

A Tunísia, les ciutats no em semblen especialment maques. De fet, no estan fetes per ser maques. Ni rastre de busos turístics, edificis d’època o museus d’última generació, només fusters treballant la fusta, mecànics arreglant qualsevol cosa, restaurants servint sandwichs o artesans treballant en els seus tallers minúsculs. Ni rastre de carrers ben arreglats i il·luminats, plens d’arbres i edificis restaurats, on passejar ignorant conscientment la realitat que t’envolta. Ni rastre de tot això. Si viatjar és sentir com viuen els habitants del país que visites, aquestes ciutats són ideals. Ara, si viatjar és pujar al núvol de les comoditats i deixar-se impregnar per una ignorància voluntària i dolça, Tunísia no és un bon destí ja que la realitat t’apareix davant sense que tinguis temps d’esquivar-la.

A pocs metres de la terrassa, un hotel serveix cerveses en un ambient depriment: homes fumant i bevent a la barra, amb els ulls fixes en les ampolles, en silenci. Després de sopar, hi busco una taula lliure, tinc 4 hores per endavant i cap intenció de passejar amb les motxilles de nit per la ciutat. 1 cervesa, 2 cerveses, 3 cerveses mentre devoro els llibres i descobreixo la història de Haile Selassie i d’Etiòpia, la història d’un dels pobles més pobres del món que, tot i això, se n’orgulleix de ser descendent directe del rei Salomon i la reina de Saba, la història de les barbaritats europees a l’Àfrica, de com països sencers porten segles en guerra amb uns i altres sense aconseguir res que no sigui gana, misèria i tristor.

La capital em rep fosca, tímida, mentre surto de l’estació amb l’objectiu de trobar algun lloc on dormir la resta de nits del viatge. Caminar descobrint carrers desconeguts, mercats obrint les portes, places fosques i brutícia per tot arreu fins la medina, el centre de tota ciutat musulmana. Caòtiques i laberíntiques per gairebé tots els que les trepitgem per primera vegada, perfectament estudiades i conegudes per qui hi viu. Plenes de racons meravellosos, petits tresors que cal anar descobrint guardant els mapes i les presses i deixant-se perdre, fonent-se entre la sobredosi de colors i d’olors dels seus carrers. Enfilo pel carrer principal mentre algunes botigues van obrint les portes. L’hostal em rep amb desconfiança, un edifici robust que mira de reüll l’agitada vida del seu voltant. L’interior, però, un petit món apart, una explosió d’art islàmic que sobreviu sense pressa a l’altre costat dels murs. Una família francesa gaudeix del clàssic esmorzar universal, pa amb mantega i melmelada, mentre deixo la motxilla sobre un llit qualsevol de l’habitació compartida.

Els dies a la capital són gratificants. Durant el dia,  llargues caminades per la ciutat o viatges amb louage per visitar les afores, les fascinants ruïnes de Dougga o els pobles de la costa. Al vespre, tes a qualsevol terrassa enmig de la medina abans de tornar a l’hostal i gaudir de converses fantàstiques amb els joves de la família francesa i amb un jove tunisià del sud decidit a trobar feina a la capital.  Es va criar a un poble prop de Kasserine, a més de 200km de la costa, enmig de la Tunísia més rural, i des de petit va voler ser mariner. Ens explica com va viure la revolució, com la democràcia no ha portat del tot aires nous i com la gent jove segueix sense feina ni oportunitats. A vegades penso què serà d’ell, si seguirà lluitant per sortir a la mar cada dia o haurà desistit i viurà al seu poble venent fruita.

Quan els amics es retiren a dormir, m’endinso en la medina fins la Rue al Jazira, on prenc la última cervesa a una de les terrasses gaudint de les últimes espurnes de vida a la ciutat. Escric i llegeixo, sempre amb un somriure a la cara, mentre recordo tots els detalls del dia i planifico l’endemà. De tornada a l’hostal, la medina se’m presenta fosca, bruta, en silenci. De tant en tant algú camina amb llanternes per esquivar la brutícia que els comerciants han deixat durant el dia, són llums que apareixen a la llunyania i s’apropen fent ziga-zaga, llums que em tranquil·litzen i aporten alguna cosa enmig del silenci i la foscor. Mai oblidaré els passeigs nocturns per la medina, la sensació de ser absorbit per aquell rusc de carrerons, la felicitat de sentir-me viu per un costat i la tensió de caminar en terreny pantanós per un altre.

