Arxiu d'etiquetes: guerra dels Balcans

Sarajevo i la Guerra dels Balcans: El túnel de la vida

El sol despunta entre les muntanyes de Sarajevo. La nit ha estat llarga i molt freda, com si la ciutat no volgués despertar-se un altre dia, com si ja en tingués prou de tot plegat i preferís quedar a les fosques, quan els tancs descansen i regna un delicat silenci només trencat pel vent gelat entrant pels forats a les cases. Els hiverns a Sarajevo són terribles. Un quadre antic crema a la llar de foc d’una casa abandonada, mentre una família s’apropa a l’escalfor i s’acorrua entre mantes brutes. El nen petit poder no sobreviurà una nit més. Els amos de la casa van marxar quan es va enfonsar part del sostre, i ara la  neu cau directe al menjador, a pocs centímetres de la mare que s’esforça per donar calor al seu fill. La nit ha estat llarga i molt freda, i per la senyora Sida Kola també esgotadora. Pel seu jardí no ha parat d’entrar i sortir gent, i a tots ells els ofereix un tros de pa i un got d’aigua. Soldats, famílies, treballadors, ferits, tothom utilitza la nit per entrar o sortir de la ciutat a través del seu jardí. La família Kola és coneguda a tota la ciutat. Viuen molt aprop de l’aeroport internacional de Sarajevo, però a l’altra costat de la ciutat, a la zona lliure. L’exèrcit serbi controla totes les muntanyes dels voltans de la ciutat excepte l’aeroport, en mans dels cascos blaus, així que no es pot entrar ni sortir de la ciutat sense passar per un control serbi.

Setge de Sarajevo
Setge de Sarajevo

Un home apareix coix i amb la roba sagnada, té un tret a la cama i necessita assistència urgent. Sida Kola el guia a través del jardí fins la sortida de casa seva. Li dóna un tros de pa i se’n torna cap endins. A Sarajevo no hi ha material mèdic i l’hospital està mig derruït, però aquest home salvarà la cama i la vida. Ja fa uns mesos que es va acabar la construcció del túnel de Sarajevo, un passadís subterrani d’uns 800 m. de longitud que, travessant per sota la pista central de l’aeroport, uneix la ciutat amb la Bòsnia lliure. Encara és fosc, l’home ferit puja a un camió amb les llums apagades que marxa silenciosament cap a l’hospital de Butmir, desapareix a la cantonada i silenci. Ni rastre de trets o crits. S’ha salvat.

"Túnel de la vida" a Sarajevo
“Túnel de la vida” a Sarajevo

El túnel de Sarajevo es va construir per la necessitat de burlar el bloqueig i portar articles de primera necessitat a la ciutat i armes a l’exèrcit que lluitava contra el setge. Fins aleshores, els franctiradors serbis que controlaven l’aeroport eren els encarregats de matar a tot aquell que ho intentés. El túnel va ser construït per voluntaris amb la supervisió de l’exèrcit bosnià durant 6 mesos, en torns de 8 hores, en condicions infrahumanes i sota el risc constant de ser descoberts i assassinats.  Als inicis, unes 4000 persones travessaven diàriament el túnel entre Butmir i Dobrinja, carregant menjar, medicines, armes i benzina en bosses i motxilles. Més endavant, es van instal·lar rails que van permetre transportar milers de persones i tonelades de material entre les dues bandes cada dia. Es podia arribar a trigar dues hores en caminar els 800 metres del túnel, en una atmosfera asfixiant i amb les cames sota d’aigua fins als genolls. Tot i això, el túnel va salvar milers de vides, va portar electricitat i telèfon a la ciutat i va permetre contrarestar el setge tot i l’embargament d’armes. En les pitjors situacions possibles l’ésser humà és capaç de fer coses meravelloses. Jo ho tinc clar, el 30 de juny de 1993, a les 21:00, finalitzava una obra d’enginyeria humana en plena guerra, un túnel per a l’esperança, el túnel de la vida.

“Mientra la tierra gire y nade un pez, hay vida todavía”

                                                                                                        J.S.

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

· La Guerra dels Balcans 20 anys després

La Guerra dels Balcans 20 anys després

Vam anar a Sarajevo per pura casualitat, per allò dels vols barats i la crisi econòmica, que no ens permetia viatjar a llocs més llunyans. Els Balcans em sonaven a guerra, però aquesta va succeir quan era molt petit i, tot i veure per la televisió xifres de morts, imatges de tancs i gent ferida corrent pels carrers, mai vaig ser conscient del tot de la barbaritat que s’estava vivint aquí al costat just fa 20 anys.

Gairebé un any després del viatge, encara em sorprèn la intensitat amb la que un gaudeix d’un viatge a Sarajevo, del sentiment que perdura després de sentir la crueltat de la història dels seus carrers i avingudes, de l’amabilitat de la seva gent, de la capacitat de superar la duresa i la barbàrie i saber perdonar. Hi ha ciutats que una vegada visitades no es poden oblidar.

Tramvia de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans i en l'actualitat
Tramvia de Sarajevo durant la Guerra dels Balcans i en l’actualitat

Avui llegeixo amb admiració el que escriu Arturo Pérez-Reverte al seu twitter, recordant les seves experiències a Sarajevo com a reporter de guerra:

“Avui tenia la intenció de recordar els Balcans. Vins anys d’allò. La matança seguia mentre Europa es mirava el melic. Mentre la casta funcionària trincava a Brusel·les, com segueix. Volia recordar la xerrameca inútil dels que van permetre als serbis anys de carnisseria sense control. De violacions i fosses comuns. Volia recordar Javier Solana, negociador que no va negociar res. El recordo bé somrient-li als matarifes. Templando gaitas. Anys de somriures i templar gaites, amb moltes reunions i molta mandanga. Fent-se fotos somrient amb Milosevic i amb Karadzic, per a la premsa. Ell somrient, i nosaltres comptant morts als telenotícies, primer a Croàcia i després a Bòsnia. Solana i la seva vergonyosa i covarda Europa que mirava i mirava. “Estem progressant, etc”, deia el tiu. Aquells odiosos plurals. Recordo aquell TN, quan Elena Sánchez em va dir en directe: “Solana afirma que es fan progressos”. I vaig dir: “Solana no està aquí, a Sarajevo”. La bronca que ens va donar María Antonia Iglesias, aleshores directora d’informatius. La paladí amb potes d’honradesa informativa. “No mostreu a les cròniques tants morts i tants budells”, ens deia. Cabrejada perquè no li fèiem ni putu cas. Després li donaven a ella la bronca a Exteriors. Quina colla. Quants morts i quanta sang per culpa de la passivitat de tanta gentussa. Potser lo de Síria els recorda alguna cosa.”

Millor no es pot expressar.

Altres articles relacionats

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el setge de Sarajevo

· Sarajevo i la Guerra dels Balcans: el túnel de la vida