Arxiu de la categoria: Xina

Viatjar en tren per Xina

S’obren les portes del tren i una fila de xinesos amb maletes entra en silenci i amb cara de son. Son les 4 de la matinada i estem a algun lloc entre Pingyao i Xi’an. Sense poder dormir observo als nous companys de vagó, no sé on poden encaixar entre la multitud, ja no dic seure perquè no hi ha cap seient buit ni possibilitat d’apretar-se més, ni tant sols queden gaires forats lliures a terra, ocupat per gent dormint, més maletes i brossa. El tren es posa en marxa i poc a poc els nous van encaixant, un sota un seient, un altre movent a un dormit troba lloc a terra, i la gran majoria de peu.

Comprar un bitllet de tren pot ser més complicat del que sembla, com a mínim si el que es vol és tenir un llit on dormir i no compartir vagó amb centenars de persones (els trajectes acostumen a ser força llargs). Els bitllets surten a la venda pocs dies abans del viatge, i els que ofereixen un llit on dormir s’esgoten ràpidament, o sigui que és possible que s’hagi de resar perquè quedin, com a mínim, bitllets amb seient, ja que sinó s’haurà de fer el viatge de peu (és a dir, amb sort tirat a terra si es vol dormir de nit). Existeix l’opció de comprar els bitllets per internet, a risc de pagar el doble del valor real, però si es té tendència a patir atacs d’ansietat als espais tancats abarrotats de gent és una solució molt recomanable.

Viatjar en tren per xina. Autor desconegut
Viatjar en tren per xina. Autor desconegut

Al vagó viatgem amb una representació de les mil-i-una Xina que existeixen: des de la família que viu a una cabana i que es dedica al cultiu de l’arròs, cara cremada per anys de sol, mans dures com closques i esquena doblegada, fins els joves moderns àvids d’alta tecnologia, just recent sortits de la perruqueria i vestits amb roba d’última moda. Entre aquests extrems, una infinitat de possibilitats, un mar de realitats en un sol país, com trens que avancen en paral·lel però  a velocitats molt diferents. Mentre uns viatgen pel món, aprenen idiomes i expandeixen amb orgull el seu país, els altres segueixen visquent a la bombolla xinesa, a la que res de l’exterior entra si no ho vol el govern, a aquella Xina que es diu comunista però que és ultra-capitalista, on a Tian’anmen mai va passar res dolent i la Revolució Cultural maoista va ser “un gran projecte d’educació nacional”.

Revisant els llibres que vaig llegir a Xina trobo un escrit a llapis i amb molt mala lletra entre els espais en blanc de diverses pàgines de “China para hipocondríacos” de José Ovejero. Recordo buscar desesperadament algun lloc on escriure, més que per inspiració per necessitat de mantenir la ment pensant en una altra cosa que no fos intentar dormir o mirar els companys de vagó. Donada la impossibilitat de moure’m per agafar la llibreta, a risc de despertar no només a la Natàlia sinó a diversos funàmbul de la nit, vaig decidir escriure a qualsevol racó que vaig trobar. Diu així: “Els seients van plens de gent, on hi ha 3 seients normalment hi seuen 4, a vegades inclús més. Viatgen famílies que treuen ampolles i plats de fideus xinesos per tot arreu. L’aigua calenta l’obtenen d’una aixeta al costat del lavabo. A vegades guardes els recipients buits, a vegades els llencen a terra, així com les pipes i els papers. De tant en tant passa el revisor escombrant el passadís, recollint uns quants quilos de plàstic i paper de cada vagó. També passen amb un carret venent fruita, fideus o caramels, cridant per el passadís com si fos un mercadillo, gairebé atropellant als que dormen a terra. Són les 2 del matí, la gent que està desperta actua com si fos de dia: un escolta la música amb els altaveus del telèfon al màxim, altres riuen i fan bromes sense baixar la veu. Altres es desperten, els miren i tornen a dormir, ningú es queixa o protesta. L’home davant meu dorm damunt la taula amb un braç estirat, que queda a un pam de la meva cara. Porta així com a mínim 2 hores. Ara la Natàlia dorm, veurem fins quan. Té un home dormint al terra amb el cap recolzat als seus peus, i un home de peu que li roba el poc espai vital cada vegada que es descuida. S’ha tapat les cames amb una manta perquè anaven bojos mirant-li la faldilla, d’aquella forma tant directa i molesta, sense pestanyejar. Hem estat un entreteniment pel personal durant diverses hores, sobretot ella, però poc a poc la gent deixa de mirar-nos. L’home davant la Natàlia allarga el coll com una girafa sense dissimular per llegir el que estic escrivint ara mateix. El miro i ell em mira. No fa cap gens, ni pestanyeja ni riu ni desvia la mirada, només mira amb curiositat què fa un occidental rallant un llibre amb lletres estranyes

Terra d'un vagó de tren a Xina. Autor desconegut
Terra d’un vagó de tren a Xina. Autor desconegut

A l’arribar a Xi’an es desperta el meu veí de davant. És un home d’uns 45 anys, ulls molt rasgats, dents grogues i somriure molest. Obre els ulls, s’estira una mica, es concentra i deixa anar un pet enorme. Ja fa dies que estem a Xina i no ens sorprèn ni que es tirin pets ni que ningú reaccioni davant el so alegre. Em mira, somriu, i em dius diverses vegades el mateix fins que se n’adona que no entenc res del que em diu. Mira el llibre, l’agafa, el llegeix i somriu. Aquell somriure groc, aquelles mans brutes, tant aprop durant tota la nit, aquella multitud de gent tancada a un vagó, sense poder-se moure, sense poder dormir, amb aquell calor d’agost xinès. Ens podem de peu i recollim les maletes, finalment hem arribat a Xi’an després de 7 hores. El meu veí deixa anar un rot a l’aixecar-se, es frega la panxa amb les mans i somriu orgullós. De sobte, baixa la mirada i escup a terra. En aquell instant reso perquè les meves albarques quedin lluny de la trajectòria.

Nota

Reconec que si llegís aquestes línies d’alguna altra persona mai a la vida viatjaria en tren per Xina. Tot i això, em sembla una experiència molt interessant per entendre una mica més com funciona la societat xinesa. Si viatjar és mirar de fusionar-se al màxim amb la vida de la gent sense semblar, en la mesura del possible, un bitxo estrany, aleshores viatjar en tren és una experiència de gran intensitat i veracitat

Les fotos no són meves però se semblen força al que vam poder viure nosaltres. No he aconseguit trobar el nom de l’autor.