Els camins de Sidi Bou Said em porten cap al far fugint dels venedors pesats.  Just abans d’arribar-hi, però, un petit carreró en obres a la dreta em crida l’atenció. Esquivo les muntanyes de terra i les baranes que impedeixen el pas, passo per damunt de fustes que em salven del fang fins arribar al final. És una petita explanada de sorra amb un arbre al centre, just al darrere d’una petita mesquita i d’un cementiri musulmà. Davant, esplèndid, es mostra el Mediterrani. És un mar diferent, com poques vegades l’he vist. Una llengua d’aigua marró d’uns centenars de metres separa les aigües estranyament turqueses de la costa. Més lluny, el mar es transforma de color blau intens, amb caràcter, un blau que es difumina amb el cel ennuvolat formant un continu, on se’m fa impossible veure-hi els límits. De sobte, del minaret de la mesquita comença a sonar l’oració del muetzí. La crida a l’oració musulmana envaeix l’espai i hi incorpora un perfum místic. I és allà, en aquell precís moment, tot sol veient el mar i envoltat del so de la mesquita que me n’adono que el meu viatge a Tunísia ha acabat.

Tunísia (2): Quan el Res ocupa el Tot

Plou. Són només 4 gotes, però plou. Surto desconcertat de la tenda pensant en que poder cauen coses de les palmeres, al cap i a la fi, estic a un oasi. Però no, és pluja. Fa menys d’una hora veia caure el sol sobre les dunes de sorra fina del Sàhara, assegut a dalt de tot de la duna més gran que he trobat, i ara plou. Surto a buscar algú que em pugui dir si això és normal. Al bar hi trobo un home jugant a escacs contra l’ordinador. Té el rei amenaçat, motiu pel qual ni tan sols gira el cap per dir-me amb tota la desgana “is normal is normal”. Surto a sopar, què bo de tant en tant viure al ritme que marca el sol, deixar-se caure al llit quan la foscor absoluta s’apodera de tot i obrir el ulls quan la claror guanya la batalla del matí. A Barcelona, com a gairebé tot arreu, la foscor mai aconsegueix penetrar l’escut que forma la il·luminació de la ciutat, vivim sense mirar el cel, aïllats de l’univers. Aquí, però, el cel es fa gran, enorme, i s’apodera de tot i es fa impossible no mirar-lo. I vius segons el que ell digui, i et resignes a acabar el dia quan la llum va desapareixent.

Un cop sopat, pregunto al cambrer del bar si en algun lloc es poden trobar cerveses. Res em fa més il·lusió que compartir-ne una amb el silenci de l’oasi, envoltat de palmeres i sorra. Deixar passar els segons, els minuts i fondre’m amb la velocitat de la vida al desert. El cambrer em recorda com vesteixen els tuaregs. Em comenta que allà no hi ha cervesa però que si vaig amb ell en podem aconseguir. Pugem al cotxe. Les llums penetren uns metres en la densa foscor absoluta mentre condueixo per camins de sorra, a vegades entre palmeres, a vegades envoltats de petites dunes de sorra fina. En el trajecte m’explica que prové d’un poble a l’oest de Douz. La seva família té l’hostal i el restaurant del poble, però ningú va a dormir allà ja que no té cap atractiu, així que des de fa 4 anys viu a l’oasi guanyant-se la vida. I cada vegada li costa més marxar d’aquell lloc, on els amics són la seva família i la feina el seu dia a dia. Treballa moltes hores, tot el dia de fet, però a un ritme relaxat. Als hiverns una foguera serveix per reunir-se amb els amics a les tardes. Als estius, quan hi ha més turisme, contracta camells.

Arribem a un petit aparcament. Dos homes vestits com el cambrer xerren enmig de la foscor. En trobar-se tots tres, es saluden inclinant el cap fent una reverència fins que els dos caps es toquen. Aleshores mantenen la postura uns segons fins que es separen. M’ho miro amb certa gràcia, hi ha costums que no són importables de cap de les maneres. Entrem a un petit bar, un dels homes treu cerveses per tots quatre. Ells es tomben als sofàs i comencen a xerrar en algun dialecte berber. Aprofito per donar un tomb. El bar forma part d’un petit càmping totalment buit. El silenci és trencat per un generador llunyà que s’esforça per donar llum durant uns minuts més abans de que tot quedi en el més absolut dels silencis. Sec de cara a l’infinit. La foscor es transforma en un mur impenetrable. Passen els minuts. Sembla que el món s’hagi aturat. Passen els minuts.

