Arxiu d'etiquetes: tunísia

” La revolució dels jazmins”: el miracle tunisià del màrtir Mohamed Bouazizi

17 de desembre de 2010. Sidi Bouzid, un tranquil poble de l’interior de Tunísia. Els nens corren per l’avinguda Mohamed V en direcció a l’escola mentre alguns homes prenen el te després de la visita a la mesquita Abu Bakr Assedik. Sembla un divendres normal. Un home i una nena petita surten de casa seva. Ell, Mohamed Bouazizi, 26 anys, enginyer informàtic, i ella, la seva germana petita que va a l’escola. Mohamed és el més gran de 7 germans i l’únic que aporta diners a casa després de la mort del seu pare quan ell tenia 10 anys. Ha estudiat informàtica, però com per la majoria de joves tunisians això no significa absolutament res. Diàriament dotzenes de joves de Sidi Bouzid van als centres de governació amb els títols sota el braç per demanar una feina que mai arriba, així que Mohamed viu de la venda ambulant de fruites i verdures. Sembla un divendres normal.

Sidi Bouzid (Demotix Images)
Sidi Bouzid (Demotix Images)

Tunísia ha estat governada des de 1987 per Zine El Abidine Ben Ali. Després d’un inici en el qual va limitar el nombre de mandats i va exercir una política social basada en la creació d’un fons destinat als més pobres i en un sistema de seguretat social, amb el pas dels anys el seu poder va en augment fins a no conèixer límits. La prohibició dels partits d’esquerra i dels no afins al règim posen en dubte els resultats electorals obtinguts, en els que Ben Ali iguala o supera sempre el 90% dels vots. Augment del preu dels aliments bàsics, pujada de l’atur que manté moltes famílies amb ingressos gairebé inexistents, arrests multitudinaris als crítics amb el règim, perpetuïtat en el càrrec, domini de la premsa i dels sindicats…la dictadura tunisiana.

Mohamed col·loca la seva parada. Situa les verdures i neteja la fruita perquè llueixi. Els ingressos a tot estirar permeten mantenir tota la família, però no hi ha altra cosa a fer més que anar dia rere dia a la seva trobada amb el carret i les seves fruites i verdures. Sembla un divendres normal. Tot i això, el dia comença a complicar-se amb l’arribada de dos policies, volen saber si Mohamed té llicència per a la venda ambulant. No la té. Després d’una forta discussió al carrer, la policia li confisca el carro. Mohamed sap que sense carro no hi ha diners per a la seva família, així que decideix presentar-se a l’ajuntament per reclamar que li tornin les pertinences. Davant la negativa, Mohamed Bouazizi, fart de viure a un país sense feina, sense justícia i sense llibertat, a un país governat per una dictadura corrupta que no ofereix futur als joves, i desesperat per haver-se sentit humiliat, decideix cremar-se públicament davant de l’Ajuntament. Convertit en una torxa humana, fa unes passes abans de caure de genolls, recolzant les mans a terra. Finalment, es desploma.

Mohamed Bouazizi (autor desconegut)
Mohamed Bouazizi (autor desconegut)

Mentre és traslladat a l’hospital, desenes de veïns protesten als carrers en solidaritat amb Mohamed. Aquí podria haver acabat la història, però la veritat és que precisament aquí és on tot comença. Aquell 17 de desembre de 2010, aquell divendres normal a Sidi Bouzid va començar a canviar la història de Tunísia i de tot el món àrab. La primavera Àrab ha arribat.

Primavera Àrab (www.madrilonia.org)
Primavera Àrab (www.madrilonia.org)

(afegit el gener de 2012)

Viatjo a Tunísia el desembre de 2011. Mohamed Bouazizi és venerat en eslògans, pintades i banderes per tot el país. Compro unes postals. La cara de Mohamed i el seu carro de fruites i verdures són els protagonistes dels segells, amb el títol de “Revolució de la Dignitat”. Mai hi haurà segells suficients per homenatjar a tots els sacrificats d’aquesta revolució. Gràcies a tots ells i elles avui milions de tunisians i tunisianes gaudeixen d’un país més lliure, menys corrupte, més digne.

