Arxiu d'etiquetes: dong

Somnis de Kyoto

Poso el peu a Kyoto imaginant un món de samurais i castells japonesos, de petites cases de te a carrerons estrets i obscurs, on el caminar d’una geisha travessa el temps i llisca entre les traïdores ombres de les cantonades afilades del barri de Gion. Un món de jardins perfectes, ambientats amb el rumor harmònic i bell de l’aigua i el vent, amb el so de katanes i dongs, de les paraules fetes poesia per les orelles curioses i desafinades dels estranys. Tot i això, amples i il·luminats túnels em transporten al magnífic vestíbul de la estació de tren, una meravella arquitectònica moderna d’11 plantes, envoltada d’amples carrers plens de cotxes i alts edificis d’aquell gris formigó tant fred i tant de tot arreu.

Vestíbul de l'estació de tren de Kyoto
Vestíbul de l’estació de tren de Kyoto

A l’enorme panell electrònic de l’estació, bells símbols japonesos es mesclen amb nombres sense sentit per mi. Una dona diminuta s’apropa somrient, porta una petita llibreta vermella entre les mans arrugades i fràgils. Un gris fosc treu el cap del seu somriure gairebé buit de dents, cabell descuidat, ulls diminuts de mirada divertida. Tira de la motxilla per atraure la meva atenció. Sembla molt vella, mil·lenària, entranyable. Parla nerviosa mentre assenyala el panell de l’estació, indicant-me alguna cosa sense sentit per mi. Intento marxar al·legant no entendre-la però em segueix amb la mà agafada a la motxilla uns metres, fins que desesperada es col·loca davant meu i obre la llibreta, assenyalant una de les pàgines. Amb belles lletres escrites per mans tremoloses i arrugades aconsegueixo llegir:

どういったご用件ですか?// Can I help you?

Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion
Rierol al carrer Shimbashi al barri de Gion

Fa fred a la terra dels cirerers mandrosos de primavera, el blanc latent dels quals dirigeix un país mil·lenari. De camí a l’hostal, enormes avingudes envoltades de centres comercials i petits restaurants, carrerons bulliciosos d’estudiants camí de casa, un tímid rierol silenciós entre petits palaus de fusta, les plantes del qual mosseguen desafiants l’asfalt més desgastat. Cau la nit quan arribo al riu Kama-gawa, les llums dels carrers més comercials s’il·luminen a la velocitat a la que s’enfosqueixen els carrerons estrets de Gion i Higashiyama. Aquí està la Kyoto de les geishes i els fanalets vermells, la Kyoto dels petits restaurants a carrerons banyats pel fum del vapor i la dolçor del sake, la de les cases de te amagades als ulls massa poc subtils dels estrangers. Aquí està la Kyoto que estava buscant.

Fanalet al carrer Ponto-cho
Fanalet al carrer Ponto-cho

En Yusuke em serveix un sake. He de reconèixer que és el primer que provo, i és el primer dels molts que pendré amb en Yusuke durant la meva estança a Kyoto. Viu a l’hostal, a la mateixa habitació compartida a la que dormo jo. Pels matins atén als turistes i serveix esmorzars, a les tardes descansa a l’habitació llegint o veient sèries japoneses fins la nit, quan baixa de nou al bar a beure sake i parlar amb estranys i amb una petita comunitat americana que es reuneix allà. Les converses al bar de l’hostal seran molt agradables, compartint el viscut amb qui ja ho ha vist abans, a vegades decebut al veure les seves reaccions d’avorriment, a vegades feliç de descobrir una ganyota de sorpresa a l’escoltar encants només visibles per a qui camina despreocupat i sense pressa.

Presents de fusta a un temple de Kyoto
Presents de fusta a un temple de Kyoto

El darrer sake el prenc a la terrassa de l’habitació, somiant amb el món preconcebut que la meva ment alberga darrere del mur de restaurants de l’altre costat del riu. Neva a aquesta terra tant allunyada de tot lo meu. Neva a aquesta ciutat de conte, a la que sempre havia somiat estar però mai hagués pensat que seria capaç. Neva, i ara mateix res em sembla més bonic que veure nevar a Japó.

Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji
Vista de Kyoto des de Ginkaku-ji