6,30 del matí. Surto de l’oasi en direcció a enlloc. Camino esperant que surti el sol. Camino esperant girar el cap i no veure res, sentir-me part del paisatge, difuminar-me i no ser Res. La sortida del sol no és tant maca com esperava degut als núvols. Tot i això, poc a poc hi ha més llum, un vermell difuminat que va pujant per l’horitzó. Silenci. Rastres d’animals nocturns, qui diu que al desert no hi viu res? Petjades, forats a la sorra. Em giro, l’oasi ha desaparegut fa estona, miri on miri veig sorra i dunes. I silenci. Resto quiet uns segons. De sobte, crido. Crido amb totes les meves forces l’alegria que sento per estar aquí. Crido sabent que ningú m’escolta. Crido perquè aquí és on volia arribar i hi he arribat. És gratificant aconseguir un objectiu i quan ho fas s’ha de celebrar!

De tornada cap al nord em paren a un dels incomtables controls militars que hi ha a la carretera. Baixo la finestra, entrego el passaport. L’escopeta és vella. Molt vella. I la tinc davant dels morros. El militar em saluda mentre crida al seu superior. Un home baixet apareix davant la meva finestra. Se li nota que té més rang tot i que impressiona molt menys que l’altre. Em diu si puc apropar dos companys a Douz. No és la meva direcció tot i que compartim un tram de carretera, així que un minut més tard dos militars pugen al darrere. Veuen estranyats la tovallola taronja mullada i les xancletes assecant-se a un dels seients, però somriuen. No parlen gaire. Provo de parlar una mica de futbol, això sempre funciona, però sembla que no els agrada. Un dels dos, el més jove, em parla una estona però no entenc res del que em diu. De la parrafada només entenc “Bora-Bora”. No sé si es refereix a alguna discoteca o a les illes paradisíaques, sigui com sigui em sembla que estem molt lluny de qualsevol de les dues. L’altre, un pèl més gran, parla una mica d’anglès. Em comenta que és nascut a la capital però que porta més d’un any al desert. Quan en compleixi 4 podrà escollir destí, i ell vol tornar a Tunísia perquè li sembla la ciutat més maca del món. Li pregunto pels controls. Diu que estan atents als rebels libis que de tant en tant apareixen per aquelles terres, però que tot està tranquil. 80km més al nord, i després de dos controls militars més, arribem a la carretera principal. Allà ens acomiadem. El més gran dels dos em dóna la mà. Al pujar al cotxe em comenta:

– Don’t go fast, this road is dangerous.

Què maco que l’exèrcit es preocupi per tu! En realitat la carretera no és perillosa, poder no l’ha convençut com condueixo. Són kilòmetres i kilòmetres de sorra, arbustos i poca cosa més. Cartells anuncien el perill de topar amb camells que creuen la carretera. Per sort, els que em trobo pel camí caminen al costat de l’asfalt amb aquella tranquil·litat. De tant en tant, una caseta ven aigua i benzina o apareix algú caminant com si res. Em pregunto què fa algú caminant per aquí a més de 40km del poble més proper. Es diu que al desert sembla que no hi ha ningú però en realitat està ple de gent. Deu ser veritat. Tot i això, jo només faig que pensar en no punxar o tenir una averia greu allà. Passen els kilòmetres i el paisatge canvia poc.

El sud de Tunísia és preciós. Les curses de camells a Douz reuneixen a centenars de persones cada any per veure quin dels camells és el més ràpid o el més resistent. Els joves del poble es llueixen davant el públic reunit prop del palmerar amb les seves motos petites i sorolloses mentre sona la música tradicional i creix l’expectació quan el primer dels participants s’apropa al final. El guanyador és felicitat per tothom i el camell és recompensat durant tot l’any. El llac salat de Chott el-Jérid impressiona, et fa sentir petit, minúscul davant la immensitat. La caiguda del sol sobre la superfície infinita de sal, les ciutats centrades en els oasis, els autoestopistes, els camells creuant la carretera. El sud de Tunísia és preciós. La seva gent ha après a viure en un ambient difícil, sabent que per molt complicat que sigui el camí cal seguir avançant. Sabent que, per molt gran que sigui la següent duna, sempre sempre hi ha una manera d’esquivar-la i seguir endavant.