Segell de Mohamed Bouazizi
Segell de Mohamed Bouazizi

El Djem

Les tropes de l’emir Hasan es refugien de l’implacable sol als voltants del monumental coliseu de El Djem. Cansats i avorrits, observen pacientment els murs impenetrables d’aquella meravella, exageradament alta i sòlida respecte qualsevol edifici que hagin trobat des de la llunyana Cartago. Pedra i cendra, oliveres i sorra. Tot és calma aquest matí de l’any 701. Allà on gladiadors van guanyar la vida i la mort a mercè del capritx d’uns pocs 200 anys enrere, avui es refugia la princesa berber Kahena i el seu poble guerrer.  Lluiten contra la invasió àrab del nord d’Àfrica, deixen enrere camps cremats, batalles, mort i tota esperança de victòria.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Més de 1300 anys després, poso el peu a l’estació de louage de El Djem. Pols i soroll, desenes de furgonetes mal aparcades i crits i empentes a cada racó: el caos habitual de les estacions de louage tunisianes. Arribo a El Djem gairebé de casualitat, sense grans esperances de trobar sorpreses, després d’uns dies agradables a Kairouan. Al nord de la majestuositat colpidora del desert i de l’esperança cinèfila dels oasis, prop de salars i ciutats sagrades, entre camps d’oliveres i vies de tren es troba el municipi de El Djem, parada obligatòria per aquells amants de l’arquitectura romana, i molt recomanable per als que, como jo, simplifiquem o ens obsessionem de tant en tant per viure un paisatge que, tot i ser colpidor, no mereix ocultar les altres belleses del camí.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

L’estació de tren està gairebé deserta, ningú a les oficines ni a les portes, només un parell de nois fumant asseguts amb els peus a les vies. Poc diàleg i comunicació per senyes, alguns riures i gesticulacions nerviosos, els costums primitives que sempre funcionen. La seguretat dels nois de les vies està més que justificada, no s’espera cap tren fins d’aquí a dos dies. Tot i que en diverses ocasions m’han recomanat viatjar en tren per Tunísia, ja sigui per comoditat o velocitat, no hi ha dubte que la rigidesa dels horaris i la poca freqüència de pas fan que viatjar en louage o autobús sigui més recomanable.

Coliseu El Djem
Coliseu El Djem

Tots els carrers porten al coliseu. Així, com a mínim, sembla haver estat dissenyada aquesta ciutat de cases baixes i blanques, carrers abarrotats de mercats i gent per tot arreu. No, no és una ciutat bonica en realitat. El carrer principal acaba a l’entrada del coliseu, una petita esplanada on un parell de camells pacients esperen que  a algun turista li vingui de gust pagar per una foto. Ni tan sols em miren, ni ells ni els venedors ambulants, potser tan mandrosos que ni l’esperança de vendre un collar els anima a aixecar-se de la cadira. Potser ja m’hagi mimetitzat en berber, i aquella camisa i sabates estranyes només siguin una frivolitat de qui ha hagut d’emigrar a Europa per a guanyar-se la vida, o potser no s’animin a vendre a un sol turista a primera hora del matí. Ja vendran als grups, deuen pensar.

Vista panoràmica de El Djem
Vista panoràmica de El Djem

És 24 de desembre al matí. Els pocs grups de turistes que arriben al coliseu ho fan gairebé 40 minuts després que jo, així que tinc temps de gaudir d’aquesta meravella amb el silenci i la tranquil·litat que es mereix. Tot i que més petit que el de Roma, el coliseu està molt millor conservat. Entrar a l’arena per una de les portes laterals i deixar volar la imaginació, somiar que l’estructura desapareguda reneix i que els 4 nivells de graderies s’omplen de gent famèlica de sang i mort, de crits i olor de por, de gladiadors, de feres i de curses de carros. Sense cap dubte no té el pedigrí d’altres temples, però a pocs llocs un se sent tant aprop l’alè de la història.

Detall de El Djem
Detall de El Djem

La llegenda explica que un túnel secret unia el coliseu amb el mar, 30 km a l’est, així que els berbers van poder sobreviure els 4 anys que va durar el setge pescant al mar. No està clar com va acabar la guerra, hi ha qui diu que la princesa Kahena va ser assassinada pel seu amant, altres diuen que es va suicidar amb verí al veure imminent la derrota. La gent de El Djem inclús sosté que la princesa va viure més de 120 anys i que era molt bella. Fora de llegendes berbers, qui viatgi a Tunísia buscant vestigis de les Guerres Púniques i es decebi amb les poques restes de Cartago, és molt recomanable viatjar unes hores al sud, on l’arquitectura romana assoleix el major esplendor al continent africà, on el soroll d’espases i lleons encara ressona a les graderies buides, aviat al matí, quan els camells i els venedors ambulants encara descansen, quan trepitjar l’arena et transporta en el temps a una època de sang i guerres. Potser, amb sort, inclús es pugui veure a Kahena i les seves tropes berbers segles després, tancades al coliseu gairebé 4 anys, viatjant en aquell misteriós túnel que connectava amb el mar, resistint davant les tropes de l’emir Hasan, a una de les darreres batalles pel control del nord d’Àfrica.

Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)
Vista panoràmica de El Djem (autor: Mahmoud Mensi)