Archivo de la etiqueta: viatges

M’encanta fer ràdio

Avui és el Dia Mundial de la Ràdio i, tot i que de petit no vaig ser un gran aficionat, des de fa un temps em declaro un gran enamorat d’aquest mitjà. Quan puc escolto la ràdio mentre treballo, mentre cuino i mentre em dutxo, m’agrada veure-la en directe quan tinc oportunitat i, el millor de tot, m’encanta participar-hi.

Des de fa uns mesos Ràdio Sant Feliu (105.3 FM) em dóna la oportunitat de parlar una estona de viatges al seu programa matinal. M’agradaria molt poder-hi passar més hores, participar en més programes i parlar de molts més temes, però de moment em permeto disfrutar d’aquests breus minuts parlant del que més m’agrada. Aquí hi ha el link dels primers 4 dies que hi vaig parlar.

Bòsnia

Xina 

Tunísia

Chiapas (Sud de Mèxic)

Feliç Dia Mundial de la Ràdio!

 

De Marrakech a Essaouira, un viatge revelador

«Hola amigo, hola mujer». Així ens rep a Marrakech l’home que ens acompanya fins al riad entre els carrerons foscos de la medina. «Yo no cobro dinero, solo acompaño» ens deia mentre insistíem que no calia que ens guiés per aquell inmens laberint pel qual anàvem perduts feia estona. I és que qui no s’ha perdut alguna vegada per una medina marroquina és que no hi ha estat de debò. A l’arribar al riad, el noi de recepció ens indica que hem de pagar al nostre amic 3 euros pels serveis. I això només és un petit exemple de com funciona tot al Marroc.

Un home molt vell em veu fent fotos, s’apropa i em convida a entrar a les drassanes de Essaouira per ensenyar-me com fan els vaixells, com tallen la fusta i fan els motllos. És un espectacle veure l’esquelet de fusta fet a mà d’aquells vaixells que uns mesos després acabaran plens de peix com tota la resta. A l’acabar l’explicació posa la mà esperant uns quants Dirhams. Un noi esquifit ens acompanya esperant-nos a les cantonades del barri jueu de Marrakech mentre ens fa passar per carrerons fins arribar als carrers més amples i plens de botigues. Ens comenta que li agrada parlar castellà per practicar-lo, però que no vol res a canvi d’haver-nos acompanyat. A l’arribar a la seva feina ens convida a parlar amb el venedor d’espècies just al davant a veure si ens animem a desfer alguna d’aquelles piràmides perfectes de safrà, curry o additius del cous-cous.

El Marroc és una experiència inolvidable, una borratxera de noves sensacions només obrir els ulls i despertar-te en un petit oasi de silenci enmig de la gran urbe caòtica, bruta, sorollosa i alhora mística, fabulosa, de conte. Cada carrer et transporta en el temps fins a una època en la que la ciutat es transforma en un enorme mercat al carrer, on els ases dominen l’espai viari i on els turistes som assaltats per venedors de tota mena i dropos amb intencions que millor no conèixer. El disseny dels seus palaus, els colors dels mosaics, les senefes de fusta fetes a mà….tot evoca a un passat gloriós producte de la venda d’espècies, quan el sucre valia tant que els palaus es cobrien d’or i marbre i quan la terra de saadies era cobdiciada i no rebutjada per Europa. D’aquesta època gloriosa no en queda més que una decadència fabulosa.

El Marroc és això i molt més. També és un país on les dones pateixen una discriminació terrible en drets, on els nens omplen els carrers en hores d’escola i els analfabets superen els que no ho són.  No, no és el paradís. Als barris vells de les ciutats, a les medines, les condicions de vida són medievals i no tots tenen la sort de vendre’s el riad a algun europeu bohemi. Diuen que les coses poc a poc van canviant, que les condicions de vida dels marroquins i les marroquines milloren a bon ritme, que els drets d’uns i altres s’equiparen. Estarem atents. Mentrestant, seguiré gaudint sempre que pugui d’aquesta meravella que tenim al costat de casa, d’aquest salt fabulós en el temps, recomanable, gairebé imprescindible. Cau el sol a Essaouira, em ve al cap aquella cançó de l’Ismael Serrano:

«Ríos de humanidad huyendo
del frío y del hambre
sueñan con llegar muy lejos,
quizás solo hasta mañana.
Ya no recuerdas los trenes
que partían de aquí
cargados con tu esperanza
hacia la vieja Alemania.

Se rompen las cáscaras
de nuez contra tus costas.
Y el estrecho es un abismo
que salva a la vieja Europa.
¿De qué? ¿Ya no recuerdas?
Pueblo emigrante,
enfermo de amnesia.»

Potser si que és així, potser no. Potser això és pintar tot plegat d’un rosa massa llafiscós, poder no és més que el sentiment humà de voler ajudar a qui ens demana ajuda i la necessita. Poder ningú té la raó del tot, poder el millor sigui que ens adonem d’una vegada que no tothom pot viure com nosaltres, i que si volem viure cada vegada millor algú sempre viurà pitjor. Reclamar els béns i després refusar les persones és hipòcrita, però qui més hipòcrita que nosaltres, que gaudim dels plaers del món durant l’agost, tornant al cau on ens trobem segurs durant la resta de l’any  i on no volem que hi vingui ningú més que els que vam marxar.