Arxiu d'etiquetes: safi

El tresor de Safi

19:00. Cafeteria Bahía. Plaça de la Independència de Safi

Bec els darrers glops de te amb menta, amb molt de sucre i molt calent, sota l’ombra calorosa d’un para-sol amb dret a jubilar-se. Les cadires d’aquesta cafeteria, encarades a la plaça, permeten ser espectador de luxe del bullici de gent, paradetes i cotxes que cada tarda apareix puntual als carrers al voltant de l’antiga medina de Safi. Aquí hi ha una mica de tot, roba, sabates, trastos per la casa, utensilis sense utilitat aparent, joguines, telèfons….tot amanit amb aquella música marroquí que em provoca indicis d’epilèpsia provinent de les paradetes de cd’s pirates i amb venedors amb micro cridant les ofertes cada un més alt que l’anterior.

Mercat de Safi
Mercat de Safi
Uns metres més enllà, el tresor de Safi. Camino el centenar de metres que separen la cafeteria Bahía dels penya-segats de la ciutat, on el mar apareix de sobte, immens i possessiu, salvatge. Pel camí em creuo amb algun dels meus nous amics, el vell mariner que cada dia vol vendre’m trastos cada vegada més estranys, l’alt i sec que em segueix en silenci fins que, per alguna raó desconeguda, decideix marxar sense avisar, el vell hippie que em va convidar a prendre te a casa seva per mostrar-me les fotos del seu viatge a Lanjarón, o qualsevol del grup que sempre estan per aquí fent alguna cosa i caminant cap a algun lloc. Algun dia els seguiré jo, a veure què passa.
Penya-segats de Safi
Penya-segats de Safi
Busco un lloc on seure prop del penya-segat, on pugui veure les onades de l’Atlàntic colpejar tossudes les parets inestables de roca. Com més brau i sorollós estigui, més atracció i respecte em provoca. Uns metres més enllà, un fila de petits restaurants manté tot el dia enceses unes velles i eclèctiques barbacoes on cuinar el peix fresc que arriba, puntual, dos vegades al dia. I just darrera, poc abans de l’entrada principal de l’antiga medina, un castell construït pels portuguesos al segle XVI, en ple procés d’ensorrament pel retrocés imparable del penya-segat, com si el mar hagués decidit esborrar de Safi qualsevol símbol de colonització europea.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
Un grup de noies amb hijab negre observen l’horitzó en silenci, un parell d’amics caminen pel passeig agafats de la mà mirant de reüll a les noies, un matrimoni carrega dues bosses plenes de taronges, ella amb burka violeta i ell amb cara de pomes agres, el venedor de crispetes busca clients amb cara d’avorriment. La vida deté la seva velocitat a l’ocàs a Safi, i es mostra relaxada i dolça. L’enrenou de cotxes, crits i soroll de la Plaça de la Independència sembla aturar-se en sec aquí, ajupir el cap i sumar-se en un respecte silenciós i amable a qui assisteix a contemplar una de les postes de sol més boniques que recordo.
Posta de sol a Safi
Posta de sol a Safi
El sol desapareix mandrós en el buit de l’horitzó. Olora a mar i a sardines a la brasa. Potser m’animi a menjar-ne algunes, o potser segueixi el meu passeig  fins a la medina, o més enllà. No tinc pressa. És aquí i ara quan Safi més m’agrada.