Arxiu d'etiquetes: Poble Sec

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més

Artista en convertir les coses quotidianes en preciosa poesia, iaia de mans arrugades i cor fort, somriure infantil i caminar segur. La iaia dels macarrons i dels iogurts de vidre, la de les històries repetitives i aventures de la guerra, la que somiava en arribar viva a les Olimpíades de Barcelona, avui fa 100 anys.

De petit em deia: “Agafa’m del bracet, que la iaia està molt velleta i li costa caminar”, inclús em va fer guardar un bastó “per quan la iaia no pugui caminar sola”. Avui, més de 20 anys més tard, el bastó acumula pols al fons de l’armari, mentre nosaltres gaudim, amb certa sorpresa i admiració, com la iaia envelleix cada dia més riallera, més penques i més desenfrenada.

Iaia 100 anys

Parlar amb ella és escoltar històries en blanc i negre, històries de repúbliques, de guerra i de fam, però també d’esperança, de lluita i de superació. És riure escoltant com canta els Segadors i l’himne del Barça, o sorprendre’t mentre recita algun poema d’infància. És reviure les històries de Macià i del general Batet, o tornar als balls d’abans de la guerra on va conèixer el meu avi. Tant bon punt t’explica com vivia de petita al Poble Sec com que ara, que està velleta, li fa mandra planxar.

Iaia, t’estimo i t’admiro com a poques persones he estimat i admirat. Em fa feliç veure’t riure amb la teva filla, amb els teus néts i besnéts. Em sap greu tenir-te lluny, però quan tinc ganes de parlar amb tu sé que només he de trucar. Seuràs a la cadira davant del telèfon, i m’explicaràs coses de quan eres petita, de la guerra, del “General persiana” o dels meus pares. Ploraràs un moment recordant el teu fill i em preguntaràs perquè ell i no tu, però de seguida canviaré de tema i parlarem de l’avi i del teu germà, de Barcelona, de quan vas anar a París i del Poble Sec. Després de tot això, és possible que tornem a començar.

Iaia, 100 anys! I que en siguin molts més.

1er premi al 3er Concurs de Relats Breus de Voluntariat

Aquesta setmana s’han entregat els premis del 3er Concurs de Relats Breus de Voluntariat a Barcelona, convocat per la Federació Catalana de Voluntariat Social. Va ser una gran sorpresa, però d’una setantena de relats breus presentats, el jurat va escollir el meu com el primer premi!

Ja som un més

Els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana. El sol cau tant ràpid com les ombres allargades escalen pels blocs de pisos, mentre surto del metro camí de Montjuïc. És finals de tardor i hi ha poca gent pel carrer, les terrasses són buides i el vent forma remolins amb les fulles caigudes dels arbres. Fa fred, però en Kantha observa impassible el pas del temps des de la porta del supermercat. És dijous, i com cada dijous pujo pel carrer Roser amb la satisfacció de fer allò que em fa feliç, sabent que durant una estona em sentiré útil i ajudaré als demés. Sóc voluntari, no cobro diners per fer-ho, però ja fa temps que sé que hi ha coses que els diners mai em donaran. Em sento humà quan ajudo als demés, em sento ple quan arrenco somriures i desperto mirades, em sento orgullós quan rebo un “gràcies”. Si, n’estic segur, els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana.

En Kantha em mira i desvia la mirada, cada dijous la mateixa escena, cada dijous la mateixa sensació de no saber què vol de mi. No sé res d’ell, ni a què es dedica ni on viu, només sé que m’observa amb curiositat quan camino carrer amunt i quan, una estona més tard, ajudo a la senyora Lluïsa a pujar les bosses amb menjar fins al tercer pis del bloc de pisos. M’observa en silenci, però els seus ulls reflexen la necessitat de dir-me alguna cosa.

Avui la senyora Lluïsa camina amb dificultat. L’ajudo mentre carrego dues grans bosses amb menjar per tota la setmana. Hi ha qui sense ajuda no se’n sortiria. Arribem a la porta d’entrada. La senyora Lluïsa busca les claus. De sobte, una mà em toca l’espatlla. Em giro trasbalsat. En Kantha em mira somrient mentre examina la meva cara de sorpresa. Em dóna la mà i es presenta. Amb un fil de veu afegeix:

-Si no et sap greu, a partir d’ara l’ajudaré jo.

Somric. Ara ho entenc tot. Entenc les trobades de cada dijous, entenc les mirades desesperades, entenc que el que en Kantha volia era ajudar, sentir-se humà, ple, orgullós. Ara ho entenc tot. Ja som un més.

Amadeu Deu Lozano – Voluntari de Bona Voluntat en Acció (Poble Sec, Barcelona)

Entrega de premis del III Concurs de Relats Breus de Voluntariat
Entrega de premis del III Concurs de Relats Breus de Voluntariat

La resta de relats finalistes estaran disponibles durant tot un any al blog Val la Pena!