Arxiu d'etiquetes: tiet

Reflexions d’un tiet esperant el seu nebot

Habitació 707, Sant Joan de Déu, Barcelona

Una infermera m’obre la porta de l’habitació i em comenta que esperi dins, que això pot trigar una mica i que millor que em posi còmode. Són les 2 de la tarda d’un dia que havia de ser qualsevol però que acabarà sent inoblidable, si més no pels que fa tants mesos t’esperem. Miro per la finestra i tafanejo per l’habitació, els hospitals em porten mals records i evito trepitjar-los tot el que puc, però avui aquesta habitació em transmet alegria i bones vibracions. Escolto el plor llunyà d’algun nen pel passadís i no puc deixar de pensar en què estarà passant allà baix, si hauràs sortit ja o no, si la Laura està bé, si el Pablo està amb ella. Fins ahir eres una imatge més o menys borrosa a una pantalla, el registre nerviós del teu cor sobre un paper, una alegria continguda, una panxa que creixia i creixia, una esperança, una emoció.

Mario
Mario

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Tinc ganes d’explicar-te qui eren els teus avis i com ets qui ets gràcies, en part, a ells. Tinc ganes d’ensenyar-te fotos i explicar-te com de forta era la teva àvia i com de genial va ser el teu avi, com els dos ens van donar lliçons de lluita i esperança en els moments més durs, com van lluitar perquè tu, algun dia, poguessis estar aquí. Algun dia et veuré cordant els cordons de la sabata i pensaré en la teva àvia i com renyava a la meva iaia quan ens els cordava ella, perquè volia que ho féssim sols. Algun dia et reculliré a la sortida de l’escola i pensaré en aquelles tardes, poques, en les que el teu avi ens venia a buscar per sorpresa i sortíem corrents a abraçar-lo. També et parlaré dels teus pares i de los orgullós que has d’estar d’ells, de com han lluitat per tirar endavant en situacions duríssimes i de lo feliços que són des de que saben que hi ets. Però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa.

Mario
Mario

Tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te. Potser algun dia, quan llegeixis aquest escrit, jo sigui el tiet extrany que apareix de tant en tant i amb el que no tens gaire a parlar. O potser sigui aquell tiet amb el que et sents més proper i confident, el que et fa somriure i al que tens ganes de veure. Potser trobarem un espai comú, on tots dos ens sentim a gust i compartim temes i converses, o potser no, i què més dóna?

Si, tinc moltes coses a dir-te i moltes persones de qui parlar-te, però no cal córrer, tenim tot el temps del món i cap necessitat de tenir pressa. De moment tu encarrega’t de sortir bé i no emprenyar massa a la Laura, que jo t’espero a l’habitació 707 nerviós i il·lusionat, escrivint a un paper tot guixat i amb moltíssimes ganes de veure’t, per fi, en persona. Benvingut Mario!

21 de novembre de 2012, 14:20, habitació 707 de Sant Joan de Déu

p.d. una estona més tard m’avisen que ja has sortit, que tot ha anat molt bé i que tu i la Laura esteu bé. Algú ha dit un “per fi ja s’ha acabat!”, jo el que crec és que, precisament ara, és quan tot comença. Una abraçada del teu tiet Amadeu!

Mario
Mario