Arxiu d'etiquetes: restes romanes

El Djem

Les tropes de l’emir Hasan es refugien de l’implacable sol als voltants del monumental coliseu de El Djem. Cansats i avorrits, observen pacientment els murs impenetrables d’aquella meravella, exageradament alta i sòlida respecte qualsevol edifici que hagin trobat des de la llunyana Cartago. Pedra i cendra, oliveres i sorra. Tot és calma aquest matí de l’any 701. Allà on gladiadors van guanyar la vida i la mort a mercè del capritx d’uns pocs 200 anys enrere, avui es refugia la princesa berber Kahena i el seu poble guerrer.  Lluiten contra la invasió àrab del nord d’Àfrica, deixen enrere camps cremats, batalles, mort i tota esperança de victòria.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Més de 1300 anys després, poso el peu a l’estació de louage de El Djem. Pols i soroll, desenes de furgonetes mal aparcades i crits i empentes a cada racó: el caos habitual de les estacions de louage tunisianes. Arribo a El Djem gairebé de casualitat, sense grans esperances de trobar sorpreses, després d’uns dies agradables a Kairouan. Al nord de la majestuositat colpidora del desert i de l’esperança cinèfila dels oasis, prop de salars i ciutats sagrades, entre camps d’oliveres i vies de tren es troba el municipi de El Djem, parada obligatòria per aquells amants de l’arquitectura romana, i molt recomanable per als que, como jo, simplifiquem o ens obsessionem de tant en tant per viure un paisatge que, tot i ser colpidor, no mereix ocultar les altres belleses del camí.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

L’estació de tren està gairebé deserta, ningú a les oficines ni a les portes, només un parell de nois fumant asseguts amb els peus a les vies. Poc diàleg i comunicació per senyes, alguns riures i gesticulacions nerviosos, els costums primitives que sempre funcionen. La seguretat dels nois de les vies està més que justificada, no s’espera cap tren fins d’aquí a dos dies. Tot i que en diverses ocasions m’han recomanat viatjar en tren per Tunísia, ja sigui per comoditat o velocitat, no hi ha dubte que la rigidesa dels horaris i la poca freqüència de pas fan que viatjar en louage o autobús sigui més recomanable.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Tots els carrers porten al coliseu. Així, com a mínim, sembla haver estat dissenyada aquesta ciutat de cases baixes i blanques, carrers abarrotats de mercats i gent per tot arreu. No, no és una ciutat bonica en realitat. El carrer principal acaba a l’entrada del coliseu, una petita esplanada on un parell de camells pacients esperen que  a algun turista li vingui de gust pagar per una foto. Ni tan sols em miren, ni ells ni els venedors ambulants, potser tan mandrosos que ni l’esperança de vendre un collar els anima a aixecar-se de la cadira. Potser ja m’hagi mimetitzat en berber, i aquella camisa i sabates estranyes només siguin una frivolitat de qui ha hagut d’emigrar a Europa per a guanyar-se la vida, o potser no s’animin a vendre a un sol turista a primera hora del matí. Ja vendran als grups, deuen pensar.

Vista panoràmica de El Djem
Vista panoràmica de El Djem

És 24 de desembre al matí. Els pocs grups de turistes que arriben al coliseu ho fan gairebé 40 minuts després que jo, així que tinc temps de gaudir d’aquesta meravella amb el silenci i la tranquil·litat que es mereix. Tot i que més petit que el de Roma, el coliseu està molt millor conservat. Entrar a l’arena per una de les portes laterals i deixar volar la imaginació, somiar que l’estructura desapareguda reneix i que els 4 nivells de graderies s’omplen de gent famèlica de sang i mort, de crits i olor de por, de gladiadors, de feres i de curses de carros. Sense cap dubte no té el pedigrí d’altres temples, però a pocs llocs un se sent tant aprop l’alè de la història.

Detall de El Djem
Detall de El Djem

La llegenda explica que un túnel secret unia el coliseu amb el mar, 30 km a l’est, així que els berbers van poder sobreviure els 4 anys que va durar el setge pescant al mar. No està clar com va acabar la guerra, hi ha qui diu que la princesa Kahena va ser assassinada pel seu amant, altres diuen que es va suicidar amb verí al veure imminent la derrota. La gent de El Djem inclús sosté que la princesa va viure més de 120 anys i que era molt bella. Fora de llegendes berbers, qui viatgi a Tunísia buscant vestigis de les Guerres Púniques i es decebi amb les poques restes de Cartago, és molt recomanable viatjar unes hores al sud, on l’arquitectura romana assoleix el major esplendor al continent africà, on el soroll d’espases i lleons encara ressona a les graderies buides, aviat al matí, quan els camells i els venedors ambulants encara descansen, quan trepitjar l’arena et transporta en el temps a una època de sang i guerres. Potser, amb sort, inclús es pugui veure a Kahena i les seves tropes berbers segles després, tancades al coliseu gairebé 4 anys, viatjant en aquell misteriós túnel que connectava amb el mar, resistint davant les tropes de l’emir Hasan, a una de les darreres batalles pel control del nord d’Àfrica.

Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)
Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)

Descobrint Guissona i el Castell de les Sitges a la Segarra

Tot és silenci en aquest matí fred de finals de primavera. Caminem embadalits gaudint de les portes antigues i dels balcons florits del carrer de Sant Magí camí de Santa Maria, imponent i serena enmig del poble. Es respira tranquil·litat i calma als carrerons estrets i sinuosos del centre del poble. La Gemma de Solà ens parla de Guissona i se la fa seva. Camina per la vella ciutat medieval amb la confiança de qui trepitja sòl familiar. Ens parla dels comerços i de les cases senyorials, d’històries antigues i modernes, del mercat romà, de les fonts de Guissona i de com es viu en un poble sovint conegut només per la cooperativa Bon Àrea i el seu baix índex d’aturats, però que mostra amb orgull el seu patrimoni envejable a aquells que s’aventurin a descobrir-lo.

Arcades de la plaça Major de Guissona
Arcades de la plaça Major de Guissona
Façana a la Plaça Major de Guissona
Façana a la Plaça Major de Guissona

Una dona surt de la pastisseria de la plaça Major amb un pastís embolicat a les mans, es creua amb un home vell que camina pausat sota l’arcada observant un grup de joves amb curiositat. Es saluden amb un “bon dia” i segueixen cadascú el seu camí. Una parella apareix pel carrer de la Font xerrant en veu baixa. Dos nens creuen la plaça amb bicicleta i desapareixen a tota velocitat. La terrassa del bar de la cantonada espera pacient l’arribada d’algú. Observo l’escena mentre busco la llum i l’angle per fotografiar el teatre de Cal Eril sense massa èxit, així que li dono l’esquena i m’uneixo al grup. “Alabado sea Dios / Por dignidad / Por cultura / Hablad Bien” diu la inscripció d’una de les façanes de la plaça. Meravellós exemple dels esforços de la Liga Contra el Mal Hablar per eradicar la blasfèmia i promoure el bon mot entre el poble baix. Esforços, no cal dir-ho, prou malaguanyats i respostos amb el deliciós enginy popular a través de la famosa frase “Parleu bé si us plau, que no costa una puta merda”. (clica aquí per a més info)

Inscripció a la Plaça Major de Guissona
Inscripció a la Plaça Major de Guissona

La Judith i el Ramon no pensen tornar a viure a Barcelona. Sense massa esforç enumeren alguns dels avantatges de viure a Guissona respecte a la gran ciutat. Els escolto amb l’atenció de qui sap que raó no els falta, lluny de voler convèncer a qui parla amb convicció mostrant un somriure de seguretat en les seves paraules. A més a més, penso, no fan pas mala cara. Ara, lluny de trànsit, fums i presses, serveixen un menjar excel·lent al Celler de Guissona, un bonic racó on un s’hi troba còmode només entrar. El menjar és digne de la millor de les sobretaules, ben amanida amb una bona conversa i un tast de cervesa artesana Segarreta.

Ressonen els passos de les tropes romanes caminant per la Cardo Maximus de la ciutat romana de Iesso. Som en ple Imperi Romà, època en la que els romans dominen tot el Mediterrani. Al nord est de la Hispania Tarraconensis, Iesso s’erigeix com una de les ciutats més importants de la regió, protegida per una sòlida muralla i d’una extensió gairebé el doble que la Barcino de l’època. A les termes, els generals discuteixen d’estratègies bèl·liques i tanquen acords de comerç entre piscina d’aigua calenta i d’aigua freda. Als edificis dels voltants s’acumulen els cereals i les àmfores plenes de vi. A les fonts de la ciutat s’hi reuneixen els ciutadans per recollir l’aigua dels rius Sió i Llobregós.

Restes romanes de Iesso a Guissona
Restes romanes de Iesso a Guissona

Avui en dia, al jaciment arqueològic de Iesso s’hi poden visitar les restes arqueològiques i el Museu de Guissona on queda explicada la història i funcionament de la ciutat durant l’època romana. En Josep Ros ens guia pel jaciment i ens mostra carrers i cases, les termes i restes de la muralla i dels carrers de Iesso, mentre ens explica com es vivia en aquesta ciutat romana, una bona part de les restes de la qual romanen encara impassibles sota els fonaments de l’actual Guissona, esperant per ser excavades algun dia.

Termes a les restes romanes de Iesso a Guissona
Termes a les restes romanes de Iesso a Guissona

Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges, com fessin les tropes cristianes d’Arnau Mir de Tost en plena Reconquesta durant l’Alta Edat Mitjana. Observem en silenci l’escena, mentre en Jaume Moya (Camins de Sikarra) ens parla d’èpoques de reis i castells, de guerres amb cavalls i fletxes, de fortaleses militars i residències aristocràtiques. Són paraules dites amb passió i energia, per algú que durant 35 anys va viure a l’Eixample de Barcelona i que va trobar a la Segarra, pel que sembla, el seu lloc.

Castell de les Sitges (Segarra)
Castell de les Sitges (Segarra)

El castell és fabulós i està en molt bon estat. Gaudim dels seus racons amb tranquil·litat, recorrem sales i dormitoris, menjadors, la bodega i el pati, escoltem històries de fantasmes i de batalles passades, de senyors feudals, vassalls i lluites territorials. Un surt d’una experiència així amb ganes de visitar tots els castells de la comarca, fascinat per la passió amb la qual en Jaume ens en parla, sorprès pel patrimoni d’un territori orgullós de ser-hi.

A vegades surts de casa i al girar la cantonada el que veus és completament diferent al que recordaves o havies imaginat que hi hauria. No va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, però mai havia gaudit la visita amb tanta intensitat. No, no va ser la primera vegada que visitava Guissona i la Segarra, i de ben segur que no serà la última.

Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges
Cau el sol a la Segarra. Ho observem des del capdamunt de la torre del Castell de les Sitges

p.d. Moltes gràcies a la gent de bcnTB per la fantàstica experiència a Guissona. Va ser el meu primer blogtrip i va ser un plaer compartir-lo amb gent tant apassionada pels viatges. Ja que hi som, una mica de publicitat dels blogs dels meus companys de viatge:

· VerdenVoyage

· Meridiano180

· Un Mundo de Experiencias

· Escapada Rural

· Pepe Pont

· The Backpack Traveller