Històries de Londres

Plou i fa fred a Londres. Un home toca Imagine amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street. Ningú sembla escoltar-lo ni tan sols adonar-se que existeix. Potser tocar Imagine a Londres estigui ja massa vist tot i que a mi em sona com si Serrat toqués Mediterráneo només per a mi.

Al vestíbul de l’estació de Victoria centenars de persones es creuen en totes direccions seguint el seu propi camí en l’anonimat de la ciutat. Un noi i una noia que no es veuen des de fa molt de temps es troben de sobte, cara a cara, per sorpresa, i sense dir-se res s’enreden en una forta i llarga abraçada. I allà queden, quiets, enmig del vestíbul de l’estació, envoltats de desenes de persones al seu voltant que caminen a tota velocitat mentre els miren àvids de viure alguna vegada una trobada similar.

Big Ben
Vista del Big Ben

Entre desenes de restaurants iraquians i siris trobo el típic pub britànic que buscava. Per no ser menys demano fish & chips acompanyat d’una (crec que al final han estat dos o tres) pintes de cervesa. Durant el sopar veig les notícies de la CNN. Després de parlar durant 10 minuts de la crisi de l’èbola i donar la sensació que aquí no quedarà ningú de peu, el presentador explica que a Espanya hi ha hagut una manifestació i una recollida massiva de signatures per salvar al gos d’una afectada. Acaba la notícia amb un mig somriure i un irònic: “Sorprenent”.

Un home toca una bateria improvisada amb cubells de plàstic i uns vells plats a terra. Sona impressionant. Un grup de nois ballen davant seu, com si haguessin elevat el seu cos a una altra dimensió i no existís res més que aquella música que els impulsa irremeiablement a ballar. I com ballen!! Paro una estona a envejar-los des d’una cantonada, però tinc fred i marxo a l’hotel.

Al matí m’espera el clàssic i poc saludable English breakfast acompanyat d’un enorme cafè amb llet molt calent. Fa molt bon dia. Per la finestra veig Hyde Park d’un color verd intens com mai abans l’havia vist. Em quedaria alguns dies més a aquesta ciutat.

……

En realitat estic parat a les escales d’una estació de metro. Fa una hora que deambulo entre túnels i estacions subterrànies, però des de fa una estona estic quiet en mig de l’escala. Els combois arriben i marxen (quina freqüència!), però aquí ni avancem ni retrocedim. Fa més d’una hora i mitja que hauria de ser a l’hotel, però aquí segueixo collat entre dos italians que parlen de futbol i un senyor anglès bastant nerviós. Fa molta calor. De fons sona la cançó de Titanic tocada amb un vell violí molt desafinat (fins i tot jo me n’he adonat). No és Imagine tocat amb una flauta travessera a una cantonada d’Oxford Street, però a mi em serveix.  Ara que ho penso, no estic segur si tot el que he viscut avui ha estat real o ho acabo de somiar.

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *