Fins aviat, iaia

Antic cine Rex, Gran Via 463, Barcelona. 22 de setembre de 2014.

Avui la porta tapiada de l’antic cine està més trista que mai. Fa anys que no vius a la teva Barcelona, però per mi mai vas marxar del tot. Per tot arreu on vaig veig els escenaris de les teves aventures que tantes vegades em vas explicar, fragments protagonistes de la història explicats d’aquella manera tant teva i que tant trobo a faltar de sobte. De tots ells he volgut venir a escriure’t aquí, davant el vell cine Rex a la Gran Via, antic casal on venies a ballar i on vas conèixer l’avi, allà on tot va començar.

T’estimo tant que no imagino la vida sense escoltar mai més les teves històries mil-i-una vegada repetides, ni les teves cançons o poemes a l’altra banda del telèfon, la teva rialla infantil, els teus consells d’àvia patidora. T’imagino sovint asseguda a la teva cadira amb algun gat damunt les cames, renyant a la Mercè o donant-li una ullada tendra a les fotos de l’habitació abans d’anar a dormir. Et trobaré tant a faltar…

Osti iaia, ha estat tant fàcil estimar-te!! La senzillesa feta grandesa, la humilitat per bandera, deixant un record imborrable a qui va tenir la sort de tractar-te. La teva consogra et va definir com “una de les millors persones que coneixeràs a la teva vida” i això, dit per una consogra, parla molt bé de tu i d’ella. Tant de bo fos la meitat de fort i de bona persona del que tu has estat, tant de bo visqui tant bé fins l’últim dia, i acabi així, consumint-me sense patir, envoltat de qui més estimo. Com desitjo tirar enrere i demanar-te que m’expliquis, una última vegada, la història dels balls al casal, del general Persiana o de la proclamació de la República. Va iaia, una última vegada…

El dia que vas cumplir 100 anys
El dia que vas cumplir 100 anys

Ja estàs de nou amb el teu marit, aquell home que mai vaig conèixer però del que vas estar enamorada tota la vida, i amb el teu fill, del que ens hem passat hores parlant des de que va marxar fa uns anys. Ja estàs amb ells. Espera’m allà on siguis si us plau. No cal que posis a bullir la pasta encara, ni que treguis de la nevera els iogurts de vidre, deixem que el pas del temps ens uneixi de nou quan toqui, sense pressa, gaudint cada dia de la senzillesa de les coses, com sempre vas fer.

Les mans arrugades de centenària, la palleringa del colze que tant m’agradava agafar, les rialles sinceres i tendres, les històries repetides, l’amor incondicional pel teu fill, una abraçada de tant en tant, els diners d’amagatotis, la guerra i la gana, Tremp, el teu viatge a París, l’olivera de casa que sempre em farà pensar en tu, les teves filles que tant estimaves, el venir-me a buscar a l’escola, un poema de vés a saber quan, la teva lletra divertida, les nostres converses, el mirar-te i somriure. Tu.

I és aquí, davant l’antic cine Rex, escenari del primer acte de la teva gran història, on vull acomiadar-me de tu iaia. T’estimo i ja et trobo a faltar, bon viatge i records. Fins aviat.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *