Arxiu d'etiquetes: Don McCullin

World Press Photo 2013

Un beetle blanc desafia orgullós els carrers foscos de la Barcelona hippie. Gairebé tot és silenci en aquesta freda matinada de febrer de 1973. Ella llueix les seves millors gales, un enlluernador vestit vermell i blanc per damunt dels genolls, pèl ros recollit amb clips florals, somriure entremaliat. Està preciosa. Ell vol passar per cada per a canviar-se la camisa verda i afaitar-se l’espesa barba. Els pantalons acampanats potser serveixin també per avui, pensa. La conversa és animada tot i les hores de viatge, “L’últim tango a París” s’intueix històrica per transgressora i sorprenent. Parlen de l’escena de la mantega, “això s’hauria de provar no?” pregunta ell. Ella el mira i somriu, “què guapo està el Marlon Brando!”, contesta. El franquisme segueix censurant el cinema eròtic i el viatge a Perpignan és una bona opció per aquells àvids de cinema sense fronteres.

40 anys després, una vegada superada la censura franquista i deixats enrere a José Luís López Vázquez i Alfredo Landa, entre altres, perseguint sueques, peregrinem de nou a Perpignan cada setembre per a delectar-nos amb el “Visa Pour l’Image”, un meravellós festival de fotoperiodisme.

World Press Photo 2013
World Press Photo 2013

La cosa va de desgràcies disfressades de realitat, d’això no hi ha cap dubte. Conflictes al Congo, carrers destruïts a Aleppo, nens víctimes de l’esclavitud a Haití, violència als carrers d’Istanbul, dones maltractades a tot arreu. Dolor, guerra, mort. És el món que està fet un desastre o és que el fotoperiodisme es fixa només en algunes realitats, a vegades pecant de forma discreta de cert morbo?

Perpignan es vesteix de llarg aquests dies, exposicions a llocs històrics oberts per a l’ocasió, descobriments sorprenents a espais inesperats, una manera diferent i original de visitar la ciutat. A l’interior, art en majúscules. I gratis, per qui vulgui prendre nota. És migdia. Hores de peu veient imatges cansen les cames i l’esperit, però no tanquen l’estomac. Potser sigui un insensible, potser estigui insensibilitzat. Després d’anys de veure fotos de guerra i destrucció, un mira de buscar detalls diferencials que despertin alguna cosa a l’interior, una lleu flamarada de vida i sensibilitat que duri més que el temps de visita, alguna cosa que mesos després segueixi apareixent a la memòria i influeixi en la seva manera de fer. I és que un cop admès el desastre en el qual vivim tot és més dolç i fàcil de digerir, i això és perillós. La necessitat d’anar cada vegada més enllà no acostuma a acabar bé.

World Press Photo 2013
World Press Photo 2013

El Visa Pour l’Image és un estrafalari resum del que ha succeït al món, un recordatori que l’actualitat canvia però que els problemes es queden, una selecció de fotografies impactants que acompanyen històries de tot arreu. Per als fotoperiodistes, una cita ineludible, per als que gaudim de la fotografia, un lloc on buscar aquella mirada, aquell contrast, aquella espurna de vida al paper immòvil, aquella fotografia que romandrà gravada a la nostra memòria. Per als somiadors, aquell festival al que ens agradaria penjar les nostres fotos, aquella sala amb les teves obres, on poder descriure el que vas veure, on poder transmetre les teves sensacions, on intentar canviar alguna cosa a la ment de tots aquells i aquelles que s’apropin. O potser millor que no, millor gaudir cada setembre del festival sense la desesperació del fotògraf que observa el món avançar sense masses canvis. Ho confessava Don McCullin, trist i fart de la situació després d’anys d’esforços i compromís, “al cap i a la fi, considero que els meus treballs no hauran servit per res”.