Arxiu d'etiquetes: Barcelona

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més

Artista en convertir les coses quotidianes en preciosa poesia, iaia de mans arrugades i cor fort, somriure infantil i caminar segur. La iaia dels macarrons i dels iogurts de vidre, la de les històries repetitives i aventures de la guerra, la que somiava en arribar viva a les Olimpíades de Barcelona, avui fa 100 anys.

De petit em deia: “Agafa’m del bracet, que la iaia està molt velleta i li costa caminar”, inclús em va fer guardar un bastó “per quan la iaia no pugui caminar sola”. Avui, més de 20 anys més tard, el bastó acumula pols al fons de l’armari, mentre nosaltres gaudim, amb certa sorpresa i admiració, com la iaia envelleix cada dia més riallera, més penques i més desenfrenada.

Iaia 100 anys

Parlar amb ella és escoltar històries en blanc i negre, històries de repúbliques, de guerra i de fam, però també d’esperança, de lluita i de superació. És riure escoltant com canta els Segadors i l’himne del Barça, o sorprendre’t mentre recita algun poema d’infància. És reviure les històries de Macià i del general Batet, o tornar als balls d’abans de la guerra on va conèixer el meu avi. Tant bon punt t’explica com vivia de petita al Poble Sec com que ara, que està velleta, li fa mandra planxar.

Iaia, t’estimo i t’admiro com a poques persones he estimat i admirat. Em fa feliç veure’t riure amb la teva filla, amb els teus néts i besnéts. Em sap greu tenir-te lluny, però quan tinc ganes de parlar amb tu sé que només he de trucar. Seuràs a la cadira davant del telèfon, i m’explicaràs coses de quan eres petita, de la guerra, del “General persiana” o dels meus pares. Ploraràs un moment recordant el teu fill i em preguntaràs perquè ell i no tu, però de seguida canviaré de tema i parlarem de l’avi i del teu germà, de Barcelona, de quan vas anar a París i del Poble Sec. Després de tot això, és possible que tornem a començar.

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més.

Amadeu Deu Olivan

Amadeu Deu Olivan. El meu besavi. Sastre emprenedor que va marxar a Londres a comprar unes gavardines, les va descosir i les va començar a fabricar i vendre a Barcelona. S’expliquen moltes històries a la família sobre aquest Amadeu Deu. La iaia diu que no era guapo però tenia “ello”, i que les dones el perseguien. Com la meva besàvia ho sabia no el deixava sol en cap moment. Jo no el vaig arribar a conèixer, però n’he sentit molt a parlar. No el vaig veure mai viu però el veig cada matí al quadre que tinc el menjador. I cada vegada que el miro em recorda a algú, com si en realitat hagués estat sempre amb mi, com si aquest nas i aquest bigoti els hagués vist abans.

Retrat d'Amadeu Deu Olivan
Retrat d’Amadeu Deu Olivan

Aquest retrat forma part d’un quadre que tinc penjat al menjador de casa, amb una inscripció feta a mà que diu:

A nuestro querido jefe Sr.Deu. Sus operarios. 30/10/1918

La iaia m’ha explicat mil i una vegades la història del meu besavi, però mai seran suficients com perquè el seu nét la recordi tal i com ella l’explica. A cada generació es perd una part de la història, i no som conscients de la importància d’aquesta història fins que desapareix quan la única persona que la coneix i la explica mor. La meva iaia cada dia m’explica les mateixes històries, com va conèixer el meu avi, els balls al Casal, com vivia a Tremp, el taller del Poble Sec, com van morir els meus pares i com m’agafava la mà al sortir de l’escola perquè no m’escapés corrents. La meva iaia viu dels records i els manté vius, i que així sigui molts i molts anys. T’estimo iaia.

“[…] Y un día, sin darnos cuenta,
el viejo, con sus historias, se consumió
Y en la memoria de su nieto
sólo una huella, un leve borrón,

de aquella lejana batalla,
donde pudo morir,
en una guerra no ganada
donde luchó por ti.

Donde luchó por ti.”

                                                                 I.S.