Mònaco des del mar

Olora a costelles de porc al punt acompanyades de pebrots escalivats recent fets. Des de la coberta oxidada i trista del vaixell observo la ciutat apropar-se sense pressa. És molt aviat al matí i el fred vent de febrer agita testarrut un vaixell que, segons explica el seu capità, va tenir un passat molt més gloriós navegant pels cabalosos rius africans. Al passeig marítim de Mònaco algunes llums mandroses es resisteixen a deixar d’il·luminar una ciutat que somia més que viu. L’escenari és menys glamurós del que es podria pensar. Alts edificis rectangulars que recorden més als d’alguna ciutat de l’extraradi que no a la gran meca europea del luxe i el glamur, edificis amuntegats que es tapen els uns als altres. Jardins confinats als terrats que intenten sobreviure a l’eixam de cotxes i turistes que es passegen, àvids d’observar vides alienes més luxoses que les seves, com turistes de safari, fotografiant cotxes, cases i botigues. A les muntanyes que envolten la ciutat, algunes cases més luxoses que boniques gaudeixen d’unes vistes privilegiades del Mediterrani. Vista des del mar, Mònaco és menys Mònaco del que pretén ser.

Mònaco des del mar
Mònaco des del mar

Les meves sospites es compleixen. No hi ha costelles de porc ni pebrots escalivats per dinar. Després de gairebé dues setmanes en aquest vaixell, l’olor de coberta a primera hora del matí mai coincideix amb el del dinar. Tot i això, el cuiner prepara un menjar excel·lent que compartim amb la tripulació, entre taules de formatges que ballen entre les taules a tall de postres i històries marineres del passat tenyides amb un punt de nostàlgia.

Un iot navega lent i harmoniós davant de la costa. De color blanc i amb les finestres negres, és d’un luxe que salta a la vista. Es passeja davant de la ciutat sense rumb fixe aparent, com si volgués mostrar-se per a què tot el món pogués admirar-lo. A popa descansa un petit helicòpter. De tant en tant el veig enlairar-se i perdre’s entre els edificis de la ciutat uns minuts abans de tornar i aterrar suaument de nou damunt del iot. A prop seu, alguns iots més petits, uns alumnes practicant windsurf, un home amb una taula de surf motoritzada que avança de peu i amb gran dignitat davant del passeig marítim, un veler de competició en hores baixes.

Aquest matí ens sorprèn la majestuositat d’un creuer que acaba d’arribar a la ciutat. És blanc i blau. Domina el paisatge amb orgull i supèrbia davant dels petits vaixells que naveguem prop seu. Diverses embarcacions carregades de passatgers apareixen disgregades i es dirigeixen al port. Són petites nous de color taronja pàl·lid, asfixiants i incòmodes, carregades de turistes desitjosos de contemplar de primera mà la llegenda de la ciutat dels somnis. Quina paradoxa, visitar la ciutat més luxosa d’Europa en un creuer i arribar en aquestes velles i claustrofòbiques nous taronges!

Port de Mònaco
Port de Mònaco

Després de dues setmanes de feina tornem a casa. Els motors desperten d’una curta letargia i iniciem el viatge de tornada direcció sud per la preciosa Costa Blava. Des de coberta observo allunyar-se la ciutat. Els seus iots de luxe, els seus petits cotxes veloços i els seus enormes edificis van difuminant-se en una costa que no mereix una ciutat així. La façana menys coneguda del Museu Oceanogràfic domina l’escenari solemne, com si només volgués mostrar la seva cara més preciosa a qui tingui l’oportunitat de contemplar-la des del mar. No hi ha hotel a Mònaco, ni el més car ni el més luxós, que pugui oferir les vistes que ha gaudit jo aquests dies des del vaixell. A coberta olora a unes delicioses sardines a la planxa amb all i julivert que estic segur que no menjaré. Em consola saber que en unes hores sabré amb quina delícia em sorprèn el cuiner per última vegada.

Museu Oceanogràfic
Museu Oceanogràfic

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.