Arxiu d'etiquetes: Marroc

El tresor de Safi

19:00. Cafeteria Bahía. Plaça de la Independència de Safi

Bec els darrers glops de te amb menta, amb molt de sucre i molt calent, sota l’ombra calorosa d’un para-sol amb dret a jubilar-se. Les cadires d’aquesta cafeteria, encarades a la plaça, permeten ser espectador de luxe del bullici de gent, paradetes i cotxes que cada tarda apareix puntual als carrers al voltant de l’antiga medina de Safi. Aquí hi ha una mica de tot, roba, sabates, trastos per la casa, utensilis sense utilitat aparent, joguines, telèfons….tot amanit amb aquella música marroquí que em provoca indicis d’epilèpsia provinent de les paradetes de cd’s pirates i amb venedors amb micro cridant les ofertes cada un més alt que l’anterior.

Mercat de Safi
Mercat de Safi
Uns metres més enllà, el tresor de Safi. Camino el centenar de metres que separen la cafeteria Bahía dels penya-segats de la ciutat, on el mar apareix de sobte, immens i possessiu, salvatge. Pel camí em creuo amb algun dels meus nous amics, el vell mariner que cada dia vol vendre’m trastos cada vegada més estranys, l’alt i sec que em segueix en silenci fins que, per alguna raó desconeguda, decideix marxar sense avisar, el vell hippie que em va convidar a prendre te a casa seva per mostrar-me les fotos del seu viatge a Lanjarón, o qualsevol del grup que sempre estan per aquí fent alguna cosa i caminant cap a algun lloc. Algun dia els seguiré jo, a veure què passa.
Penya-segats de Safi
Penya-segats de Safi
Busco un lloc on seure prop del penya-segat, on pugui veure les onades de l’Atlàntic colpejar tossudes les parets inestables de roca. Com més brau i sorollós estigui, més atracció i respecte em provoca. Uns metres més enllà, un fila de petits restaurants manté tot el dia enceses unes velles i eclèctiques barbacoes on cuinar el peix fresc que arriba, puntual, dos vegades al dia. I just darrera, poc abans de l’entrada principal de l’antiga medina, un castell construït pels portuguesos al segle XVI, en ple procés d’ensorrament pel retrocés imparable del penya-segat, com si el mar hagués decidit esborrar de Safi qualsevol símbol de colonització europea.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
Un grup de noies amb hijab negre observen l’horitzó en silenci, un parell d’amics caminen pel passeig agafats de la mà mirant de reüll a les noies, un matrimoni carrega dues bosses plenes de taronges, ella amb burka violeta i ell amb cara de pomes agres, el venedor de crispetes busca clients amb cara d’avorriment. La vida deté la seva velocitat a l’ocàs a Safi, i es mostra relaxada i dolça. L’enrenou de cotxes, crits i soroll de la Plaça de la Independència sembla aturar-se en sec aquí, ajupir el cap i sumar-se en un respecte silenciós i amable a qui assisteix a contemplar una de les postes de sol més boniques que recordo.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
El sol desapareix mandrós en el buit de l’horitzó. Olora a mar i a sardines a la brasa. Potser m’animi a menjar-ne algunes, o potser segueixi el meu passeig  fins a la medina, o més enllà. No tinc pressa. És aquí i ara quan Safi més m’agrada.

De Marrakech a Essaouira, un viatge revelador

“Hola amigo, hola mujer”. Així ens rep a Marrakech l’home que ens acompanya fins al riad entre els carrerons foscos de la medina. “Yo no cobro dinero, solo acompaño” ens deia mentre insistíem que no calia que ens guiés per aquell inmens laberint pel qual anàvem perduts feia estona. I és que qui no s’ha perdut alguna vegada per una medina marroquina és que no hi ha estat de debò. A l’arribar al riad, el noi de recepció ens indica que hem de pagar al nostre amic 3 euros pels serveis. I això només és un petit exemple de com funciona tot al Marroc.

Un home molt vell em veu fent fotos, s’apropa i em convida a entrar a les drassanes de Essaouira per ensenyar-me com fan els vaixells, com tallen la fusta i fan els motllos. És un espectacle veure l’esquelet de fusta fet a mà d’aquells vaixells que uns mesos després acabaran plens de peix com tota la resta. A l’acabar l’explicació posa la mà esperant uns quants Dirhams. Un noi esquifit ens acompanya esperant-nos a les cantonades del barri jueu de Marrakech mentre ens fa passar per carrerons fins arribar als carrers més amples i plens de botigues. Ens comenta que li agrada parlar castellà per practicar-lo, però que no vol res a canvi d’haver-nos acompanyat. A l’arribar a la seva feina ens convida a parlar amb el venedor d’espècies just al davant a veure si ens animem a desfer alguna d’aquelles piràmides perfectes de safrà, curry o additius del cous-cous.

El Marroc és una experiència inolvidable, una borratxera de noves sensacions només obrir els ulls i despertar-te en un petit oasi de silenci enmig de la gran urbe caòtica, bruta, sorollosa i alhora mística, fabulosa, de conte. Cada carrer et transporta en el temps fins a una època en la que la ciutat es transforma en un enorme mercat al carrer, on els ases dominen l’espai viari i on els turistes som assaltats per venedors de tota mena i dropos amb intencions que millor no conèixer. El disseny dels seus palaus, els colors dels mosaics, les senefes de fusta fetes a mà….tot evoca a un passat gloriós producte de la venda d’espècies, quan el sucre valia tant que els palaus es cobrien d’or i marbre i quan la terra de saadies era cobdiciada i no rebutjada per Europa. D’aquesta època gloriosa no en queda més que una decadència fabulosa.

El Marroc és això i molt més. També és un país on les dones pateixen una discriminació terrible en drets, on els nens omplen els carrers en hores d’escola i els analfabets superen els que no ho són.  No, no és el paradís. Als barris vells de les ciutats, a les medines, les condicions de vida són medievals i no tots tenen la sort de vendre’s el riad a algun europeu bohemi. Diuen que les coses poc a poc van canviant, que les condicions de vida dels marroquins i les marroquines milloren a bon ritme, que els drets d’uns i altres s’equiparen. Estarem atents. Mentrestant, seguiré gaudint sempre que pugui d’aquesta meravella que tenim al costat de casa, d’aquest salt fabulós en el temps, recomanable, gairebé imprescindible. Cau el sol a Essaouira, em ve al cap aquella cançó de l’Ismael Serrano:

“Ríos de humanidad huyendo
del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos,
quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes
que partían de aquí
cargados con tu esperanza
hacia la vieja Alemania.

Se rompen las cáscaras
de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo
que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante,
enfermo de amnesia.”

Potser si que és així, potser no. Potser això és pintar tot plegat d’un rosa massa llafiscós, poder no és més que el sentiment humà de voler ajudar a qui ens demana ajuda i la necessita. Poder ningú té la raó del tot, poder el millor sigui que ens adonem d’una vegada que no tothom pot viure com nosaltres, i que si volem viure cada vegada millor algú sempre viurà pitjor. Reclamar els béns i després refusar les persones és hipòcrita, però qui més hipòcrita que nosaltres, que gaudim dels plaers del món durant l’agost, tornant al cau on ens trobem segurs durant la resta de l’any  i on no volem que hi vingui ningú més que els que vam marxar.