Reflexions des d’Iran

Iran, encara no he marxat i ja et trobo a faltar.

Intento recordar i memoritzar alguns dels moments que he viscut durant aquestes dues setmanes, aquí, a les portes de deixar tot això enrere. És una batalla perduda, ho sé, la meva memòria va al seu aire i escull què guardar i què esborrar en funció de paràmetres que desconec i no controlo.

Hi ha països amb mesquites més grans que les iranianes, hi ha països amb deserts més àrids, muntanyes més altes i restes d’antics imperis millor conservades. Hi ha, potser, ciutats amb basars més grans i antics que els d’Isfahan o Teheran, o amb carrerons estrets i laberíntics més espectaculars que els de Yazd. Però Iran té tot això i, a més a més, té els iranians i les iranianes. Una gent que et para pel carrer per preguntar-te si tot et va bé o si necessites alguna cosa, que s’apropa mentre dines o prens un te preocupats per si t’agrada el que veus, curiosos de saber la imatge que tenen a l’exterior, sovint avergonyits dels seus governants. Un país de gent hospitalària fins al punt de semblar sospitosa d’acabar demanant alguna cosa. Però no, ho fan perquè són així, i quan te n’adones et deixes anar i ho gaudeixes encara més. Què poc acostumats estem a un caràcter així! Una hospitalitat que m’ha sorprès i, en alguns moments, totalment superat. Gent amable i carinyosa, gent confident, amb ganes de parlar de tot, que veu en l’estranger, crec, una finestra a l’exterior, una oportunitat de conèixer que hi ha més enllà, algú amb qui parlar clar sense por a represàlies. Un país maltractat per la premsa internacional, pacífic i tranquil, ideal per viatjar sense presses i sense haver planificat res més que les ganes de gaudir del viatge.

Basar d'Isfahan
Converses a les portes del basar d’Isfahan

Ara bé, tampoc són tot bones notícies. Iran és un país amb les llibertats i els drets humans profundament retallats, on el “xador” i el mocador imposats per l’islam formen part del paisatge diari, on líders polítics contra el govern són empresonats i torturats, on no es deixa entrar a un acte de la universitat a un estranger per por que sigui un espia espanyol. Un país on la religió mana sobre la política, un país on el poder real està a Qom (centre religiós del país) i no a Teheran, on la religió impregna l’aire que es respira, sobretot a les ciutats petites i pobles. A Iran el valor de la dona és la meitat que el d’un home i els homosexuals són condemnats amb fuetades o, inclús, amb la pena de mort. Així és l’Iran al 2014.

Una parella agafada de la mà buscant algun racó als jardins on tenir una mica d’intimitat. Mirades de desig que es creuen al carrer sense cap experiència per convertir-les en paraules. Una parella es dóna un petó al palmell de la mà i després es donen la mà, simbolitzant un petó. Petits gestos que desafien un règim. Però on està aquell Iran que tothom comenta que 30 anys enrere semblava un país europeu? On són aquelles noies amb banyador i cap descobert? A l’Iran del 2014 segur que no. I com han arribat fins aquí? Per què al 1979 van forçar una Revolució Islàmica que sembla que els ha fet caminar enrere? Preguntes que dia a dia sorgeixen a converses interessants, mentre esmorzo a un hostal o prenc el te a mitja tarda. Ningú sembla entendre per què tot és així i no canvia, ni els estrangers que em vaig trobant ni els iranians als que ho pregunto: “Als iranians no els entenem ni els iranians” em diu l’Alí.

Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan
Caminant per la llera seca del riu Zayandeh Rud a Isfahan

90%. La xifra es repeteix allà on vaig. Kerman, Yazd, Shiraz, a l’autobús camí de Teheran o sopan un kebab a Isfahan. 90%. Com si algú hagués anat pregonant aquest número i tothom se l’hagués fet seu, així com la frase tètrica que el segueix: “El 90% de la gent està en contra del govern, però no podem fer-hi res”.

I quan la nebulosa era més densa i opaca, quan menys entenia tot plegat, apareix de la motxilla el darrer llibre per llegir durant el viatge, “El Sha” de Kapuscinski. A “El Sha” s’expliquen les tortures, assassinats, segrests i detencions que va patir la població durant el regnat de l’últim Sha fins l’abdicació d’aquest i l’esclat de la Revolució Islàmica. Poc a poc, a mesura que el llibre avança, la nebulosa densa i opaca va fent-se lentament més transparent, com un cabdell de filferro que va desfent-se, com si tot comencés a tenir una certa justificació històrica. Els iranians no van escollir l’islam perquè no els agradava viure lliures i a un país modern, van refugiar-se en l’islam fugint d’una dictadura criminal, van trobar a les mesquites l’únic lloc on poder-se expressar en llibertat i van escoltar en els missatges dels ayatollah l’únic discurs contrari a tot un sistema corrupte i repressor que els aniquilava si es mostraven en contra.

Ciutadella de Rayen
Ciutadella de Rayen

He compartit estones amb viatgers empedreïts dels de “ho deixo tot per fer la volta al món”, amb els que el meu viatge s’ha anat fent cada vegada més petit, minúscul. He conversat llargues estones amb persones iranianes, he passejat pels carrers de ciutats de les “Mil i una nits” i he viscut festes tradicionals a casa d’un iranià fantàstic. Mesquites, basars, ciutats de la Ruta de la Seda, tombes d’antics poetes perses i històries de catifes voladores. Tes a mitja tarda, kebabs de pollastre, arròs i cervesa sense alcohol. I tot això en dues setmanes.

Compra un bitllet a Iran, deixa a casa tot allò que pensaves que sabies del país, parla amb tants iranians i iranianes com sigui possible, mira d’entendre un país amb una història tant llarga que et farà sentir petit, insignificant. I sobretot, no portis res tancat perquè segur que algun iranià et convida a casa seva, i els teus plans canvien sense remei. Ara que ho penso, si jo pogués ho tornaria a fer ara mateix.

Aeroport de Teheran, 13 de març de 2014, 3:30 am.

10 thoughts on “Reflexions des d’Iran”

  1. Muchas gracias Diego! Me encantará hablar de Irán contigo, seguro que por mucho que yo haya leído me sorprenderás con mil batallitas e historietas varias. Cuando quieras!

  2. A vere Amadeu i ara aixòs com ho puc compartir al facebook?, o potser l’has vetat?
    Si és així, contenta d’haver llegit el teu post. Tanmateix crec que no és ben bé religió el que impregna aquest país. Doctrines tant severes i tant poc humanes crec que fan servir el nom de religió en va.
    Una abraçada.

    1. Hola Laura!
      Moltes gràcies pel teu comentari. Suposo que tens raó amb el que dius de la religió, sap greu que s’utilitzi com a excusa per mantenir controlada i reprimida una població. I certament a Iran així funciona tot plegat. El líder religiós està per damunt del govern, de forma que qualsevol llei ha de ser aprovada per aquest. A més a més, existeix un comitè d’experts que vetlla perquè totes les lleis que s’aprovin segueixin la llei islàmica. No només és repressiu, sinó que a més està institucionalitzat. 🙁
      Una abraçada!!

  3. M’ha encantat el teu article Amadeu!! Quan tingui una estona em miraré els altres, perquè si són la meitat d’interessants que aquest ja em sembla molt. Un petó!!

    1. Moltes gràcies Pilar, quina sorpresa el teu comentari! Ara, no sé si és bona idea que llegeixis la resta, veig que vas amb el llistó massa alt i poder decepciono! 😉

      Petons!!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.